“Tenim aigua, sol i terra,
muntanya, mar, fusta i serra,
cotxes, avions i trens,
carreteres i fronteres,
llengua i Universitat,
municipis i ‘províncies’,
illes i electricitat.
Tenim llacs, rius i molts bisbes,
ordi, blat, vinyes i abismes,
ciutats, pobles i casals,
arquitectes i polítics,
ràdio i televisió,
crítics, pintors i poetes,
dones, homes i raó.
Milionaris i captaires,
vents forts, fluixos i mals aires,
massa camps abandonats,
minerals, contrabandistes,
gent de ploma i gent de bec,
aprofitats i molts ases,
poca vista i bastant cec.
Pineda, sol, gespa i fruita,
treball, horaris i lluita,
cementiris i exiliats, monuments, coloms i lladres,
batlles i sagramentals,
processons i carnestoltes,
patums ‘intel·lectuals’.
Pagesos, vells, obrers, joves,
presons, garjoles i alcoves,
judicis i apel·lacions.
Esquirols i mercenaris,
correcuites i neguit,
pactes i espera i espera
i un etcètera infinit.
Estem tips de tanta nosa
i cansats de recular.
Volem que ens deixin estar.
Pensar, dir, fer i opinar:
volem que ens deixin estar.
Resoldre, sortir, cridar:
volem que ens deixin estar.
Reunir-nos, celebrar:
volem que ens deixin estar.
Aquí, ara, i no demà.
Volem que ens deixin estar!”.
Pi de la Serra
(‘Inventari’ –frag.)
viure i deixar viure
david mira gramage
“Pensa global i actúa local”, diuen. També pot ser ‘pensa a prop i actua en conseqüència’... Per què no? És una manera de dir que (sense llevar això del “pensa global i actúa local”) tampoc podem passar-nos volent arreglar el món amb la simple convicció de les idees que tenim o que ens han donat... No sé com dir-vos-ho: és un poc com allò de: ‘no pots tocar les campanes i eixir a la processó’ –però tot i així, hi ha qui pensa que, clar, no pot ser això de fer alhora una cosa i l’altra (almenys bé)... però ‘s’apunta a un bombardeig’ sense mirar pèl–. O, una altra manera d’intentar explicar-ho: si no podem posar en condicions la nostra pròpia casa, no hem de pretendre arreglar la dels altres, necessàriament. Sí, sí, d’acord... des del nostre ‘pensar global’ podem ‘actuar localment’ per a intentar almenys fer alguna cosa pel món de tothom: podem negar-nos (o intentar negar-nos) a que els nostres diners vagen a finançar l’armament per a una guerra que no volem; podem estalviar l’aigua, o almenys no malbaratar-la tan generosament (generosament per a nosaltres, que és com negar-la d’alguna manera a ‘altres’); podem comprar productes de la nostra terra, per contribuir a no arruinar també aquesta part del nostre món; o podem fer un comerç just amb els productes tan dificultosament elaborats per altres gents del món; o podem exigir que es controle eixe i altres comerços (una altra cosa és que ho aconseguim); o almenys podem negar-nos a comprar o a consumir productes extrets per procediments esclavitzants, per part de governs o grans monopolis que exploten la gent més pobra dels països més pobres; o procurar no consumir o adquirir productes que ens exporten certs països i que han estat trets de les terres espoliades i ocupades als seus veïns de territori... Podem fer això i moltes coses més (que ja és d’agrair) com: contribuir a reciclar, educar(nos) en la solidaritat de compartir i intercanviar allò que de bo es puga oferir de manera mútua, col·laborar en no embrutar més el medi ambient, conéixer i respectar i protegir els ecosistemes, pressionar amb iniciatives legals i organitzades per tal de conseguir (o ajudar a conseguir) que s’accepten reivindicacions justes i humanes d’allà on siga, informar-nos de què podem fer per açò o per allò i, tot seguit, intentar fer-ho... i “un etcètera infinit”, com diu Pi de la Serra a la seua cançó.
I precisament a la lletra del Quico Pi de la Serra hi ha un llarg ‘inventari’ enumerat... de ‘temes’ que ‘tenim’ més a prop nostre, també amb “un etcètera infinit”. Podríem començar per conéixer el veïnat més proper i intentar col·laborar mútuament, per a procurar millorar la nostra qualitat de vida conjuntament, no...? Això, sense oblidar-nos d’atendre (i procurar entendre) i estimar i ajudar les nostres amistats i companyies de treball... amb la prioritat de la pròpia família, per suposat, i fins i tot tindre en compte les necessitats dels nostres animalets (de ‘companyia’ i domèstics, o de l’entorn que compartim) i de les nostres plantetes, i arbrets (tant si són de la nostra ‘propietat’ com si són, també, de l’entorn que compartim)... Això com a mínim, no...?
Però, a més (ja estarà algú llegint-me i pensant “coollons [o un altre ‘cultisme’ paregut], però, a més... què més voldrà que fem?, el tio bossa aquest...!”), sí, a més... podem fer –o no fer– amb facilitat, moltes altres accions que ajuden –o no perjudiquen– el temps i les vides que ens ha tocat compartir en aquest món pròxim. Crec que això és la base fonamental: viure i deixar viure –però implicant-nos, per a que això funcione...
I és que, concretant, tenim –per exemple– ‘províncies’; però, ¿per què no tenim comarques (que ja tenim però que no són entitats ‘legals’) que substituisquen eixes antinaturals ‘províncies’ que ens allunyen dels nostres pobles veïns i realment units per problemes i per interessos comuns? I ¿per què no els ha interessat ni als poders polítics que predicaven la conveniència d’unes ‘comarques centrals valencianes’, que aquestes entitats (que en principi eren per a ‘col·laborar’ i, de passada, per a trencar les barreres ‘provincials’ que ens han restat potencial comú i beneficiós per a tothom), sí: per què no hem pogut ni avançar en això, que ho han demanat ciutadans, institucions culturals, entitats sòcio-econòmiques, ajuntaments, mancomunitats...? Qui no vol unir eixe potencial?
O concretant però resumint: si tenim bona terra, per què no podem tindre bona agricultura?, i per què hem de tindre tants camps abandonats, i en uns temps en què no sobren els recursos i hi ha tanta falta de llocs de treball?; ¿no serà –entre altres motius– perquè és més rendible especular amb eixes terres i deixar-les improductives per als necessaris fruits agraris, però ‘productives’ per als innecessaris constructors/destructors d’edificacions que sobren, però que enriqueixen a eixos lladres de la terra...? O ¿per què, si tenim necessitat de millorar disseny/innovació/formació, no dotem millor les extensions universitàries? I per què en una comarca com la Vall d’Albaida (un motor industrial del país) on es va crear –a Ontinyent– un inici d’institut per a la innovació tèxtil, ara no pot quasi funcionar ni com a ‘viver d’empreses’?; a Alcoi sí que ha funcionat a ple rendiment...; no serà que ací tenim massa ‘hòmens de negocis’ que es creuen ser ‘empresaris’...? I els polítics en el poder, ¿no fomenten precisament eixos ‘negocis’ corruptes que ara afloren? I si tenim tants bisbes i prínceps de l’església, ¿per què no tenim bisbes valencians de veritat en aquestes diòcesis, que coneguen i fomenten (o almenys no ignoren) la cultura valenciana a la litúrgia i a les seues abandonades parròquies i arxiprestats... després de tants anys de no aplicar allò que havia aprovat i ‘ordenat’ el Concili Vaticà II?; o és que, com deia el cardenal Tarancón, o bisbes valencians desapareguts –i malaguanyats– com l’ontinyentí Teodor Úbeda o l’alcoià Rafael Sanus, “l’església valenciana ja ha perdut el tren de la història”...? I per què tenint tants creadors originals d’art (singularment músics, actors, gent d’arts plàstiques, principalment) el poder valencià els abandona i els condemna a la marginalitat, en benefici d’altres ‘eventos’ caríssims i només beneficiosos per a segons qui? Per què tenint una joventut plena d’iniciatives i de ganes de donar fruits... que puguen donar més set de crear i diversificar el nostre empobrit panorama sòcio-cultural, els ‘nostres’ desgraciats governs els arraconen, els neguen i els impedeixen organitzar les seues pròpies i riques iniciatives, i fins i tot els persegueixen i només fomenten que aquesta gent jove consumisca la merda precuinada que els comerciants de l’oci i del negoci els ofereixen...? Interessa tindre tota aquesta gent jove en la pobresa social, intel·lectual i econòmica, no...?; i així, quan vinguen a adonar-se’n d’un engany tan premeditat amb mala llet i traïdoria, ja hauran perdut per a sempre la joventut –que és com dir perdre la vida que els resta– i ja es trobaran forçadament integrats i ‘reinsertats’ en la merda de món que no els hauran deixat canviar! Prefereixen una joventut anulada i abstencionista, abans que un ‘perill’ per al seu vell món caducat, que només vol capar, esterilitzar i avortar el futur!
Només trobe eixes i algunes altres respostes a aquelles i algunes altres preguntes. O com diu una lletra del Raimon: “Qui pregunta ja respon...”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada