“Vine, que anirem enrera.
Si vols venir, anirem enrera, enrera, enrera,
als dies de la nostra infantesa,
quan jugàvem tots junts i jugàvem sempre i molt.
Quan no tocàvem de peus a terra.
(...)
Veus? Tot això ara queda massa lluny...
i llavors érem petits i no ens adonàvem
que la gent gran no era feliç
i que només ho semblava...
Abans érem el record que tenim ara.
I abans és ara. I sempre és ara. Sempre és ara.
Vine, que anirem enrera.
Si vols venir, anirem enrera, enrera, enrera,
als dies de la nostra infantesa,
quan jugàvem tots junts i jugàvem sempre i molt.
Quan no tocàvem de peus a terra.
Tot això ara queda massa lluny...
(...)
Però a vegades encara juguem
Res més. Com un miracle”.
Josep Fortuny (Companyia Elèctrica Dharma)
“No deixarem mai d’explorar,
I al final d’aquesta exploració,
arribarem al punt de partença
i aleshores el coneixerem
per primera vegada”.
T. S. Elliot
Thomas Stearn Elliot)
infantesa
david mira gramage
Vine... Saps? Torna de tant en tant... Vine-te’n amb mi –o deixa’m estar amb tu– almenys ara, ni que només fóra aquesta nit. Vine! Vine, esperit de la infantesa... O no te’n vages mai. Ben mirat, si jo vull, si volem, a dins de tots nosaltres, d’aquests adults que som orfes quasi sempre de la teua presència, hi ha l’infant que vam ser; la xiqueta o el xiquet que fórem, des dels bolquers als anys que se’ns fugien, que ens creïxien... i que també volíem superar: creixent, imitant cada vegada més el món dels adults. (Vicent Andrés Estellés diu alguna cosa així com: “els anys de la infantesa / tenen les cames molt lleugeres: / se’ns en van de les mans...” –i segurament ho deia, ho pensava, mirant-ho com a adult o evocant-ho com a infant: o de les dues maneres alhora). És des del món dels adults, que t’evoque jo ara, sabent-me tu i sentint-me jo amb tu: el meu jo xiquet és el mateix adult que ara t’invoca –m’invoque–; perquè som com un arbre vivent i, mentre vivim, tot allò del ‘passat’, el ‘present’... tot això no és la mateixa vivència, bé, però és la mateixa persona, que ha crescut, que ha viscut afegint edats i afegint-se a altres persones i a totes les experiències vitals que ha gaudit, o que ha patit; però som el mateix arbre, i els records ens recorren des de l’arrel a les branques més altes, i els revivim... perquè eixos records, eixa memòria som nosaltres, complets, sencers –potser trencats o mancats d’alguns trossos de vida que hem deixat pel camí, però ahí està tot–, i, si com diu la citació inicial de Josep Fortuny, tan certa: si abans érem el record que tenim ara, abans és ara: sempre és ara; perquè el nostre ésser –som memòria!– pot recórrer tot l’arxiu que hem acumulat al nostre ‘disc dur’ i, de vegades, a més de recordar, podem reviure... si sabem.
Ara vivim una época del nostre calendari que ens du, no només a recordar aquells xiquets o xiquets que fórem: ara fins i tot celebrem el naixement del Xiquet. I persisteix en nosaltres –més enllà de les creences religioses– l’estima profunda pel Xiquet (i això no ho sabem, però potser –cadascú a la seua manera– estimem amb més o menys nostàlgia aquella criatura que vam ser, aquells borrosos anys d’infantesa...). Recordem amb major o menor intensitat o precisió ‘allò’ que érem i que féiem. I alguna cosa ens empeny a retornar... d’alguna manera: sol ser un impuls inconscient, o quasi, però ‘volem estar-nos’ en la infantesa... com siga, el poc temps que siga, com puga ser. I potser, si el sentiment o el desig ens brollen bastant purs, ho aconseguim, d’una o altra manera. I aparellem de vegades –comparant-los o confonent-los– els nostres records infantils amb les vivències de qui ara quasi ens du de la mà a eixe món (que en certs moments es torna ‘magic’), i mirem, sentim, juguem, vivim, compartim intensament (algunes persones ho dissimulen, però...), en unes paraules: tornem a ser infants a través de la vivència, de la mirada, de les manetes, de la joia de la veu d’eixa primera edat... ens ajupim a eixa gran alçària que té la innocència i la pura alegria d’uns moments que comparteixen amb nosaltres els nostres fills i filles, o potser els nostres néts i nétes, o nebots i nebodes, o les criatures de les nostres amistats (i són uns moments més que màgics –oh déus de la infantesa!– eixos instants que compartim amb tothom); ens apropem amb tot el cor i l’ànima fets infància sincera, a eixes persones tan menudes –però que ja tenen tota la potència vital endins–, i potser són els xiquets i xiquetes ‘dels altres’ –i ens sembla que no són de ‘ningú’– que ens envolten esbargint la més sincera de les alegries, que alhora ens omplen de joia...
Bé, reconec que és difícil explicar totes eixes sensacions en paraules –pobre de mi!– però confie en la vostra complicitat i en el vostre enteniment que ho explicarà com bé sàpia (i tot intent serà vàlid!); però penseu només, ja que la proximitat de les dates ‘entranyables’ que vivim ho indueixen, sí: penseu com vàreu compartir –per exemple– la vivència generosa de ‘estar dins’ del passat Aplec de Gegants i Cabets que es visqué a Ontinyent el darrer dia d’octubre i, en uns moments concrets, els xiquets i les xiquetes i vosaltres –tots junts en la complicitat infantil i alhora plena de festa sense edat–: espurnes de sorpresa i alegria i emoció i clara joia emmudida o gatzara cridanera, al pas dels gegants que us miraven per la bragueta (però en un instant concret, ‘sabíeu’ que us veien des de dalt), i la temença ‘curada’ i apresa a curar –i després més estimada– de la proximitat dels ‘cabets’, els cabuts o nanos o capgrossos...; i la sobtada por i alegria alhora, entre les guspires del correfoc, a prop o lluny, i... fent entrar en ‘família’ aquells dimonis que només són àngels esgarriats...; i la música?, oh-lamús...icaa!, aquell aire de colorets, solcant l’espai i també percudint els corets encisats!; i la gent, ai, la gent que formava un món nou i divers i encantat: perquè sorgia forta, però invisible, la... la infantesa de majors i menuts!, que es reconciliava i es feia intensa, certa, en fer-se externa i, ara, compartida també. I què em direu de la Fira, ah, pel novembre daurat i gris, regnant tardor...; com jo la recorde, sé que vosaltres, criatures que vaig ser, també heu viscut l’anhel i la il·lusió i la risa... tot i que els temps canvien d’artefactes i maneres de fer, però mireu, mireu, vosaltres els adults: com vosaltres –nosaltres– vivíem i vivim, perquè ho viuen ells i elles. I quan les Festes a la Puríssima: amb més recolliment potser, però quina alegria infantil tot corrent davant d’eixos ‘Cabets’ que s’aguanten el cap agafantse a la boca –per on miren– i com la cridòria, jugant, repeteix temps i temps i diferents infàncies..., després ballen i el ritme se’ns posa a un lloc difús de la nostra memòria –de la nostra i la vostra–; i els Gegants...?, magestats enlairades, i endolcides pel bell paisatge musical que els acompanya sempre, la cercavila, el ball: ah, el ball de les parelles de gegants i gegantes!, ací tots ens rendim; rendició passatgera, que després hi ha més balls: els Arquets, tan ingenus, al so amorosit de les notes que, sempre, dolçaines i tabals, els fan dibuixar llum; i el ball de la Veta: ací el ritme s’acreix, i els teixidors de festa la fan de colorets de cintes –i després les desfan: les cintes estirades– i, dalt, les flors fan la senyera; ah, i el ball dels Cavallets, que són moro-cristians evocadors, han deixat en pau guerres i ací només són joc, de passades i música: record de lluites, que ara volem respecte mutu. I pel damunt de tot, les campanes vibrants, entreteixint el so de l’esperit diàfan i escampant-lo als cors, i l’argent s’ha fet bronze –o al contrari– en els drangs que mantenen, exacte, el vell llenguatge que hem conegut des d’infants... i que retrobem ara.
Infantesa perduda? Infantesa amagada, si més no, perquè quan vam anar creixent vam començar a prendre, i a ‘aprendre’... i també ens ensenyaren a donar, i a comprendre, i a compartir (alguns van començar a oblidar eixos dons, o a fer-los oblidar, o a furtar-los, també...). Però, sobretot, vàrem... indagar –dins i fora de nosaltres mateixos– i explorar, sobretot, mentre anàvem cobrint –al fons de la memòria– la infantesa donada, universalment, sempre, donada... i en massa món, arravatada, presa amb unglots d’acer i d’odi als altres, d’odi... anomenat, si cal, com millor els convinga als mercaders de vides: negoci, explotació, misèria i fam i set i desempar i plor: per ahí se’n fugia la infantesa de tantes criatures trencades... i esdevingudes feres, instruments, animals de cor dur, amb la memòria tan... falsificada, que, només algun ressort amagat els recorda... la infància que els devem, i no volem pagar!; només cobrem les vides –ignorant-les potser– quan els hem fet aprendre, per força, a fer la guerra, i a rebre-la o, només, a intentar sobreviure.
Queda només, potser, o si més no, sí: queda... explorar sempre, encara, a la recerca –encara!– del que havíem perdut, o el que ens ha estat negat. I això és el principi i –com deia Elliot– només hi ha l’esperança de trobar –retrobar– el principi, al final. I si encara tenim la gosadia aquella –jo la tinc– de creure en altres vides (ací o ‘allà’), podrem... recomençar, encara...
I quantes esperances s’han transmés de fa segles i més segles, d’aquell Naixement del Xiquet...!, que ara recordem, o potser no entenem, o potser no sabem interpretar-ho, ja... O potser oblidem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada