Aprofitant els estralls que està fent la crisi i els viatges erràtics del govern de l’estat, els salvadors de pàtries estan fent l’agost amb els seus arguments reaccionaris: Ara ja no val l’Estat de les Autonomies, diuen, Espanya no ho pot suportar més. Això és el que diu l’Aznar i repeteixen de seguida els seus acòlits. Però no se n’adonen els reincidents centralitzadors de l’estat que l’efecte de les seues propostes pot ser tot el contrari del pretés: allà dalt ha donat peu a què es responga que bé, que podem estar d’acord en tancar la via de l’autonomisme per a passar directament a l’independentisme. Ha sorprés que fins i tot el mateix Jordi Pujol, que sempre s’havia mantingut tan moderadament pragmàtic, veja ara que al final del camí autonòmic no n’hi ha una altra eixida que la independència.
L’aversió dels conservadors contra tot nacionalisme que no siga el seu, l’espanyol, renovada ara de cara a les pròximes eleccions està tenint la corresponent repercussió mediàtica amb articles d’opinió a favor i en contra dels nacionalismes, res de nou sota el sol. Un d’aquests articles, el signat pel famós escriptor resident a Catalunya, Javier Cercas, el llegiríeu, potser, a El País, diari especialista en col·leccionar articles sobre el tema, sempre, clar, de la mateixa tendència. Javier Cercas diu entre altres coses que el fracàs del partit socialista –no diu si espanyol o de Catalunya, igual li dóna a ell, i a mi- en les últimes eleccions catalanes es deu a haver lliurat l’hegemonia al nacionalisme. Argumenta el novel·lista que “...en Cataluña, en la práctica, no es posible no ser nacionalista: o se es nacionalista catalán o se es nacionalista español; también puede resumirse así: asombrosamente, en Cataluña es posible ser a la vez nacionalista y de izquierdas. Se trata de dos disparates complementarios. No solo es posible no ser nacionalista -nacionalista catalán o español o moldavo-, sino que es indispensable, al menos si uno se reclama de izquierdas, dado que el nacionalismo es, aquí y en Moldavia, una ideología reaccionaria, incompatible con los principios más elementales de la izquierda. ¿Cómo se explica que haya arraigado ese disparate en Cataluña? ¿Y cómo se explica que lo haya hecho tan profundamente y durante tanto tiempo?
Cercas no deu distingir entre els nacionalismes imperialistes com el de Hitler i els d’alliberament nacional com el d’Algèria per exemple, per tenir-lo més a prop geogràficament, exercit per a desempallegar-se de França. No deu pensar Cercas que tal volta és possible que molts dels nacionalistes deixarien de voler-ho ser si pogueren fàcilment passar a tenir la condició de ser nacionals, com els espanyols, atés que haurien deixat de ser emprenyats per una altra nació. Què més voldríem els que tenim aquestes malalties acabades en "isme" (feminisme, nacionalisme, socialisme...) que deixar de ser-ho perquè hauria acabat la causa que els provoca: la violència secular contra les dones, els nacionalismes expansius o imperialistes, els capitalismes globalitzadors...
Cercas canta la mateixa cançó dels ideòlegs representants d'un altre tipus de nacionalisme, l’espanyol, que condemna els nacionalistes en general sense acceptar o sense saber (no és el cas de Cercas) que ells defensen un altre nacionalisme.
Només aquells que han aconseguit, mitjançant el nacionalisme, convertir la seua "regió" en una nació, deixen ja de calfar-se el cap amb el nacionalisme, a no ser que els entre la por de perdre una part de la seua “nació” i continuen usant despectivament el concepte com a una arma per desmuntar el que diuen que és un disparate.
Si de veritat pensaren que és un "disparate" sense més transcendència deixarien fer referendums d’autodeterminació o llevarien de la Constitució "democràtica" allò de l'article 8 sobre la intervenció de l'exércit en el cas d'alguna vel·leitat que ells anomenen 'separatista'.
La veritat és que malgrat els esforços per impedir a tot el món la constitució pacífica de nous estats independents basats en la realitat d'una nació (llengua, cultura, tradició legislativa, història, literatura ...), cada vegada hi ha més estats independents: alguns sense pegar un tret i quasi tots estant a bé amb els veïns amb qui estaven subordinats (Txèquia i Eslovàquia), i la majoria han millorat tant la autoestima i la seua presència al món, que de no ser coneguts per ningú han passat a ocupar els primers llocs de les llistes de benestar social i de l’economia.
No es pot saber del cert quan esdevindran estats independents Catalunya i el País Basc, però tal i com van les coses no tardarem massa en celebrar-ho, malgrat els esforços dels Cercas de torn per impedir-ho. Una altra història ben diferent és el que podem dir de Galícia i del País Valencià on la qüestió està, malauradament, molt més verda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada