“Per cada gest
que lleva fruit,
brutal escampadissa
de flor vermella.
Vida, excés... hemorràgia.
Imponderable tresor
de la pèrdua.”
Maria Mercè Marçal
mort de dona: crim contra la humanitat
david mira gramage
Cada any, acabat el calendari, com un ritual més de recompte i estadística (tants morts a les carreteres, tant per cent + de dèficit, tant per cent + d’etcètera...), es fa el càlcul estadístic de dones mortes pel masclisme, i es fa una sèrie de projectes de prevenció de la violència, persecució i aplicació de les lleis contra els agressors, etcètera. Ara almenys, a la majoria de governs europeus i de gran part del món, són dones les qui estan al front dels departaments que gestionen o vetlen per les iniciatives que s’han d’anar fent realitat contra aquesta plaga; que, fins fa poc, ni això. I encara amb greus mancances si no hi ha vera ‘connexió’ amb tota la població, de persones d’un o altre sexe, que assumisquen –si més no– la sensibilitat necessària, no tan sols per comprendre el problema o condemnar els resultats, sinó per implicar-se amb sinceritat i amb contundència a favor d’aquesta humanitat que pateix perpètuament eixa indignitat vital –només pel fet de ser dones– i contra aquest altre segment d’humanitat que, per acció o per omissió, protagonitza en major o menor grau la violència de gènere. I és que és tan antic aquest ‘costum’ criminal, i és tan poca, encara, l’educació –bàsica almenys– de conviure amb respecte i igualtat...
Els mitjans de comunicació que fan el balanç anual –predominantment a nivell estatal– ens fan saber que l’any passat són més de setanta les dones mortes a l’àmbit del regne espanyol. Més que en anys precedents. I també més agressions ‘de gènere’... Un problema tan greu i, tot i les mesures preses, resulta que els crims van a més. Cada volta més dones mortes per la sola raó que les seues parelles o ex parelles han decidit que mereixien morir. Però no acotem la reflexió a ‘les més de setanta dones mortes’, ni ‘a nivell d’estat espanyol’. El problema és un greu crim contra la humanitat, i no pot tindre fronteres. Però, a més, no sabem mai en realitat les xifres exactes de morts i agressions. Quantes dones han estat ‘assassinades en secret’ o a poc a poc, durant la mort en vida que moltes duen eternament? Molts funerals de dones que han finit aparentment la vida ‘de mort natural’ s’haurien de comptar entre les morts causades per la violència –i per la violència ‘dosificada’ quotidiana; i la violència suprema de la passivitat (de les víctimes i del seu entorn); i la violència vista com natural per gran part de la societat, hòmens i dones...; i la violència psíquica que va fent estralls, de poc a més, constant (i de vegades subtil) i que acaba esclatant en la violència física de l’agressió final, o que acaba suicidant la pròpia víctima, per desesperació o per acumulació de dany mental impossible de suportar més... Diuen que la base històrica del maltractament és que, per haver esclaves ha d’haver amos. I això (també històricament) s’imposa, i / o s’accepta. I si no s’accepta, la violència del mascle dominant –terrible herència cultural d’una animalitat primitiva– augmenta: sí, augmenta davant la resistència d’aquella persona que –per ser dona– havia ‘acceptat’ d’alguna manera el paper que una societat ancestralment dirigida per hòmens li havia assignat, ‘acceptant’ també les conseqüències: el castic davant la rebel·lió o la resistència... Se suposa que això ha anat canviant, que tothom prenem consciència, que les autoritats prenen mesures... però, tan a poc a poc, tan difícils d’acceptar per l’estatus dominant multisecularment... Ah, i això de que ‘les autoritats prenen mesures’, encara resulta ser que –a moltes nacions ‘civilitzades’ i regides per normes bàsiques de ‘convivència’– són mesures en contra de la dona, si no és submisa, si es rebel·la, ‘ofenent’ així determinades ‘lleis sagrades’ o el poder establert d’unes classes sobre altres i, així, la dona es troba que queda sempre en el nivell inferior de la doble opressió.
Si intentem concretar, només podem dir coses com que, segons el Fons de les Nacions Unides per a la Dona, “s’estima que sis de cada deu dones han sofert al llarg de la seua vida violència física o sexual”; o que, “cada 15 segons, en alguna part del món, una dona és agredida”; i també podem afegir que, fa 10 anys –només 10 anys!– el Consell de Seguretat de les Nacions Unides –a través de la Resolució 1.325– va acordar impulsar la protecció dels drets de dones i xiquetes en els conflictes armats, i va reconéixer el paper de les dones en la construcció de la pau. Jo vull reflexionar precisament sobre les dones com a víctimes de les guerres o conflictes armats, i com a víctimes també de la majoria de religions conegudes. Començant per la darrera qüestió, veiem com especialment dramàtic el paper que l’islamisme reserva a les dones: en un món religiós –almenys als països o grups més fonamentalistes– com aquest, els hòmens no només solen ser els ‘màrtirs’ i herois i el centre de les atencions i favors, sinó que, damunt, les dones musulmanes tenen restringits els drets per llei –i per ‘llei divina’, que sempre va per dalt de les lleis d’aquest món inferior...–; i tant per les lleis dels hòmens com per les ‘de Déu’, les dones són obligades a obeir l’home en tots els ordres (obediència per extensió a tots els hòmens, a més del marit, i més si són autoritats religioses...); i dic que ‘són obligades’, no que la llei o les tradicions creuen convenient açò o allò, no: almenys dins d’eixos grups més fonamentalistes, la norma divina no es pot desobeir sense un castic sever: tant per hòmens com per dones... però la realitat està mostrant que les autoritats polítiques –regides sempre per hòmens– només solen aplicar integralment els preceptes de l’islam a les dones (i les xiquetes); els hòmens (i els xiquets) no sols són els beneficiaris de l’educació –tutelada per la religió, és clar– i un còmode estil de vida afavorit (i servit precisament per dones: esposes, filles, esclaves i persones inferiors que no poden discutir ni qüestionar res, des de la seua ‘ignorància natural’...); no solament els posseïdors del sexe masculí (i de les benediccions superiors de la religió) poden i ‘deuen’ fer complir els preceptes islàmics –que els afavoreixen– sinó que, a més, solen incomplir quan volen eixos preceptes... i les pròpies autoritats solen ser indulgents amb ells (i entre ells)... o fins i tot arribar a la conclusió de que moltes ‘faltes’ són causades per la mala influència –perseguible i punible– de les dones de la seua família...; i no cal dir que la justícia de l’home sobre eixe ser ‘inferior’ que és la dona, encara és més fàcil d’aplicar pels agressors que se senten justificats per les prerrogatives morals que monopolitzen... Però ¿només en l’àmbit de la religió islàmica hi ha tan greus i injustos comportaments amb les dones? Ni molt menys. Començant per les tres religions ‘del Llibre’, a més dels musulmans, els jueus i els cristians segueixen tenint la religió com a instrument de discriminació i, fins i tot, de ‘justificació’ de moltes agressions que pateixen les dones, on (tot i ser les més fidels seguidores, com en el cas de la fe catòlica, sobretot) no tenen quasi autoritat reconeguda per uns dirigents masculins que són els qui decideixen –des del papa als bisbes i capellans– i interpreten què és allò ‘que mana Déu’ (per cert, que ‘deure’ deu procedir de ‘déu’, i un déu deu ser ‘home’, clar...). Però deixem per impossible –almenys ací– el masclisme i, per tant, la no-igualtat inamovible que procuren les religions –tema inacabable i insostenible on n’hi haja... I, què es pot dir de les guerres i conflictes armats? Les dones, a més de ser víctimes (en moltes guerres han mort més dones a la reraguarda que hòmens al front) i ‘botí de guerra’ per als mascles vencedors, que les torturen, violen i deixen marcades i desgraciades de per vida; a més de patir –i també lluitar–, són qui primer obrin ponts a la pau. I això ha sigut així des que els historiadors i antropòlegs i la humanitat sencera tenen memòria. I en això quasi no hem evolucionat des de les anomenades cultures ‘primitives’ i la seua manera de fer la guerra (els mascles) i patir-la després del conflicte (les dones) i, a més, ser les reconstructores primigènies de la pau, de la vida...
Està vist que si parlem de guerra (o falta de pau) o de religions, tenim uns temes inacabables i una dualitat eterna que pràcticament no té solució –o no li la sabem, ni volem, trobar. I enmig d’açò, però ja del tot inserida en la quotidianeïtat humana, la violència contra les dones. No podem quedar-nos amb l’únic enunciat de ‘dones mortes’ com a balanç d’aquesta violència. Darrere d’una dona morta violentament sempre hi ha una tragèdia inacabable... Les dones mortes per tota mena de violència –i en concret per la violència masclista– duen un dany enorme i quasi irreparable als seus fills i filles –i a tot el grup familiar, parentiu, d’amistats...–; són unes morts que no acaben ahí, sinó que es fan estigma, ferida reencarnada en totes aquelles persones que les volien i necessitaven en tots els àmbits de les seues vides, i que porten ben endins eixe dolor que només s’entén quan elles falten... I mentrestant, perduren les tradicions –encara practicades i ‘compreses’ per quasi totes les civilitzacions– que atorguen als hòmens dret de ‘propietat’ o preeminència –legal fins i tot– sobre les dones que estimen... i sobre les que no estimen; i després d’un llarg temps que s’omple d’agressions, acaben de vegades amb la mort, decidida per ‘ells’ amb la convicció dels qui tenen la raó (recolzada en eixes tradicions històriques) i troben en ‘elles’ la justificació del seu crim... perquè ‘ells’ les estimaven tant que...; és que encara hi ha qui explica l’assassinat amb allò de “la maté porque era mía”; després, tothom ‘condemna’ això, cosa políticament correcta, mentre potser algú –home o dona– pensa endins que “ella s’ho va buscar”. Cal que ens eduquem –ens queda tant, encara!– en creure incompatibles amb la convivència les violències constants que pateixen les dones. I quan eixa violència arriba a convertir-se en la mort d’una altra dona, cal considerar-la un crim contra la humanitat, des de tots els punts de vista possibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada