“La Balanguera misteriosa
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la
teixint la tela per demà.
Girant l’ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.
De tradicions i d’esperances
tix la senyera pel jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent.
De la infantesa qui s’enfila,
de la vellura qui se’n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà”.
Joan Alcover
(frags. de ‘La Balanguera’)
...i del museu
david mira gramage
Ací, més o menys per on ‘caïa’ el paradís i ‘la capital del tèxtil valencià’, si ara no hi ha un clar futur –ni menys un present– a la vista, per a l’antic esplendor tèxtil... tampoc hi ha un ‘passat’ tèxtil a la vista traduït en un possible-sempre-futur ‘museu tèxtil’ que mostre i demostre –si més no– el que hem fet durant tants anys i amb tant d’esforç –empresaris i obrers– i que es puga exposar a través d’elements (gràfics o palpables) d’antics o recents artefactes o utensilis d’un passat –proper o llunyà– que ha sigut durant tant de temps senyal i marca distintiva de la nostra existència.
(nota bene: les frases en cursiva i entre cometes corresponen a paremies o refranys recollits per l’ontinyentí fra Lluís Galiana el segle XVIII). Jo voldria, sense “filar molt prim”, recordar com, des de molts anys enrere, he escoltat –i he llegit o publicat– sobre el tema aquest del museu tèxtil, en el sentit d’anar pensant si podríem, si sabríem, si algú havia de proposar, o si ‘a qui li corresponguera’ potser hauria d’anar pensant en recollir, estudiar, classificar, etcètera, peces, històries, documents, infraestructures, ferraments... i tot allò que fóra susceptible de compondre un ‘museu del nostre tèxtil’, encara que fóra –que no és poc– ‘per haver memòria en lo esdevenidor’, com se solia dir en alguns documents antics... En fi, i com “a poc a poc fila la vella el cóp”, anàvem posant “el drapet en la roscada”, sense desborrellonar-se massa, però tampoc deixant-ho “fluix com una estopa”, per tal de vore si, proposant-ho per ací i per allà, com si diguèrem “lligant el fil a dos caps” –o més– alguna autoritat, entitat, gent entesa o ‘forces vives’ es donaven per al·ludides o s’animaven a (intentar) posar en marxa eixe espai museístic –més la seua activitat didàctica o divulgativa–, tot i sabent que, ‘des de sempre’ (com se sol dir) una bona –i grossa– part d’eixe patrimoni ja estava ‘instal·lada’ en cases, casetes o finques particulars, amb el sobreentés (per part dels posseïdors) que ‘allò’ era legítimament seu, més o menys legalment, per prèvia propietat o adquisició remunerada per a ús i adorn propi, després d’haver complit –aquelles peces o artefactes– amb el seu paper d’ús i patiment productiu; o amb el sobreentés, ai, (per part d’altres posseïdors) que ‘allò’ era seu perquè simplement ho havien ‘arreplegat’, més o menys il·legalment o potser fins i tot per mitjà de la simple expoliació. Bé: el que està fet està fet –o desfet– i la pròpia Història està feta –o desfeta– així. No vull dir allò de ‘donem-ho per bo’, però tampoc puc dir molt més, per simple desconeixença de com es va tramar cada cas; en tot cas, podem pensar que com “totes les velles han sigut filaneres”, la veu de l’experiència sempre ha sabut, conegut i explicat casos en que ‘algú’ ha ordit sempre el fet –connatural a la persona, en general, segons sembla– de sentir-se propietari d’allò que caiga a les seues mans d’una o altra manera: que no tot han sigut ‘donacions’, ‘cessions’ o ‘concessions’ a qui, potser “amb llengua de draps” demanava, o donava, “germana, la llimosna de la llana”...
Però açò no és un article “ni per a lli, ni per a llana, ni per a estopa mal filada”. Així que, “nugant, doncs, el fil altra vegada”, jo no és que vulga “contar-ho tot fil per agulla”, ni molt menys amotinar per ahí, “anant com unes debanadores” disposat a ‘anredrar-ho’ tot. En realitat, sempre he cregut –i molt– en la filantropia i en l’esforç desinteressat que moltes persones han fet, fan i faran en aquesta antiga Vila Reial i “molt noble, molt caritativa i molt lleial” Ciutat d’Ontinyent. Potser per això, em vaig afegir a les veus precedents que suggerien la conveniència de tindre eixe Museu Tèxtil, i no cridant com allò d’“anar-se’n pel descosit” atribuint-me cap mèrit –per favor!–, però tampoc com allò de “cosir-se la boca”; si de cas, “per donar-li color al drap”, “aguantava la metxa” i fins i tot procurava “tractar amb cotonets” el que vaig opinar i publicar –com algunes altres persones van fer– al llarg dels vint-i-tants anys de Crònica. Recorde que una de les darreres voltes que vaig ‘fer l’article’ sobre el museu tèxtil dels nostres somnis fou en el número 248, del 17 de gener de 1998, que la publicació Crònica –com sempre– dedicava especialment a la Fira Tèxtil de València (‘Textil-Hogar’98’). Allí exposava el que ja deia el títol: ‘El museu tèxtil escampat...’, en al·lusió a tots els elements (materials o immaterials), tant foren maquinària, ferraments, utensilis, documents, edificis, mostres de productes de diverses èpoques i fins i tot persones majors amb una vida lligada al tèxtil; i, si tot això ja estava dispers aleshores... ara, del que quedava, estarà quasi irrecuperable. Jo no voldria “xafar-li les randes” a ningú, ni que ningú faça per “deixar-se cabdellar” pels meus comentaris, que tampoc sóc “madeixeta de filadís”... ni tampoc vull arribar a allò de “donar-li una bona felpa” al pobre opinador, o que diguen que “ja tindrà la carda que mereix”... Però, fa més d’una dècada des que qui era aleshores regidor de Cultura (i de Publicacions i Museus) de l’Ajuntament d’Ontinyent, Rafael Portero, va “posar fil a l’agulla” d’aquell projecte: s’iniciaren gestions, s’adquirí un edifici, es formà un mig ‘patronat’ (crec que no estaven representades totes les parts que havien d’estar), i... han passat els anys: els d’abans de la crisi famosa i els que ara estem passant –que no seran massa propicis per a ‘despeses culturals-i-tot-això’...– i, mentrestant, el nostre patrimoni tèxtil està “clarejant com un cuc de filar” i no sabem ni què ni quant ni quan ni com...; no coneixem cap informe sobre ‘la marxa’ de les gestions o fons aconseguits o projectes redactats o activitats promotores i divulgadores al voltant del Museu Tèxtil (que tot això també ‘fa museu’); potser és que són temps que, com deia el pare Galiana “Adobant-se va Joana i fila de mala gana” o si “amb excuses, de la trama estira nostra ama”... però, com a museu ‘visible’, podríem trobar encara que “baix la manta no hi ha negra ni blanca”.
Una cosa certa sí que tinc: l’única part existent del ‘nostre Museu Tèxtil’ que es pot veure i ‘visitar’, i des de 1999, la trobareu en un llibre editat pel Servei de Publicacions de l’Ajuntament d’Ontinyent: es tracta del ‘Vocabulari del tèxtil de la Vall d’Albaida’, dels filòlegs Josep Sanchis Carbonell (actualment promotor d’Ús del Valencià a l’Ajuntament ontinyentí) i Vicent Satorres Calabuig (actualment funcionari de la Generalitat Valenciana); el llibre és el número 7 de la col·lecció ‘Quaderns divulgatius’ i no sols és un complet estudi sobre el vocabulari del gremi, sinó que –a més– explica, de manera bàsica, com era i funcionava cada part dels processos de filatura, tissatge, tints, acabats... i, també, com era i com s’aconduïa l’energia bàsica (l’aigua i les seues infraestructures) en els antics batans i fabriquetes tèxtils; i a més, inclou –en síntesi però molt completa– una visió històrica del nostre tèxtil des dels primers testimonis fins al segle XX, a càrrec de l’historiador (i arxiver municipal) Vicent Terol; i a més, encara, les pàgines van il·lustrades amb dibuixos, esquemes i unes magnífiques fotografies de Paco Alberca i Agustí Ribera. Ja des d’aquell llibre s’oferia el treball “perquè siga un engranatge més per a la creació del futur museu del tèxtil”. Sempre ‘futur’, potser direu, però supose que ‘possible’... Més que el moment actual del sector, això segur, per molt que ara s’estiga en això de “posar-li draps calents”.
Ah, i de com podria o hauria de ser un museu encara quedaria molt, però que molt a parlar. L’exemple que se m’ocorre com a museu model el tenim a Ontinyent mateix, i arrelat a la comarca: el Museu Arqueològic d’Ontinyent i de la Vall d’Albaida... que s’ha anat fent pacientment durant anys i anys –sense parar– a través dels treballs i la dedicació constant de qui ara és el seu director: l’arqueòleg Agustí Ribera que, amb els seus col·laboradors fidels, ha anat ‘llegint’ la nostra història més antiga –durant la major part de la seua vida– sobre el terreny on s’ha fet i on –molt important– ha contextualitzat, copiat, extret i estudiat tota mena de materials... abans de, lentament, classificar i catalogar i, finalment, exposar al museu: sí, exposar-ho, però més enllà del simple ‘escaparatisme’, amb una voluntat contínua de divulgació i... en fi, què més puc dir d’una persona que és una peça cabdal a la nostra comarca, per la seua dedicació, quasi sempre poc compresa i menys reconeguda. I he posat el maova com exemple, perquè el context d’un museu com el que s’ha de dedicar al tèxtil no deu ser, no pot ser, una simple ‘exposició’ de l’aixovar... El context històric –el que quede– està distribuït geogràficament, sobretot, entre l’ampla capçalera del riu Clariano que aflueix des de Mariola i davalla pels barrancs situats entre Bocairent i Ontinyent i arriba fins a la Serratella d’Aielo de Malferit, però també als termes d’Agullent i els de l’antic marquesat d’Albaida, i fins Montaverner, i... En fi, és possible que el Museu Tèxtil s’hauria concebut millor com a museu comarcal, i que hauria d’haver-se situat en algun edifici proper a les primitives fonts d’energia, i que –a banda d’un Museu del Tèxtil recollit i visitable en el nucli urbà–, també haurien de ser ‘museu’ les propostes didàctiques i recorreguts –sí, el ‘turisme’ també–, i les històries recollides o documentades des de les persones i les seues experiències i des dels testimonis muts però explícits dels simples objectes... Però, ¿com i on està actualment el nostre patrimoni museístic tèxtil, i en quin estat es troben les gestions i els projectes i...? Quant al context geogràfic de la major densitat històrica de les nostres arrels industrials, situada en tots eixos barrancs que conflueixen dalt del Pou Clar, ja veiem com es troben ara, després dels incendis i anys d’incúria passats... Ara per ara, si ens interessem per l’estat del futur Museu Tèxtil, no sabríem de quin fil estirar. O potser fins i tot algú ens diria: vés i... “busca-li la manta!”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada