“Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara.
Quin llarg camí d’angoixa i de silencis!
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara!
Cridem qui som i que tothom ho escolti!
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible”.
Miquel Martí i Pol
(‘Ara mateix’)
minories
david mira gramage
I dins d’eixe context format en primer lloc pel nostre ecosistema cultural –fet alhora de substrats i de mestissatges que la història afegeix a la geografia–, allò que diem ‘el poble valencià’ va perdent de mica en mica la pròpia identitat –o, com diu la lletra de Martí i Pol, si avancem és quasi sempre “de res a poc, i sempre amb vent de cara”– i, el que encara és pitjor, va perdent la consciència de ser i, políticament i socialment, en aquest racó de món on podríem ser més lliures si fórem ‘nosaltres mateixos’, en aquest ponent de la rica Mediterrània esdevingut a la força ‘levante’ de l’enriquida nació mesetària –enriquida a costa nostra, a costa de les altres nacions ‘perifèriques’ (en relació a ells, és clar)–, resulta que som representats als més alts nivells per una ‘majoria’ que ens governa des de l’absolutisme centralitzador i encarnat a través dels ‘dos partits únics’ o ‘bipartit unitarista’, com vulgueu dir-li, i resulta que, gràcies a l’aplicació injusta i infamant dels percentatges que estableix ací la ‘nostra’ (la seua) llei electoral, i gràcies a que la majoria (no tan ‘representativa’ de la majoria valenciana) disposa quant més gran és de més ‘ajuda’ i mitjans i, fins i tot, del propi entorn ja ben ‘assimilat’ a creure que som iguals que l’ecosistema invasor i que, per tant, hem d’estar regits naturalment per aquelles forces polítiques que comencen i acaben en Madrid –comptant, això sí, amb les corresponents ‘delegacions’ regionals del que ens diuen que és l’única ‘nación’– i, en l’altra banda, les ‘minories’ d’arrel pròpia, d’obediència i estratègia política en clau valenciana, són sistemàticament ‘laminades’, xafades, pels qui han posat des de fa tants anys els esforços “para conseguir el efecto sin que se note el cuidado”, segons la més estricta norma emanada del mai abolit Decreto de Nueva Planta, d’arrel borbònica i franco-castellana; i eixes ‘minories’ polítiques (“que en som molts més dels que ells volen i diuen” –cantava Raimon) no aconsegueixen la representativitat justa per moltes i variades raons, començant per la penalització que els imposa la pròpia barrera electoral a superar (el 5% a tot el conjunt valencià, que encara que siga superat a les demarcacions ‘provincials’ –en altres demarcacions de l’estat és el 3%– no compta si no supera tota l’alta barrera), però tampoc s’aconsegueix eixa representativitat justa, per exemple: per la divisió ‘tradicional’ dels partits valencianistes (bo per als altres: ‘divideix i venceràs’), pel propi autoodi ja inoculat entre la població pels feixistes disfressats de demòcrates “y más valencianos que nadie” (bo per als de sempre: ‘confon i dividiràs’, aplicat prèviament al ‘divideix i...’), o per la incapacitat d’explicar, o de convèncer, o la incapacitat del personal votant de no ser més que votants sense bona informació –i formació– política, o per la suïcida postura dels qui no van a votar i fan la ‘majoria minoritària’ dins de l’abstenció i, damunt, es justifiquen dient que ‘no poden’ votar opcions ‘autòctones’ perquè no són prou ‘pures’, o ‘possibilistes’, o ‘de qualitat’, o són... o tot barrejat, quan eixa abstenció feta vot valencià seria vital per a tothom –inclosa la ‘minoria majoritària abstencionista’– si comprengueren, si compararen, si seguiren i analitzaren ‘què’ és o ‘com’ és la pobra política que fan els dos grans ‘partits únics’ –dues cares de la mateixa moneda, centralistes, amb ideologia i programes quasi bessons, i autors de tants i tants desficacis que li ha tocat patir al País Valencià.
I algú es preguntarà quins elogis ‘concrets’ es poden fer de les minories. I jo, que admire les minories pel gran esforç que són capaces de fer, contra els ‘gegants’ que sempre ens toca patir... Jo diria que les minories escolten, perquè saben sentir, i perquè senten allò que senten les persones més dèbils. I les minories d’ací, encara no es fan escoltar a crits, perquè encara esperen, però sí que desitgen que se les escolte igual com escolten –i senten–; perquè creuen en la tolerància: perquè sovint són un producte de la intolerància. Les minories solen ser més solidàries, precisament perquè no van ‘sobrades’ com les majories poderoses; i solen estar més conscienciades front a les amenaces que afecten tota la humanitat, i per això comencen lluitant front a les pròpies amenaces que ens afecten ací. I solen triar la cultura abans que els concursos o els reality shows o les narconovel·les de la tele. I gràcies a la seua adscripció natural a consumir cultura, solen ser més educades, més ben informades i menys manipulables que les immenses majories mantingudes pels poders en eixa espècie d’ignorància il·lustrada dels qui creuen que ja ho saben tot. I crec que si apareixen poc a certes enquestes és perquè prefereixen la discreció al soroll discrecional, la humilitat a l’ostentació, i prefereixen ser a tindre o aparentar... I siguen on siguen, les minories són incòmodes, perquè tenen el refotut costum de pensar, de preguntar i, especialment, de dubtar; i són incòmodes per al govern –siga quin siga– i per a les institucions i per al Mercat on tot es compra i es ven i on tota persona té un preu. I és difícil (segurament per tot l’exposat) convertir-les en majoria; i això que hi ha poders que voldrien que es convertiren a la majoria... silenciosa, si pot ser. Damunt, solen tindre prou bona memòria, cosa absolutament irritant en els temps que corren, de conversió i reconversió, d’adaptació i col·locació, i descol·locació, i re-col·locació...; memòria especialment impertinent a l’hora de repassar comptes, inquirir respostes, aclarir dubtes o fer respondre de malbarataments, corrupcions, abusos, prepotències i més coses, dels qui governen o, millor dit, manen –i ‘mamen’ excessivament de la ja molt malalta mamella del pressupost públic–. Les minories són un fenomen que només les democràcies han protegit quan han comprés que tenen una funció important en la societat i, per tant, primer les defensen, després les toleren i això –quan les ‘democràcies’ comencen a portar ‘’cometes o son democràcies dubtoses o minvants– de tolerar-les és a condició que les minories disminuesquen, no es reproduesquen o acaben morint d’avorriment. Però, incomprensiblement, les minories resisteixen extraordinàriament. I cadascú/cadascuna de vosaltres que em llegiu –si em llegiu–, cadascú/cadascuna de nosaltres, potser estem en alguna d’eixes minories i, també, potser algun dia totes les minories faran la realitat majoritària. O, ja més metafísicament (més encara?), com deia una lletra del bretó Alan Stivell a la seua ‘Simfonia Celta’: “Minories d’aquest món, tingueu fe. / Minories d’aquest món, resistiu i visqueu. / Cadascun de vosaltres, amics meus, és tan ric com Amèrica / i tan fort com l’ós de Sibèria [o l’ós de Madrid –quin os!] si allibereu la ment”.
Açò, més o menys aplicat a l’acció política i a nivell valencià, com es tradueix? Ai, amigues i amics: jo no sóc de cap partit polític, però sóc ben conscient de pertànyer a una minoria, i de ser tractat com estranger a casa nostra; i crec que el bipartidisme regnant –això de la ‘bessonada’ absoluta, que pot acabar en absolutisme de simple relleu en el poder, entre ells– no és bo ni per a legislar ni per a governar (manar, decretar, etcètera). Però a més, crec que, sense les minories, no només hi hauria una uniformització definitiva (que cap ahí anem) sinó un empobriment democràtic absolut i catastròfic; perquè solen ser les minories les que ‘estiren’ o condicionen les majories que governen sempre amb la temptació de passar-se’n (o, molt sovint, de ‘no arribar’). I si damunt, les minories arraconades, són les forces polítiques genuïnament representatives del poble valencià, si aquestes forces polítiques no poden governar o ni tan sols influir en les decisions que, es prenguen d’on es prenguen, sempre emanen de Madrid quan els partits que governen o co-governen són els qui s’identifiquen totalment amb l’àmbit i el propòsit de l’Estat espanyol. Mireu-ho com vulgueu, i les decisions de vot són de cadascú/cadascuna, però jo –com a votant conscient i informat– faré el que podré per tal que, més encara en Eleccions Municipals i Autonòmiques, eixes forces polítiques valencianes arriben a obtindre la representativitat que mereixen –que mereixem– i que, en part, també els la neguen aquelles persones que recauen en el ‘vot útil’ (a qui?) o en l’abstenció provocada, sobretot, per eixes ‘majories’ que ens afligeixen ja massa. Potser també els propis partits valencianistes es neguen (o li neguen al País) eixa representativitat quan no arriben a unir forces –i ara més que mai, front a un neoliberalisme que se’n va cap a l’extrema dreta– i contribueixen al desànim electoral... i més que això. Perquè ens juguem el futur immediat. I hauríem de saber què pretenen cadascuna de les opcions que es presenten, i obrar en conseqüència –i també actuar en conseqüència amb el que hem vist que s’haja fet (o desfet) en la legislatura passada.
La lletra del poema citat amunt de Miquel Martí i Pol és plena de simbolisme i sintetitza poèticament eixe sempre ‘ara mateix’ que hem d’aprofitar... o deixar passar –i deixar-nos vèncer– i eixe sempre desig d’avançar en el nostre dret legítim de millorar la situació de les nostres poblacions i de la nostra ara vergonyosa ‘Comunidad Valenciana’... Perquè, com acaba la lletra del poema: “tot està per fer i tot és possible” que, per cert, va inspirar el lema anys enrere d’aquella Unitat del Poble Valencià que, ara mateix, per fi i després d’evolucionar i fer-se Bloc Nacionalista Valencià, i per fi unir-se (o començar a estar units) amb altres partits i forces polítiques valencianes, han configurat eixe Compromís pel País Valencià que, si més no, després de tants anys i tants esforços i tan bones intencions mostrades allà on han pogut governar o ajudar a governar, es mereix ser tingut molt en compte, com a vot possible –i millorable, ja ho sé– però també com a inici d’això: el tot que queda per fer i, encara, és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada