(prefaci preparatiu -pp-): -P-p.T...n [val?, bal...!, va bé] -prova
del 9: 9900000900... [au, ba vé...] Ein! Aaaten-sión: -iaa-araaa:
la sita prebia... (es diu ‘cita prèvia’, burro!) [-i de què...?]
(xe, de la citació ‘lliterària’ que posem...) [bé, bal, val, ba bé...
–aprofitem la senyaleta eixa -piiip!- pa fer la prova del so:
aaarree...!] -aau pos! tiiira-lii! aaavantee con la sita:
“–Peepe Too-no, cull-me
fiigues (ai, perdona, que eren pomes...!)
[pendona seràs tu! atraolta!]
“–PeepeeTo-nooo, cull-mee poomes!
–Coonsepsión, qu’altes-ques tan! >
Sii-les poo-mes noo s’atxuxen”...
(ai, perdó, que eren figues!)
[queeno! no s’atxuxen!
(ai, perdó, vull dir que són rames blanques!)
[que són ‘branques’ o rames!, collons i més cool-
-lons!, que ja sembleu del Canal n9u...!
I tu, a vore si tanques els claudàtors...)
–ah, bé, va! Ba de vó!]:
“–Pee-pee To-noo ...cul me poses”...
(ai, perdó... ) [és que no sé en qu’esteu pensant!
ara va a la de bo(no) sí: ara va a la de tres: U-2 i...uan!]:
“–Peepe Toonoo, cull-me poomess
–Coonsepsióon, qu’altes qu’estan! Sii les rames
(o les branques: té igual) no s’acatxeeen...
poomes noo see’n colliraan!”.
[i ara l’astrebillo!...torna-li!]
“Pee-pe Too-no, PP-Tno, se’n va anà a casa un cevil,
a demanar-li la fiiilla: coses que fan els fadrins!
I sa maree li contesta: PePe ToNo-no pot seer,
que la meua filla és xovee... i no téee...el seu ‘menester’!”.
Popular
U-2uan
Estoo, bueno... bé. Béee... (no, no va d’ovelles, però igual podria anar d’auelles,
una variant ‘vernàcula’ qu’hem dut pal betlemet). I bé, iiihh... (i ara què coi
dic?, tu, que ho tenies tan clar...). No, no som ‘bipolars’, som pitjors. I com no
servim pa fer specials d’estiu d’eixos, poos... perpetrarem unes ‘rareses’ sobre
anredros o frikis d’hivern. Però no patiu, que açò només durarà de Nadal a
Sant Antoni...
(amb el dia dels Innocents entremig)
obvietats redundants
d. m. g.
Ah, i m’ho ancomanen pa ‘la Nit de Jalouviin’ eixa, o com es diga, i jo que els vaig dir que m’ho ‘ancolomaren’ pa Totsants... i em digueren que nanai, que això és molt de personal i no tindrien aforament ni en el ‘bou-en-corda’ famós. Així és que he llogat tres o quatre (o quatre o cinc –o cinc o sis: a no ’stic segur)... Açò és l’u i el dos, no? Que què? Que és l’U-2...? –com el del Bono eixe que canta, no com el presidente der Congreso–. I jo que em pensava que això era un híbrid de submarí i bomba volant nazi! Si és que ja paresc la Visanteta aquella, la pobra... No-no... Que no, que-no: no anem a traure-vos (o a clavar-vos –vostés dispensen) denguna ànima’m pena ni fantasmes (d’això ’nem ben servits a’ca dia) ni donyets ni gambosins, uei! Ara, eixos pensen que poden fer lo que els rote, com anco-manen, es creuen que són més que’ls que manen: una cosa així com els arque-bisbes respecte dels bisbes a seques (eei, però jo en conec algun que no anava gens ‘a seques’, i en coneixïa qualcun altre que treia molt de fum, massa, el pobre! –i això per no dir d’un cardenal [bon xicot, eh] que s’obria pas a colp de ‘caliquenyo’)... Ah! Ja’stan ací els tertuliants i tertuliantes que van a omplir-nos unes quartetes... Ei, l’etimologia no me la sé, però el -sufix de -liants i -liantes el comprendreu de seguida. Eh, shht...! I –com-bé’m-comprendreu– jo me les fofe d’ací cagant tomates... que, en quant m’ancante, diran que una línia més amunt els he dit que pel-cul-prendreu i ja s’armaria coixa... Hale-au!
·–Xee, quant de temps! Com estàas...?
-.-Jo...? Pos ma que tu!
·–Ah, ja ho veig: estàs tan susceptible com sempre...
-.-Sus-què? Això ho seràs tu!
–..Ei, quins dos! A vore, com estàs tu...?
-.-Com he d’estar? Molt fotut! Les dones del dimoni, tot ho han de saber!
–..Ja sabem com està l’asgarrasàries tufat. I tu, també estàs molt fotut?
·–No. Jo estic fotut-normal.
-.-Va,’nem que s’amuntona la faena! S’ha de revisar això dels controlaors aerios i la fira i el bou-en-corda i la crisi...
·-·Au, parlem d’altres coses, que ja ha vingut la neu i us esvareu! I ja ha nevat al Pirineu. Neu al Pirineu...? Au, ’nem...! Això: neu al Pirineu: ’neu!, aneu!, ’neu...!
...Shíii... Però enguany ha plogut mal plogut, i més mal cremat... Si almenys els pebrassos... Ah! I això de les ‘obvietats redundants’, no sé...
–..Vine’cí, carabací! Això, agarres ‘el filòsof’, qu’està’hí tan calladet, i t’ho explica enseguida’nseguideta!
==Uui... no sé... o, per exemple, és una obvietat que’ls especuladors de mercats financers van fer esclatar la crisi... i arriba l’hora de corregir eixa obvietat i... la fan redundar sobre els culpables, que s’han forrat i que, quan perden els diners –privats, els seus– doncs, van els estats i els ‘salven’ –o els rescaten– a ells, als bancs i a la colla financera-especuladora... i, ‘clar’, la redundància salvaora... es paga amb diners públics –els nostres– i ja es cobraran després els interessos el Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu...
-.-Eu!, quin bolet...! Serà millor que parlem dels polítics, que eixos sí que són uns tronxicols que...
·–...que més del mateix! O què creus que és que un intendent policial d’una ciutat amb pressupost de poblet cobre una tafarrà de milers d’euros i li’n afegisca uns bons milers més en hores extres? Per molt intendent que siga, la ciutadania no ho ‘intén’ en temps de crisi: que un Ajuntament es gaste més diners que abans, després d’apretar-se la corretja; com, un exemple gens exemplificador: que el mateix govern d’eixe ppjuntament li done a guanyar a l’empresamiga alzirenya que duia la TeveoLina 30mil euros –que són més de 5 milions de peles d’abans– per perpetrar 3 documental(ets) de 7 minuts, que no ha vist quasi ningú i que són debaes però no els trobes –a més de ser pobrets de contingut, és a dir, fets en unes horetes... Pos això és una obvietat redundant entre partes y re-partes...!
...Bé, bé, prou, val...! Xe... si almenys hagueren vingut les tronaes a temps, no hauríem perdut els pebrassos...
·–Tu preocupat pels bolets... i ahí, al Sàhara Occidental, ex colònia de l’Espanya irresponsable, amb interessos francesos i nord-americans i amb desinteressos de l’onu i de la ue... i el Marroc, a fotre tot un poble lliure de cor però presoner i víctima de l’abandó i l’oblit! Ahí sí que estan perduts, per tots els déus de l’Atles! I per si faltava algú, les tronaes de deveres poden vindre –si no han vingut ja– per allà per Corea...
-.-Qui és eixa...?
·–Xe, refotre! Corea...! Les dos Corees!
-.-Ah, que són germanes?
·–Germanastres, més bé. I plenes de gent que podria ser filla de la mort i del negoci fúnebre dels interessos político-militars i de la mare que els fabrica l’armament! I pensa global: això ens podria ben fotre a tots i a totes...
–..Xe, prou de guerra i parlem del Nadal i el ‘pessebre’ eixe i tot això... I deixem les tronaes...
-.-Però què dius, tia...?, si..., parlant de tronaes, mera per on vénen les teues amigues! Ja ’steu les tres.
==Ai! Sempre anem amb l’ai al cor i amb l’all al cul...
...Bufa! Ja torna el filòsof...! Alegra la vista: ma que dos xicones...
–..Eei! Precisament estava dient-los a eixos soques que si el Nadal i les... Ah!, i me n’he recordat de...
··..Sí! A que sí que te n’has recordat de les nostres contalles nadalenques? Sobretot, les meues...
..··Sí, sobretot les carregades d’això ‘escatològic’ –i no em referisc a coses divinals, sinó més bé merdosecs! Va, conta-mos-ne alguna carregà de bombo... Aquella dels bonyigos del Circo Cortés...!
··..Dona!... Eixe circ venia entre fira-hivern a Ontinyent. I tenia uns pallassos...! N’hi hagué un que va eixir amb tres ajudants carregats de sacs de bonyigos –això seria quan la República, o ja en guerra, que m’ho va contar la iaia... i abundaven temes com la fam, els bonyigos i els militars. Bé, ho conte: els fa comptar, el gran pallasso als seus ajudants, el bon muntó de bonyigos i, tot seguit, els fa anar col·locant-los com uns batallons militars, ja sabeu: unes formacions de bonyigos que representaven ser les ‘companyies’, amb els quefes de ‘pelotón’, els bonyigos que feien de sergents, de tinents, de capitans... en fi; i davant, ‘la flor i nata’ (o la florinà) de l’exèrcit aquell: ací tenim els comandants, els tinents coronels, els coronels i els generals (els bonyigos a ca volta més grossos) i... vinga de pegar-li voltes a l’escampà aquella, i que no’l troba, i que falta el més gros!, i que...; i els ajudants: però qui falta?; i ell: trobeu-lo o...!; i els ajudants: però, quin bonyigo falta?; i ell: falta Franco, collons!, el bonyigo més gros! Ara que, després de guerra, vés a saber on es ficarien els pallassos... Perquè el Circo Cortés va seguir venint, però vigilat amb lupa, i... si se n’anava la mà: a presili...! (que, per cert, sempre he pensat que és una combinació de ‘o presó, o exili’).
...Sí, però encara no m’ha’splicat ningú perquè mos han posat això del ‘PePe Tono’ ahí dalt...
==Això deu ser pa que fem algun ‘interludi’ taral·lejant-lo, entre numeret i numeret del circ. Pa glopejar-se.
..··Ma mare també em contà coses del Circo Cortés –el de després de guerra. Hi hagué un pallasso-músic virtuosíssim tocant la guitarra (a saber què faria allí, pobre) i un numeret que feia era sublim: fa de mut i va amb la seua guitarra i el para un terrible guàrdia i li demana que s’identifique; i ell, que no té ni papers ni veu, s’agafa l’instrument (musical, eh), l’afina, el ‘tanteja’ i, a poc a poc –només amb el so clar i perdudit de la guitarra– va dient-li nom i cognoms, enmig del silenci general... acabant amb una interpretació sobre cordes i fusta dient el domicili (en castellà, clar) i fent “Coo-lónn - Co-lón, Colón-trentaycuatro: a-allí tiene ussía-su-ha-bi-ta...ción: Coo-lónn - Coo-lónnn...!” Com si ho veiera...!
==Fugim del bé per no fer mal, o fugim del mal per no fer bé...? I no-sé-perquè... Ah! tinc una explicació al perquè li han posat a açò ‘obvietats redundants’: és perquè ells són ‘egocèntrics i endogàmics’!
·–Xe, ja ‘filosofarem’ després... És que encara no hem contat res nadalenc i del ‘pessebre’ i...
··..’Sacte! I ja que m’ha vingut al cap un sussuït meu que... ¿Vosaltres sabeu d’algú que no volguera enviscar-se de caca ni fer-se mal ni menjar merda... i va fer les tres coses? Pos això vaig fer jo! I m’ha vingut al cap per contar una cosa sobre el ‘pessebre’, ja que voleu! Jo era xiqueta i, un bon dia, me’n vaig a cagar: a cagar al costat del ‘pessebre’, en el forat que teníem encara en el corral de la burra i, allà tens que m’assente, cague... i em torque el cul, amb un tros de dubtós paper... que se m’esgarra i m’envisque el dit de merda; ‘merda!’ –que dic jo– i vaig i m’aspolse instintivament... i em fot un kate en tota la punta’l dit i, clar, instintivament, em pose el dit a la boca pa calmar-me... i menge merda!
...Bé, almenys ens hem acostat al ‘pessebre’, no...? Ara, això de les ‘obvietats redundants’... a què ve...?
==Ah, tu pensa, pensa... I mentrestant, no confongues la ‘licantropia’ amb la ‘filantropia’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada