“jo sóc un entre tants tots t’ho han recordat
poble amb el poble esperes confies perseveres
un entre tants ho canten les veus i les guitarres
un entre tants la pena l’amor a boca plena
tots anaven cantant jo sóc un entre tants
un entre tants com fan l’amor i fan el pa
un entre tants com naixen creixen pateixen passen
jo sóc un entre tants tots passarem de llarg
de sobte en veus del poble reviuran certes coses
unes poques paraules elementals i clares
un amor un camí una rosa un destí”
Vicent Andrés Estellés
(de ‘Rosa de nit’)
context
david mira gramage
Dir-nos, cadascú, “jo sóc jo” (cosa que sempre s’ha dit des de les més remotes époques i de moltes maneres sinònimes: “sóc qui sóc”, “sóc com sóc”...) és, segurament, la manera més irreductible –i òbvia– de de ‘sentir-nos’ singulars, de ser cadascú... I en canvi, dir “nosaltres”, el nosaltres ideal: els qui ens entenem o més o menys podem conviure en plural –això sí, complementant-nos–, ja queda indefectiblement obert als punts de vista (o les circumstàncies, o la simple vida...) que d’alguna manera ens ‘separen’, ens classifiquen o ens allunyen o, fins i tot, ens enfronten: i així passen / passem a ser ‘vosaltres’, ‘ells’ / ‘elles’... inclús el mateix nosaltres acaba perdent el prefix que ens unia, i ens fa altres...
(I ara faig un incís, que enllaça amb l’article anterior –o amb els dos anteriors– a aquest, perquè me n’he recordat que ‘teixit’ ve del llatí textum, i tant vol dir ‘text’ com, precisament, ‘teixit’. I per això potser feia referència al ‘context’ quan deia –per exemple– que un museu del tèxtil fet d’escaparates, d’exposicions aïllades dels productes, temes, utensilis, llocs...; un museu, o una exposició, de coses soltes, és com un teixit o un text fora de context).
I nosaltres, tots els ‘nosaltres’ fets pel ‘jo’ o el ‘tu’, som el context... diríem, amb personalitat conjunta alhora que amb identitat individual: cadascú amb el propi ‘jo’, cadascú sent... no una part de la massa, però lligats amb la nostra gent, la nostra ‘tribu’, la nostra cultura, lloc, història compartida... Sí, formem així un teixit, fet de les diversitats singulars de cadascú, i alhora formem el context fet dels punts d’acord de la nostra pluralitat. Tot això ho explicaria molt millor un antropòleg, ja ho sé; però també podem entendre’ns dient que ‘tot això’ del teixit, del context, de la cultura, història, vida compartida en una geografia, en un ecosistema que ens identifica... això és el que diem ‘sentiment de pertinença’: som... com som, perquè pertanyem a un ecosistema amb una identitat definida, pertanyem a una població, a una comarca, a un país –el nostre ‘paisatge’ i ‘paisanatge’– a una nació. (Ara bé, una altra cosa és que el nostre sentiment de pertinença ens l’hagen alienat, o l’hagen imposat, i que ens facen creure que som d’aquella ‘altra’ nació –que en realitat és un país, amb una altra identitat nacional– que ens conquista i se’ns apropia i ens fa ser ‘ells i nosaltres’, tots ‘uns’: una mateixa nació o, si més no –i a través de l’estat, que nosaltres no tenim– una part del mateix estat nacional [i ací ja sabem que estem parlant d’aquesta ‘nación de naciones’ o d’aquella Castella ampliada “por justo derecho de conquista” i que, per tant, no ens reconeix com a posseïdors d’una identitat pròpia, i ens imposa la seua “para igualarnos a todos”, és a dir, per a uniformitzar-nos, per a ‘reducir’ la riquesa que som, una i altra identitat cultural i nacional, encara que oficialment es diu que és una unitat voluntària des de sempre i per a sempre... i fins i tot que podem conservar “vuestras peculiaridades autòctonas”, però que la nostra identitat, i el nostre context, és el seu...]. Cal recordar que és una fal·làcia dir que el nostre sentiment de pertinença és, o ha de ser, d’un àmbit superior al nostre ecosistema –que ja és complex en si– i que pertanyem a una agrupació forçada de cultures i nacionalitats que és Espanya, o que pertanyem a una gran Unió que és Europa, o que som, o hem de ser, ‘cosmopolites’ i que, per tant, pertanyem al món...!; i és clar: al món global, al planeta Terra, a la galàxia i a l’Univers sencer! Torne a dir, perquè ho he afirmat altres vegades –com molta altra gent–, que no hi ha major o millor manera de ser cosmopolita que ‘ser’ del propi ecosistema, i actuar des d’ací cap al món sencer, però fent-ho com sabem i tenim costum: com som. Som! –però per a ser ho hem de tindre clar...). I després de tancar el parèntesi, amb el clàssic claudàtor dins d’ell, diré que ací he fet més que un circumloqui: he fet una digressió, amb un incís inclòs. Però és que així de ‘natural’ i de complicat és el teixit, el text. I el context.
Per una altra banda, és clar, “jo sóc jo” –minoria absoluta: la perfecta singularitat: la imperfecta capacitat de ser i poder ser, si no ajuntem, almenys, les singularitats plurals que som a un projecte ‘nostre’: però en ser nostre, el projecte també és singular: així de complicat: ‘nosaltres’–. Però jo sóc ‘un entre tants’, com diu la lletra del poema d’Estellés (que va dedicar a l’Ovidi Montllor, per cert). I voldria que arribareu a creure que dir-me ‘un entre tants’ no és, no vol ser, una simple pose que faça bonic i que destaque dins del teixit... No. Jo sóc complicat (tan complicat com qualsevol, direu –i tindreu raó), vull dir que, sense acritud, duc amb mi tota l’acràcia de sentir-me... potser incòmode, potser rebel, al simple gregarisme d’ajuntar-se... però amb la ferma convicció de ser també ‘nosaltres’, fent sempre la meua revolució personal... sense arribar a l’individualisme exagerat: potser una mescla de timidesa i misantropia –que m’ha vingut forçada per la vida, potser... Perquè jo crec i defense en públic si cal la necessitat d’unir-nos (“juntem-nos!”) i de sumar els esforços singulars de cadascú –singulars i per això rics, en fer-los plurals– i crec en la solidaritat duta a la pràctica... i per això mateix, de vegades em malfie de la gent que només demana “solidaritzeu-vos!” quan li han arribat els temps de dificultats: però les ‘dificultats’, com les alegries, estan ahí, sempre, per a tothom, i estan per a ser compartides, si és que de veritat ens sentim solidaris!
Jo sóc amb la meua gent, però també sóc un solitari. I sóc un entre tants, però no m’agrada ser un entre la massa grisa i abocada a seguir l’únic camí que toque, o que estiga de moda, o que marque el pastor i guia del moment. Potser per això no m’agrada massa el que en diuen ‘vida social’ –però atenció: no vull dir que no m’agrade viure en societat, associats i unint forces–; però sóc un entre tants que no vaig simplement ‘a deixar-me vore’ o a fer vore què tinc o què sóc o com de bo sóc... Perquè jo sé ben bé les meues limitacions, els meus pobres mèrits... que no són cap mèrit per a fer-ne el centre d’atenció. I no m’agrada anar –posem per cas– a exposicions tot formant part de l’exposició, ‘exposant-me’ jo mateix –en tots els sentits de la paraula– com a peça del conjunt o, pitjor encara, com a peça ‘separada’ del conjunt: una cosa és voler ser ‘singular’ i una altra voler-se singularitzar sense que vinga al cas, voler formar part del premi o del mèrit que no meresc, voler figurar –com fa tanta gent i tan patèticament– a la foto, o al ‘marco incomparable’ o al cadafal del lluïment de la pinta, la pose o l’aparença: que això és el que es busca ara sobretot, eixir a la foto, a la tele, a la ‘notícia’ que no explica res de la substància vital, interior, que ‘no es veu’, però que mostra la façana i l’aspecte, l’envoltori, que siga el més acurat i atractiu possible –que, dit siga de passada, això està molt bé... però no fins al punt de voler-ho fer únic protagonista de tant i massa temps dedicat a l’entertaiment frívol, quan hi ha tant i més que podríem fer, també.
Que sí. Tothom podem ser punt d’atenció i fins i tot punt de vista... i punt de mira. Però també tenim el deure, a més del dret, d’ajudar a fer consistent el teixit, de figurar –un entre tants– en la ‘trama’ de la nostra pròpia història conjunta... des de la singularitat. Però formant part del teixit, del context, el que ens fa ser com som: un conjunt solidari, on tots els fils fan falta i –tots entre tants– respectant també el context del veïnat, de l’ecosistema que viu en contacte amb el nostre: el nostre context identitari del ‘nosaltres’, dins del qual també està el nostre irreductible context: cada persona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada