Persones non grates

per Ester Pínter*

      Sé que ja han passat uns quants dies de les desafortunades declaracions sobre l’ús de les diverses llengües oficials al Senat per part de polítics que sempre han presumit d’un gran “sentit de valenciania” –ara tinc clar que significa aquesta expressió tan emprada- i que L’informatiu.com ja els va retratar a l’article Valencians que reneguen del valencià el passat dijous, però si no en torne a parlar rebente.

Que Pedro Agramunt, José María Chiquillo, Serafín Castellano o Esteban González Pons traguen la burda excusa de l’excés de despesa ara en temps de crisi com han fet els polítics espanyols que s’oposen a aquest dret constitucional que arriba amb anys de retard m’indigna fins a l’extrem. En primer lloc, perquè l’argument no se sosté i només obeeix a motius ideològics. Els 350.000 euros anuals pressupostats per a tal fi equivalen al 0,02 per cent del pressupost d’un ministeri com el de Cultura que té transferides totes les competències a les autonomies. I per què a aquest ministeri no li ha recriminat cap polític, ara en temps de crisi, l’elevada partida que destina a la promoció de l’espanyol?

Com gosen dir ara que la despesa en traduccions al Senat és un “error innecessari” quan van ser ells, els populars, els qui al 2005 van exigir tenir traductors al valencià a la Comissió General de les Comunitats Autònomes del Senat per diferenciar-se del català?

Però, centrant-me en els botiflers valencians, com gosen dir ara que la despesa en traduccions al Senat és un “error innecessari” quan van ser ells, els populars, els qui al 2005 van exigir tenir traductors al valencià a la Comissió General de les Comunitats Autònomes del Senat per diferenciar-se del català? Si foren coherents, ara haurien de renunciar a aquest servei, que d’altra banda, com lamentava en una entrevista a Levante Neus González, una dels cinc intèrprets simultanis de valencià-castellà al Senat, es fa servir molt poc. Però, és clar, eixa renúncia acabaria posant de manifest que el català i el valencià són la mateixa llengua perquè en algun moment un valencià requeriria als traductors catalans. Jo espere, no obstant açò, que Neus i el seu equip continuen molts anys al Senat i que continuen posant en evidència els interessos purament partidistes. Neus explica que quan acaba la seua feina ajuda els traductors catalans.

Però a l’exgran regionalista d’Unió Valenciana, José María Chiquillo, o al gran valencianista que va impulsar el decàleg d’Ares del Maestrat allà al 2003 com a conseller d’Eduació, Esteban González Pons, ja els deu donar igual, ja han deixat clar que ells parlaran en castellà. Tant d’esforç perquè es diferencie el català del valencià té només com a fi que s’impose el castellà. Ens han enganyat a tots els valencians. No es mereixen que les declarem persones non grates?

(*) Ester Pínter és periodista d’Agullent. L’article ha aparegut el dia 25 de gener a l’Informatiu)