“Viure no és molt complicat
si després pots renàixer
i canviar certes coses:
les frivolitats i tanta estupidesa.
Menteixes. Menteixes bé.
Quan et tinc ben a prop de mi
tu em dónes la raó
i jo voldria dir-te que
preferesc estar sol...
Dintre de mi espurneja el foc
i l’aigua que l’apagarà.
Si vols veure com crema
escampa’l en l’aire
o deixa’l en la terra.
I l’animal que jo porte a dintre
no m’ha deixat mai de mai ser feliç;
m’ho furta tot, fins el café,
em fa esclau de les seues passions,
sense desistir mai, i mai no espera.
I l’animal que jo porte a dins
t’estima a tu...”
Franco Battiato
(‘L’animal’)
l’altre ‘jo’...
david mira gramage
Sí, sé que som dualitat. Cada persona. Però he de parlar per mi... El meu ‘jo’ en té un altre; i no és ‘ell’, sóc jo també. És aquella part fosca, que de vegades pren llum... i me la pren a mi! Però també sé que la seua arrel és profunda, per a bé o per a mal, la seua naturalesa és el foc vital acumulat dels meus ancestres...
Qui som quan somniem? Qui ens du de la mà pels laberints del pensament que no coneixiem? Qui ens fa ‘recordar’ paisatges coneguts que no reconeixem? Per què ‘parlem’ de vegades amb nosaltres mateixos? De quina naturalesa és la passió calidoscòpica que ens sorprén de sobte allà, ben endins? Com és que ens orientem instintivament per camins desconeguts? És perquè anem ‘construint’ el nostre propi camí a mesura que avancem...? Són preguntes que superen –o potser complementen– allò del “d’on venim” i “on anem”. O potser són preguntes que... que formen part de la pregunta mai no formulada.
I la resposta...? La resposta és viure!, em dic jo mateix i sense dubtar-ho gens. És clar. Però, viure, com? No vull viure de qualsevol manera, deixant-me dur pel riu implacable de la massa informe, deixant-me ‘dissenyar’ per altres que no saben res de mi, deixant-me anar sense consciència, deixant-me ‘deixar’...
Hi ha l’instint amagat ahí, ben a prop, ben endins. Sí. Però no és la mateixa cosa l’instint que la intuïció... Perquè la intuïció la utilitze jo, la cride, la trobe i ens agafem de la mà per a obrir-nos pas entre els dubtes. Però l’instint m’utilitza a mi: és ‘ell’ qui em troba sense buscar-me, se m’apareix de sobte com un vell amic-enemic... i no em dóna la mà, me la pren, em pren tot sencer quan vol, sabent que jo em resistisc perquè no l’he buscat... però també sabent que no puc fugir de mi mateix. Perquè ‘ell’ sóc jo mateix! L’altre ‘jo’...!
En fi, intentem conviure amb nosaltres mateixos. Acceptant la dualitat que som. La part de llum suportant la part fosca. Suportant-se mútuament. O complementant-se, també. Per què no? La llum i la foscor no han de ser necessàriament el ‘bé’ i el ‘mal’ en estat pur. Però els dos elements són profunds. Tenen fondes arrels que no arribem a veure. I allò que veiem de nosaltres és una pell, una forma, un envoltori (a més del físic), una part superficial. Per això ens és tan fàcil ‘viure’ deixant-nos dur per les frivolitats: les que ens trobem i les que van ‘fabricant-nos’ altres persones, amb l’excusa de l’entreteniment, i –a aquestes alçades de la vida ja ho sabem– amb l’objectiu de mantindre’ns inconscients quan més ens sembla que estem ‘desperts’ i, si pot ser, mantenint-nos divertits –sempre considerat ‘cosa positiva’...! Ah, quantes banalitats ens tapen el veritable objectiu de viure plenament i conscients! Ells ho volen així. No penseu! No us preocupeu! Nosaltres pensem per vosaltres... i a partir d’ahí comença la nostra desgràcia, sense que quasi la notem, divertits i entretinguts com estem. Però potser ahí l’instint i la intuïció s’ajunten, uneixen forces per tal d’eixir de la centrifugadora aparença de viure segons el model o l’estil que ens imposen... per a fer-nos producte! Ells ens volen ‘producte’ productiu i consumidor; ja sabeu: per a que tot marxe, el progrés, el benestar, la riquesa... Però quina riquesa? Quina vida plena de ric contingut ens ofereixen, des de la seua buidor, des de la seua superficialitat?... sabent que també és fàcilment la nostra superficialitat, les nostres frivolitats –que no fan mal...!, però que no són innòcues si ens acaben anul·lant.
Perquè, en el fons, tothom volem continuar sent nosaltres mateixos. I no un element més de la cadena d’anar passant, passant de tot... excepte de l’oferta que. Què?
Ens salven les espurnes que brollen del nostre interior. Elles són les que ens fan cremar la vida amb un foc creador, amb una insistència d’ésser, d’anar fent-nos i refent-nos constantment, sense renunciar mai al ‘jo’ ple de dubtes i defectes que som, però també ple de les més clares forces de la llum!
I ens maten les espurnes que brollen del nostre interior. Del nostre interior fosc, en aquest cas. I ens fan cremar la vida amb un foc destructor, amb la temptació del no ser, desfent-nos a poc a poc, contra nosaltres mateix i també contra les altres persones...
Ja sé que he dit –i ho crec– que la llum i la foscor poden ser complementàries, i no solament antagòniques. Agòniques serien –per a bé o per a mal?– si no es pogueren contraposar, contrastar, fer nàixer altres tonalitats, altres sensibilitats... que fan el tot que som. I és tan natural nàixer com morir. Les dues coses són vida, estranyament... O potser siga allò que deia el bon Salvat Papasseit: “perquè per tornar a nàixer / necessiteu morir”. I serà per això que el fred ens fa apreciar l’escalfor, que la set ens fa estimar l’aigua i la vida (i per això estime la set), que la foscor ens fa gaudir de la llum... i a l’inrevés: que la llum excessiva ens fa necessitar la foscor reparadora, i que ‘no hi ha nit sense dia / ni llibertat sense anarquia’ (això d’anarquia, pres en el bon sentit de la paraula, per favor), i que el cos no pot viure sense un esperit que l’anime, i que l’animal també conviu amb nosaltres... i és impertinent, tendre, irracional, joiós, perillós de vegades, silenciós quasi sempre: però està ahí: és l’altre jo: i aleshores jo sóc com un altre: però sóc dualitat: per tant, jo m’esforce en mantindre’m ben viu, front a l’altre, si cal. Però no vull prescindir del ‘perill’ d’eixa dualitat: només viu qui s’arrisca! I és en la lluita interna, és en l’agitació vital d’eixes espurnes, és en la contradicció i el dubte, és en el combat quotidià contra el gris que no ve de la llum ni de la foscor, és en l’esperança contra natura que vivim... o almenys jo visc així: creient gràcies al dubte, pensant gràcies a l’intel·lecte, però també completant la meua lluita gràcies a la irracionalitat que irromp, que arriba a la festa de la vida sense invitació, per donar-nos... no un punt on confluir acríticament, sinó alternatives enriquidores –si les sabem comprendre– i més punts, més llocs, un per cada persona, on intentar ser lliures àcratament. Amb el respecte mutu convivint amb la discrepància, amb la discussió sempre necessària combatent la passivitat del ‘consens’ hipòcrita, amb l’acord –sempre parcial– front al desacord –sempre imparcial– aparentment caòtic de viure.
Viure... i, ‘per tornar a nàixer, necessitem morir’...! Al llarg de la nostra vida, morim moltes vegades. Tantes com renaixem. Això, i altres reflexions més profundes, ens durien a apropar-nos al sentit de la vida que és l’evolució. Evolucionem, més o menys de pressa o espaiet... però sempre acabem notant a dintre nostre l’arrel de l’ancestre, l’altre jo...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada