El Sàhara visitat

per Ximo Urenya

Peu de foto: Com que era massa arriscat fer fotografies dels nostres interlocutors saharians o de la presència policial als controls i a les cantonades de Laaioun, hem preferit fotografiar els cascs blaus de la ONU. Ells no ens faran res per la foto perquè el seu propòsit allà és no fer res. Foto: Ximo&Maru

Davant les falsetats advertides en alguna premsa més aviat sensacionalista, vull deixar clar en uns quants punts quina ha estat la realitat del nostre viatge curt al Sàhara ocupat, més curt del que hauríem volgut, ateses les desagradables circumstàncies dels dies passats.

Impressions personals:

• El nostre viatge és turístic. L’objectiu era visitar aquelles parts del Marroc que no coneixíem, també el Sàhara ocupat pel Marroc, i també estar amb amics que tenim a Tànger, on ja hem estat, i a Fes, on estarem uns dies a principi de novembre.
  
  
• Sabíem de les circumstàncies de vigilància policial i de presència de l’exèrcit extraordinàries que ens trobaríem a Laaiouen, però no esperàvem que els esdeveniments es precipitaren, que es produira la mort del jove de 14 anys, que l’exèrcit desplaçara les forces que vigilen el mur del desert a la zona en conflicte, que la policia no permetira el lliure desplaçament de persones, que augmentaren els punts de control policials, els registres als vehicles, la presència de vehicles antidisturbis al costat de tots els edificis publics i als barris on es concentra la població saharaui...
  
  
• Hem patit d’alguna manera la situació excepcional que es viu a Laaioun, però mai hem estat retinguts com s’ha dit en algun mitjà de comunicació. El tractament personal amb nosaltres ha estat sempre cordial, això sí, no ens han estalviat molèsties, com la de tenir-nos un poc més d’una hora al sol inclement del desert, preguntant-nos de tot i sense creure’s res del que els responíem, obsessionats que la nostra professió era la de periodistes que volíem visitar els concentrats en el “Campamento de protesta” instal·lat a 15 kilòmetres de Laaioun. Efectivament volíem entrar en el campament i parlar amb unes persones, un familiar de les quals que ens acompanyava. I vam tornar a Laaioun després de recuperar els passaports que ens havien retingut sense cap explicació.
  
  
• Hem conversat amb saharauis i amb algun espanyol amb molta discreció perquè és difícil que parlen amb tranquil·litat amb desconeguts. Hem conviscut amb una estupenda família amb qui hem compartit el te, les pastes tradicionals i els seus hospitalaris perfums. També amb una persona coneguda de la ciutat, espanyola, que treballa fa molts anys des del temps anteriors a l’ocupació del Marroc, la qual ens ha donat una molt interessant lliçó de les causes de l’abandó espanyol d’aquella terra i de les contradiccions que els mateixos saharauis tenen, de les dificultats per a entendre’s, de la ineficàcia de moltes de les accions que decideixen fer uns i altres, de la inoperativitat de les forces del Minurso...
  
  
• En comprovar que ja res en retenia a Laaioun i sentint les coses que està passant el poble saharià, hem decidit continuar tranquil·lament el nostre viatge de turisme cap a terres del centre i del nord del Marroc, on no passa res, on la població no sap res perquè la seua ràdio i televisió els informa del que interessa a la reial autoritat salauita.