Ens cremen la casa

per Pau Urenya

Ara mateix em faig un herbero per poder descarregar tota la tensió acumulada durant el dia. Segurament les plantes de les herbes que han servit per destil·lar este licor ja són pastura de les flames. Com podem cremar la terra que ens ha donat la vida? Com podem dormir mentre el nostre llit es crema? La terra, la mare terra. La paxamama que dirien en Amèrica. La nostra autèntica casa. La casa que no està feta de ciment, ni de rajoles, ni d'algeps. La casa que és la terra on vivim. Els bancals. Les muntanyes que ens envolten. La pols del camí. L'ombra de la figuera. La flor de l'espígol. La branca de romer. L'Àliga que passa damunt el nostre cap. La nostra casa són les roques immenses que s'alcen desafiants. I els arbres. Aquells semidéus que ens acompanyen en el camí, que són de les poques criatures d'este món que viuen molt més que nosaltres, que han viscut mil batalles i els únics que ens podrien donar una encertada visió de qui som nosaltres. Caminant per les muntanyes és quan estem realment a casa. Gamellons, el Torrater, el Barranc de Bocairent, Pla de Ponce, el Pou Clar, el Barranc dels Tarongers són casa nostra. No hi ha millor lloc on retrobar-nos amb el nostre ser més profund que passejant per les serres del nostre poble. És casa nostra. I hui, ens l'han cremat.

Els exèrcits han practicat des de sempre una forma d'humiliar i desmoralitzar als pobles conquerits: cremar les terres. No hi ha res que desmoralitze més un poble que veure com el seu món s'escola entre les flames, que veure com els paisatges de la infantesa desapareixen sota les flames. Això és el que alguns malparits volen pel nostre país, que es desmoralitze, que perda la moral. Hui no només han cremat muntanyes. Hui han cremat il·lusions. Han cremat esperances. Han cremat el futur d'un poble.

Eixos malparits el que volen és que no sentim cap estima per la terra, per la casa, per nosaltres mateixos. Eixos malparits són els ambaixadors de l'odi, de l'auto-odi. Eixos malparits ens volen submisos, tristos, indolents davant la nostra pròpia destrucció. Eixos malparits volen gent que no se senta d'enlloc, desarrelada i mansueta. Eixos malparits ens volen malbaratar la terra amb nosaltres a dins. Però eixos malparits no saben que com més ens castiguen més ràbia acumulem. Però eixos malparits no saben que mentre quede una mare que allete les seus criatures en l'estima de la terra, no acabaran mai amb nosaltres. Però eixos malparits no saben que els que estimen estaran sempre per sobre dels que odien. Però eixos malparits no saben que anem a seguir endavant malgrat ells i les seues festes criminals. Que, després d'un primer moment, ja hem deixat de pensar en penjar-los dels collons en la font de Sant Doménech. Que ja estem pensant en com replantarem les muntanyes. Que no educarem als xiquets en la tristor de la destrucció sinó en l'alegria del renaixement. Que els durem a plantar carrasques al Torrater. Que els durem a recuperar les sendes del Barranc de l'Infern. Que els ensenyarem la màgia de buscar pebrassos pel Barranc dels Tarongers. Que sentiran la por i el misteri de les covetes dels moros. El vostre incendi ja forma part del passat. El futur, senyors malparits, són tots eixos xiquets que, com les carrasquetes de la serra Grossa, creixen aferrant-se a la seua terra, perquè no en tenen d'altra, i volen viure estimant-la. I estimant a tots els éssers vius amb els que comparteixen el miracle de la vida. I per estimar els altres s'estimaran ells mateixos. Cosa que és la vostra principal mancança senyors malparits. Exactament això és el que sou, senyors malparits, unes bèsties odioses inflades de ressentiment contra vosaltres primer, i després contra el vostre poble, i per tant contra les vostres muntanyes. Sou l'essència de l'auto-odi. Un símptoma del que li passa al país. Una conseqüència inevitable però no irremeiable. La il·lusió i la força dels i les que estimem les nostres muntanyes, el nostre poble, i a nosaltres mateixes estan a prova de dictadures, repressió, marginació, manipulació, aculturització, i d'incendis. No aconseguireu desesperar-nos ni rendir-nos. Seguirem endavant. Seguirem lluitant. I arribarà un moment que serem nosaltres els que cremarem el vostre odi.