TODAS LAS CANCIONES HABLAN DE MÍ

Aquesta setmana al Cine Club Utiye tenim la comèdia i Opera Prima del director Jonás Trueba: TODAS LAS CANCIONES HABLAN DE MÍ
TO: Todas las canciones hablan de mí. Espanya. 2010. 107 minuts. Idioma: castellà. Tots Públics.
Director: Jonás Trueba. Guió: Jonás Trueba, Daniel Rodríguez Gascón. Música: diversos. Fotografia: Santiago Racaj. Intèrprets: Oriol Vila, Bárbara Lennie, Miriam Giovanelli, Ramon Fontserè, Eloy Azorín, Valeria Alonso, Isabelle Stoffel, Bruno Bergonzini, Ángela Cremonte, Maite Blasco, Daniel Castro, Rebeca Sala.
SESSIONS: dijous 24 a les 22:15, divendres 25 a les 22:15 h i diumenge 27 de febrer a les 20:15 h

Nominada als Goya a Millor Director Novell.

Ramiro (Oriol Vila) i Andrea (Bárbara Lennie) tracten de continuar endavant, després d’una relació de sis anys de convivència. Els seus esforços per trobar nous camins personals centren les mirades de Jonás Trueba, en el seu debut darrere de les càmeres, als seus 29 anys. Prèviament ha col·laborat amb el seu pare, Fernando Trueba, en el llargmetratge El baile de la victoria.
Ara, amb Todas las canciones hablan de mí, Trueba junior ha portat a la gran pantalla una comèdia agredolça, en el que pretén ser un retrat generacional i un treball sincer. Des del títol, que fa referència als nostres estats d’ànim més universals, s’adapten als referents culturals més immediats, passant per l’estancament emocional provocat per l’automatisme de la convivència. La pel·lícula parla de l’inevitable fet de viure el present a base de records passats i arrisca considerablement en el to i l’aposta formal.

El tractament dels elements més literaris dóna lloc a alguns dels moments més bells de la pel·lícula i més arriscats formalment. De fet, molts d’aquests recursos, com la lectura de cartes, les cites literàries a càmera i d’altres, ja van ser usats per la Nouvelle Vague o per directors com Woody Allen i ara, Jonás Trueba els ha recuperat: “No hem inventat res nou, la majoria dels recursos que gastem formen part d’una llarga tradició del cinema. Però m’agrada pensar que ens hem posat a la cua d’eixa tradició. Si crida l’atenció és, perquè, de vegades, hi ha tradicions boniques que s’abandonen, fins que de repent arriba algú i continua tirant del fil. No s’ha de tindre por a  reconèixer les filiacions”, ha explicat el director.