“...volem viure el nostre nom
viure o morir sobre la nostra
terra mare
no volem una pàtria madrastra
ni les riques sobres dels seus festins.
Volem la pàtria dels nostres pares
la llengua dels nostres pares
la melodia dels nostres somnis
i els nostres cants
sobre els nostres bressols
i les nostres tombes.
No volem caminar més en l’exili
en el present sense memòria
ni esdevenidor
Ara i ací volem
viure lliures per sempre sota el sol
al mig del vent, o la pluja...
la nostra pàtria...”
(frag. d’un poema de Jean Amrouche)
colònies, ex-colònies, assimiliació...
david mira gramage
Fa més que molts segles, amb l’expansió de l’islam des d’Aràbia, els actuals països musulmans d’Àfrica van ser colonitzats pels conquistadors vinguts dels països àrabs d’Àsia, és a dir –i a grans trets– anaren formant el gran imperi islàmic (o musulmà, com vulgueu) que s’expandí per Àsia fins el riu Indus i més enllà i per tot el nord d’Àfrica i –creuant l’estret– per tota la península ibèrica fins els Pirineus i quasi-quasi més amunt... cosa que es va anar ‘corregint’ i reconquerint fins formar el nostre embrió nacional allà on, amb l’avanç de la Marca i la posterior unió dels comtats de la Septimània i la Catalunya vella, a cavall dels Pirineus, s’expandí tant per terres occitanes (fonamentalment Llenguadoc i Provença –el rei Jaume I va nàixer per aquells nords) com al sud, fins fer recular els islàmics fins els regnes, o ‘taifes’, de Lleida i Tortosa i, d’ahí cap avall (i dels enclaus cantàbrics també cap avall) s’estenia encara Al-Andalus, que seguiria reculant durant segles –però només fa mil anys, de l’Ebre cap al sud vivíem (qui visquera) en aquells regnes islàmics, junts encara amb jueus i mossàrabs. Els bascons, cas curiós i a part, en el seu nucli muntanyenc (entre el Golf de Biscaia i a cavall dels Pirineus, amb el centre a Nafarroa) van resistir més o menys tant a romans com a musulmans i, després, començaren a reconquerir amb els castellans el que seria l’Espanya profunda; i des dels regnes castellano-lleonesos (amb Astúries al capdamunt) anaren també avançant cap al sud andalusí –amb una certa diferenciació en la franja atlàntica galaico-portuguesa–; i des de l’Ebre també s’espentaren els regnes moros cap avall (ací és on toca que algú –preferentment de ‘Valencia del Cid’– diga “abans moros que catalans!”) i ’nem anant –inclosa la conquesta de les Illes germanes– i, bé: només és una visió ‘a vol d’ocell’ i sense respirar i inexacta –per detalls– del panorama antic de la configuració sòcio-cultural-política i de successives conquestes-reconquestes (sempre amb el desig d’unificació total –per part del ‘centre ibèric’) de l’àmbit peninsular on podem distingir –encara– les ‘taques’ lingüístico-culturals (i un poc polítiques) galaico-portuguesa a la franja atlàntica, basca (o euskera) al nord que toca els Pirineus atlàntics, i catalana (-valenciana-balear si voleu) a la franja mediterrània. Tota una ‘perifèria’ que volta Castella amb les primeres pre-ampliacions o assimilacions de Múrcia, Aragó (un parèntesi per la unió forçada de Portugal) + les espontànies o prèvies o filles migcastellanes dels asturs-càntabro-lleonesos i ‘colònies’ del sud: més o menys extremenyes i andaluses... i les Canàries, i Ceuta i Melilla: Spânia.
Bon i massa llarg pròleg (la Història d’aquesta ‘zona’ és molt més llarga i complexa encara), per tal que cadascú es definisca la idea de ‘colònia’ o, fins i tot, de colònies incorporades “por justo derecho de conquista...” etcètera, al Reyno de Castilla (y León, ‘si mucho aprietan’) + el regne de Navarra amb els fillols, + la confederació del Regne d’Aragó –amb centre a Barcelona– incloses les seues medievals conquestes illenques de València, aquesta darrera constituïda en regne propi, però sempre amb la confederació... fins la batalla d’Almansa i, conclosa la Guerra de Successió, assimilats i ‘igualats’ i reducidos a les lleis i formes de Castella... Ah, sí: uns segles abans, amb els Reis Catòlics (‘tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando’ –però la que acabà muntant sobre la franja mediterrània... ancha es Castilla), consumada la primera gran ‘boda de los siglos’, i una vegada liquidat això que quedava del ‘Reyno (ex)moro de Granada’, vingué el ‘tropiesso’ amb les Indias Occidentales i... Amèrica descoberta!: noves colònies, i aquestes duien la marca de ‘ultramar’ –ja veieu: la nostra història ‘conjunta’ ha passat per ser ‘coloniales y ultramarinos’ on ens compraven i venien, passant per l’Imperio (‘donde no se ponia el sol’, però que va acabar sense saber on pondre), amb Flandes i ‘parte de la Europa limpiada de herejes’ i les colònies nord-americanes, i les Filipines i... clar: ‘sempre’ han estat ahí: ‘nuestras colonias africanas’.
Arribats ací, connectem amb l’actualitat més explosiva i mirem l’esclat de la revolta del que a la premsa ja es diu ‘el polvorí àrab’; en ordre de ‘traca’: Tunísia, Egipte, Algèria, Marroc(!) i... Líbia! (toquem sang...), pel Magrib; però seguits o acompanyats per les revoltes al Iemen, Jordània, Bahrain, Síria... i la cosa pot seguir fins a englobar (encara que siga amb pors i frens) les altres ‘nacions’ o emirats o dictadures o repúbliques teocràtiques de la península aràbiga i del golf pèrsic... i ahí ja entraríem a ‘allargar’ l’angoixa a l’Iraq, l’Iran (i no tornaran), l’Afganistan... i vés a saber on arribarà tota la terrible però natural ‘moguda’ o plaga que li ha tocat passar ara al Món Àrab o, més concretament, al món àrab ampliat: tots els països islàmics –que potser ara ‘entren’ en la superació de la seua època medieval...?
La cosa és seriosa i enllaça també amb les ‘assignatures d’història’ que porten acumulades –i la majoria suspeses– totes aquelles terres que en un moment o altre van ser colònies d’Europa, o ‘enclaus’ o ‘protectorats’ o... part de la pàtria metropolitana mateixa! Les paraules que encapçalen aquest article són d’un poeta de la (ex)colònia francesa d’Algèria, Jean Amrouche, que fou educat en la clara idea que deia que allò (i tota l’Àfrica Occidental Francesa) eren part de ‘la France’ i que descendien de ‘nos ancêtres les gauloises’ o cosa pareguda i que, junt amb gent de l’Àfrica magribí i subsahariana, van lluitar i morir a milers defensant la pàtria europea contra uns altres europeus –prussians-alemanys-‘imperialistes’, l’enemic, en fi... I així Líbia, i Etiòpia i Eritrea (abans Abíssinia) respecte a Itàlia, que els tractà sense respecte; i així els països àrabs, africans o asiàtics i tants altres de l’Imperi Britànic global –fins 1945: després Commonwealth– que la Gran Bretanya ‘posseïa’; i així les colònies africanes de l’artificial nació dita Bèlgica; i així les colònies africanes i americanes i asiàtiques del Portugal imperial; i així-ai –ja parlarem de les colònies espanyoles de la Castella ampliada fins al món mundial... El cas és que ara, monarquies ‘constitucionals’ o medievals, dictadures ‘tutelades’ consentides o encobertes, repúbliques militars o teocràtiques –i tota mena d’estats emirals o tribals o...– del món islàmic estan regurgitant els seus greuges contra els tirans interns i, indirectament, estan ‘pagant’ (o potser volent ‘cobrar’...) la seua ‘creació’ forçada a base de fronteres colonials i, també, amb les subsegüents relacions (dels nous governants) amb les seues antigues metropòlis i amb les grans potències estratègiques o armamentístiques que... els donaven suport i divises a canvi del ‘barril Brent’, que és el primer que preocupa. Ara, ningú sap què passarà ni com acabarà tot el que el poble, la base humana real, ha iniciat. Sí, és el poble sempre ‘colonitzat’ –externament o internament– qui ha patit i està patint, i vol deixar de patir! I això ‘ens commou’ moltíssim als europeus (+ USA), a uns per allò del petroli i el gas, i a altres per ai, això de les ‘restes colonials’ que queden, però no tenen pes ni en el cru ni en l’adobat, si exceptuem el pes marroquí sobre l’agricultura de l’Europa mediterrània, venuda per l’Europa del nord a canvi de... (?) i si incloem també en les nostres oracions i imprecacions l’estat d’Israel (l’únic democràtic de la zona, diu), que també ens infla amb avantatges agraris... moltes voltes collits en camps expropiats a Palestina, que queda –encara– com un dels pobles que sí, que sí... però que no té, o no els fa, el pes... I dels sahrauís, qui se’n recorda?: ells i alguns trossos de pobles europeus, que ara han commemorat els 35 anys de la creació de la República Àrab Sahrauí Democràtica...
I ja que estem, què queda d’aquell ‘imperi’ espanyol que, després de més de 200 anys d’anar celebrant la independència els països nascuts de les (ex)colònies ‘hispano-americanas-hermanas’, quan al remat quedava Cuba i ‘los últimos de Filipinas’ i, a principis del segle XX –per a pal·liar les pèrdues– es féu l’acord de repartiment colonial africà entre les ‘nacions matrius’ europees, amb les subsegüents guerres i guerrilles... Què queda? Queda ‘la indudable españolidad de Canarias y de Ceuta y Melilla’, després d’haver perdut la resta del ‘protectorat’ espanyol del nord del Marroc (l’altre era francés) i d’haver deixat, venut o malvenut aquelles restes ‘de indudable españolidad’ de ‘Río Muni y Fernando Poo’ o siga, la Guinea equatorial; i l’Ifni i la franja de Tarfaia (sud marroquí); i el ‘Sáhara Español’, ara Sàhara Occidental i presa ultra-sud del Marroc, després d’abandonar-los i repartir-se l’espoliació de la pesca i els fosfats sahrauís, i l’estratègia vigilant, entre Espanya, Marroc i els Estats Units... Podríem recordar que els amics nord-americans li van plantejar al govern espanyol d’Adolfo Suárez en 1978 que, “o España entra en la OTAN o nos encargamos de que perdais Canarias”. O podríem recordar que, durant molts anys, les reivindicacions del Marroc de Sebta i M’lilla han estat massives i fins i tot més recolzades en manifestacions que les recents tímides ‘revoltes’ (encara és prompte...) que els marroquins han fet sentir contra el seu govern i la monarquia. Com podríem recordar que (triem un exemple només, o dos) en 1988 el Marroc va fer arribar amb força la reivindicació dels dos ‘enclaus’ espanyols a l’Assemblea General de l’ONU, que s’ho està repensant, igual que ‘allò del Sàhara’...; i que el 2002 (que és quan va passar allò tan pintoresc de la sobirania sobre l’illa de Perejil –fundada per un Pérez-Gil?– o del Julivert, o lo que siga), el govern marroquí va advertir molt seriosament que “Espanya vol continuar colonitzant el Marroc” i que els tornaren les dos ‘ciutats autònomes’ però ja! i que “si recuperem Ceuta i Melilla, garantirem els interessos dels espanyols”. I més: que “com poden mantindre la reivindicació (lògica) de Gibraltar, sense admetre la mateixa situació per a Ceuta i Melilla?”... Potser per això, en aquestes recents revoltes (“volem viure lliures!” –vénen a dir tots els ‘revoltats’ en conjunt: com sempre han volgut) i davant la situació imprevisible que ara es viu, el govern espanyol es va afanyar a dir molt precipitadament que “las revueltas, justas, en los países del Magreb, por los derechos de sus pueblos, no afectan, en absoluto, a la situación de nuestro territorio en el norte de Marruecos...”. Enmig del folló dels mitjans –o dels mitjons– de comunicació d’aquestes setmanes, he sentit dir a algú que “Ceuta y Melilla son tan españolas como Cataluña”. En efecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada