“Vingueu, gents de la Baixa Bretanya
i de tots els països a dansar la Dansa Universal,
la dansa del Poble de la Terra.
Els qui no creien més que en l’home,
els qui resaven a Déu, les seues paraules
no podien dir la Veritat:
cadascun tenia una part de veritat
i una altra d’error. Només una cosa
era eternament falsa: estar per damunt dels altres.
Respectem-los en les seues modes, els seus colors,
les seues llengues, els seus costums.
Estimem-los, qualsevulla que siguen,
durant encara tres-cents mil anys...”
Alan Stivell
(‘Festa Universal’ –Gouel Hollvedel–
de la seua ‘Simfonia Celta’)
tolerància enriquidora
david mira gramage
Sí, la nostra màxima identitat és l’ecosistema on vivim. Els humans formem part del paisatge que ens acull, però no només això: la història acumulada, la fisiografia del lloc, el clima..., tot ha conformat al llarg de temps i civilitzacions –successives o barrejades– la cultura que ens identifica: pertanyem a un ecosistema cultural, que no es pot perdre; en tot cas, pot i ha d’enriquir-se amb les diverses aportacions culturals que entren en contacte amb el nostre país: país = paisatge + la història i els avatars culturals que han condicionat la nostra manera de ser, que és la pròpia marca d’identitat. Irrenunciable.
Quan vivim dins del nostre àmbit, dins del nostre país (paisatge divers conformat per diferents regions, comarques, poblacions i ruralia... però país amb identitat pròpia), quan estem ‘adaptats’ des de segles a eixa ‘personalitat’ que té la simbiosi de la natura on vivim i de la forma en què ho fem, amb costums i tradicions pròpies, amb llengua i sistema cultural propi, som un poble diferenciat entre els pobles de la Terra. Encara que tinguem característiques compartides amb els pobles veïns –cosa que ens enriqueix mútuament– i encara que constantment anem adoptant noves ‘formes de vida’ dins del nostre ecosistema cultural, nosaltres som el país que hem fet i que ens ha fet; no uniformes ni homogeneïtzats: som diversos dins de ‘casa’, però amb la identitat central i pròpia del lloc al qual, més que ser ‘nostre’, li pertanyem, perquè ens ha anat fent com som. I no podem renunciar sense trencar el propi ecosistema. Ací vivim i ‘som’. Vivim al planeta comú? És clar que sí. Però encara és més clar que on vivim és a l’indret i el paisatge d’on prenem i donem. I compartim. Perquè, els qui vinguen de fora (del ‘veïnat’ o de països més llunyans) han de ser ben rebuts i respectats. Però també han d’acoblar-se al ‘nostre’ ecosistema cultural, que ara ja és també el seu –sense oblidar les arrels d’allà on vénen i fins i tot mantenint-les com un dret: però també respectant el dret que ens dóna (i compartim) la nostra pròpia arrel.
Sí, els humans som una ‘espècie’ dins de l’ecosistema cultural al qual pertanyem. Però també hi ha espècies depredadores, en el sentit de voler-nos imposar el seu propi ecosistema cultural. Imposar-nos per exemple la seua llengua, les seues lleis, les seues maneres de ser... i perseguir o suprimir –de vegades ‘por justo derecho de conquista’ imposat amb les armes, de vegades per ‘neteja ètnica’ cultural– o, si més no, reduir, els nostres propis drets... a canvi dels deures que hem d’assumir –a la força, si ens resistim– en nom d’una suposada ‘solidaridad’ que, finalment acaba sent la uniformitat d’una pretesa ‘nación común’.
I no. Nosaltres ‘volem ser’ complets, i no que ‘ens deixen ser’ una part d’eixe totalitarisme. Nosaltres no hem de voler véncer –ni a qui vinga de fora– sinó convéncer, i compartir, i enriquir-nos mútuament... I en tot cas, sabent que l’únic ‘tot’ que tots els pobles hem d’acceptar és l’ecosistema planetari global. Ací, com a cada país o poble de la Terra, ningú ens ha de donar lliçons de ‘cosmopolitisme’. Ningú pot ser més cosmopolita que qui viu d’acord amb el seu ecosistema local. I ja sabem que els pobles –les seues classes dirigents– que han omplit la història dels altres amb la seua, que han ocupat d’una manera tan ‘cosmopolita’ les cultures dels altres pobles que han acabat extingint-se o quedant en ‘reserves’..., eixos eren en realitat els imperialistes que sempre han imposat la seua identitat damunt de les identitats i cultures que anaven trobant-se. I nosaltres, poble entre els pobles, país entre països germans, no volem quedar –dins del nostre propi ecosistema cultural– com unes espècies endèmiques i en perill d’extinció. “Qui perd els origens perd la identitat” –canta Raimon– i, als pobles que se’ls arravata la identitat mentre va substituint-se per la dels altres, o que perden la identitat pel propi autoodi –súbdit i vassall dels opressors omnívors– o que fins i tot persegueixen la seua pròpia gent que defensa la seua pròpia cultura..., eixos pobles deixen de ‘ser’ i només ‘estan’ –que ací no és el mateix ‘verb’– a disposició dels més forts i en disposició de debilitar, encara més, si pot ser, el propi ecosistema cultural.
Ei!, sí...! Volem una entesa universal, volem una harmonia global, volem una festa mundial on tothom estiga convidat. Però volem mantindre eixa rica diversitat dels pobles de la Terra. I la volem gaudir a través de la tolerància enriquidora, mútua i no unidireccional. Tolerància, sí. I només intolerància contra els intolerants! Volem un món nou, on no s’imposen les economies, les religions, les cultures, les llengües i tradicions i costums... dels pobles més ‘forts’ i usurpadors de les terres i de les formes vitals dels ‘altres’...! Ningú hem de ser ‘altres’. Tots hem de ser ‘nosaltres’...! Però eixe món diferent al d’ara, el volem ple de diversitat i buit de ‘culpes’ heretades o imposades. Diu Eduardo Galeano (al seu llibre ‘Nosotros decimos no’) que “Creen los guaraníes que el mundo quiere ser otro, quiere nacer de nuevo, y por eso el mundo suplica al Padre Primero que suelte el tigre azul que duerme bajo su hamaca. Creen los guaraníes que alguna vez ese tigre justiciero romperá este mundo para que otro mundo, sin mal y sin muerte, sin culpa y sin prohibición, nazca de sus cenizas. Creen los guaraníes, y yo también, que la vida bien merece esa fiesta”.
No volem seguir en aquest món vell. “Nosaltres no som d’eixe món!” (altra vegada Raimon). Però el món nou que desitgem, no podem deixar que ens el fabriquen les mateixes ‘empreses’ multinacionals que ara dominen el Mercat. I és que no volem ser un ‘mercat’ on ens puguen comprar o vendre com esclaus, on ens puguen ‘reconduir’, o ‘reinsertar-nos’ econòmicament o sociològicament o culturalment o... Volem poder –volem gosar poder– afluir lliurement a la plaça comuna des dels nostres carrers i veïnats diversos. I no hem d’esperar que ells aproven o ‘recomanen’ mesures per a ‘reconstruir’ el ‘seu’ món. Cadascú tenim el nostre propi món, però dins de cada ecosistema cultural. Tenim veu pròpia! I volem participar en la creació d’un món nou, d’un temps nou... I esperem que totes les veus es puguen sentir bé –encara que siga amb ‘traducció simultània’.
I ho volem dir des del nostre propi ecosistema cultural. I des de la tolerància enriquidora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada