per Ximo Urenya
Els ha passat als dos, a Álvarez Cascos i a Antoni Asunción, els han amonestat i amenaçat de tirar-los dels seus respectius partits per atrevir-se a plantar cara a l’autoritat de Madrid. Ja ho va dir Alfonso Guerra: “El que se mueve no sale en la foto” i les coses no sembla que hagen canviat massa des d’aleshores. És el problema de la dependència madrilenya dels partits centralistes que no poden decidir res sense autorització de la jerarquía corresponent.
La suspensió de militància d’Antoni Asunción no pot ser més inoportuna a menys de cinc mesos de les eleccions autonòmiques i locals. Als problemes d’acceptació d’Alarte, a l’estratègia equivocada dels socialistes valencians de limitar-se únicament a denunciar al Partit Popular sense cap alternativa constructiva i il·lusionant, ara han de carregar amb les seqüeles del cas Asunción que segur que tenia els seus partidaris. No se sap si les denúncies d’Asunción tenien o no una base creïble, això ho determinaran els jutges, però si foren certes, els socialistes valencians haurien d’assumir una repetició del procés de selección dels canditats. Ateses les lentituds habituals dels jutjats segur que no decidiran res abans de les eleccions, però el mal que li faran a Alarte aquestes qüestions internes no serà menor. Encara es queden curtes les previsions de les enquestes que presenten una devallada històrica dels socialistes del cada vegada més PSOE i menys PSPV.
I clar, com que tenim la llei electoral que tenim i els mitjans de comunicació que patim, la pèrdua més que probable de vots dels socialistes no afavorirà gens ni miqueta cap altre partit que no siga el PP. No volíeu bipartidisme? Ací el teniu, dos tasses. Als mitjans de comunicació no apareixen per a res els partits minoritaris –per minoritzats- a no ser que toque la loteria als numerets de la qual figurara la imatge de Fabra. Els enfrontaments escenificats ara i adés entre els dos grans partits espanyols arriben fins on arriben, fins on comença el seu interés mutu en defensar una llei electoral que beneficia els grans i els centralistes, i perjudica els petits i els nacionalistes. Hi va haver qui volia anar més lluny i tot: Rodríguez Ibarra va proposar que els partits nacionalistes no pogueren participar en les eleccions generals de l’estat, només en les seues “regions”. Quan els convé es posen ràpidament, o no tan ràpidament, d’acord. Per exemple en l’elecció partidista dels components de les altes institucions judicials de l’estat. Després tenen la barra de preguntar-se sobre la causa del creixement del sentiment nacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada