LLETRES Đ(INTER)CANVI

                 “Un jorn se m’acostà Malenconia

                i va dir: ‘Amb tu una estona vull passar’;

                que no venia sola a mi em semblà:

                ira i dolor li feien companyia”.

                                  Dante Alighieri

                 “No podem arrancar

                ni una sola pàgina

                de les nostres vides,

                però podem llançar

                el llibre al foc”.

                                  George Sand

                                  (pseudònim de l’escriptora

                                  Aurore Dupin)

quan es tanca el llibre de la vida...

david mira gramage

       Aquesta ‘pàgina’ que ara comença a parlar-vos, ha estat molt de temps callada... I l’he estat mirant molt, massa temps. Només l’impedien estar en blanc les cites que l’encapçalen. I els pensaments que m’acompanyaven, els records tristos que evocava, han estat moltes nits al capçal del meu llit, quan no podia dormir ni oblidar.

        I ara em costa escriure sobre la Mort. La mort dels altres o la nostra pròpia mort, la meua, la teua, la vostra, la d’eixes persones que ja han sigut endutes per Ella, com un final de trajecte natural. Perquè la Mort és part de la Vida i, com nàixer, és el més segur que tenim. Però veiem un trajecte natural que es tanca, quasi sabent-lo i sentint-lo, quan les persones majors que ens han acompanyat i guiat ens deixen, per l’edat avançada o per la malaltia o tot alhora; quan la Mort se les endú, solem dir que és una ‘mort natural’, un trajecte que acaba quan no quedava més energia vital, que sol acceptar-se amb serenitat, i amb tristesa, sí, però amb serenor compresa... Queden els records de molts anys, i la malenconia, la nostàlgia del temps passat i la realitat d’un final inevitable.

        Final inevitable?, ens preguntem quasi sempre que la mort d’algú estimat ens sorprén traïdorament perquè eixa persona encara era jove, perquè encara tenia ‘moltes coses a fer’... i crèiem que encara teníem moltes pàgines que escriure, compartides, conviscudes amb més o menys intensitat. Eixos parents, amics o amigues que se’n van quan pensem que ‘encara no!’, que –si estaven més o menys bé o mal de salut– ens colpeixen amb la seua mort, massa prompte, massa cruel, massa jóvens, ai... On sou? On heu anat? Qui se vos ha emportat...? Ens heu deixat ací, sense vosaltres, Albert, Lola, per què?, per què ens hem quedat sense tu, Pep? i també Jordi?, i tu, Mari?, i per què tu, Jesús...?, per què s’ha mort Alícia?, i tu, Toni...?, i Vicent?, I també Empar? Una malaltia massa dura per al nostre cos mortal... Un accident terrible... O potser una dolença que ja endevinàvem, que ja es veia vindre... Però, per què s’ha trencat el trajecte, per què no s’ha tancat amb ‘naturalitat’...?, pensem, potser amb ingenuïtat, però sempre amb dolor més intens, quan més jove és la vida que se’ns ha endut la Mort.

        Com diu la cita de més amunt, ‘no podem arrancar cap pàgina...’. El llibre de la vida l’ha de tancar la mort, quan pertoque. I quan pertoca? I aquelles persones que no han tancat el llibre, sinó que els l’han trencat? Pense els casos que tinc més a la memòria, perquè els seus assassinats no han tingut ni justificació ni justícia, ni aclariment que ajude –als seus familiars almenys– a ‘comprendre’ eixa mort –si és que es pot comprendre, o entendre... La mort violenta d’una xiqueta, Paqui Rodríguez, fa ja vint-i-tants anys, encara ens horroritza. Com la mort violenta d’un pacífic jubilat fa més de sis anys, Roberto Conejero, que encara donava la seua energia vital treballant per una comunitat de persones... moltes de les quals el van oblidar de seguida, el van obviar dels seus camins i les seues creences, perquè ‘no molestara’ ni ell ni la seua família, amb la seua sang acusadora... Qui són els morts?

        El nostre trajecte vital es pot tancar, o es pot trencar, segons ens sembla. Però, seguint amb les paraules citades, no podem arrancar cap pàgina... ‘però podem llançar el llibre al foc’. De vegades ho ‘entenem’, però no podem comprendre quasi mai la raó final dels suïcidis, quan aquelles persones que potser estimem i que potser no entenem del tot, llancen al foc el llibre de la seua vida. I sol ser una vida relativament jove, la que sentim que quasi ens arranca una o moltes pàgines de la nostra vida... I com ens afligeix eixa mort voluntària, quan ens sorprén sense poder-la o saber-la evitar! Jo he conegut algunes d’eixes persones que s’han llevat la vida, que se l’han treta més o menys violentament... i sempre les recorde plenes de vida, quasi sempre eren persones amb una vitalitat intensa, que els feia donar tot i més... Una vitalitat constructiva o, paradoxalment, autodestructiva.

        Hi ha qui opta per l’autodestrucció abans de fer dany a altres, quan el desesper es fa insuportable. I vull citar el cas d’algú que va arribar a eixe extrem. D’això en fa molts mesos, i encara em turmenta, quasi com quan ho vaig saber... Havia sigut company meu al sindicat, allà pels anys 80; jo el vaig conéixer quan aleshores el meu ‘càrrec’ sindical em feia anar pels pobles de la comarca repartint butlletins o assistint a reunions o allò que tocara. Fa quasi un any, quan la crisi econòmica ja arribava a molta gent com a crisi personal, me’l vaig trobar i ens vam reconéixer, li dic que què fa per Ontinyent (ell és d’un poble de la Vall, on encara vivia) i se’m va sincerar en dos minuts: estava desesperat, em deia, feia anys que era casat i el matrimoni tenia dos fills i una filla; havien passat de tindre tres treballs –ell, la dona i el fill major, els més joves estudiaven– a no tindre’n cap en el curs de quatre mesos; i estaven endeutats. Van cobrar poc subsidi i només dos d’ells, després només aconseguí un ajut econòmic de subsistència que no li arribava ni a mitjan mes, tot i que va malguanyar alguns euros fent treballs eventuals i sense cobertura legal; feia uns mesos que tenia el fill menut malalt i quasi tota la família malalta ‘de patir i penar’, com deia, i ell venia algun dia a Ontinyent, com podia, i demanava ajuda o treball a alguns coneguts; ací, molts també estaven fotuts, trobava poca cosa i va arribar a demanar menjar ‘per dur-ne a casa’ (jo li vaig poder pagar un parell d’entrepans, que em va acceptar), havia anat a supermercats a demanar algunes sobres –que li negaven– i també havia buscat en contenidors de fem –però el veïnat protestava– i tenia el seu orgull i de caritat no volia res i, en fi, gràcies, vaig a vore si... Anava prou ben vestit però amb aspecte deplorable; el vaig vore com se n’anava, per última volta, i només vaig saber d’ell un mes després: s’havia penjat en un arbre, prop del seu poble i... no vull contar més! De vegades pense que la societat està ‘suïcidant-nos’ a poc a poc...