“Què vos passa, què vos passa,
què vos passa, valencians?
El nostre país vol viure
sense perdre la identitat.
Era lliure i treballava
el vell regne valencià,
però vingueren un hòmens
i mataren aquell cant.
Nobles, bisbes i juristes
ens vengueren per un plat
de llentilles a Castella
i els seus costums castellans
(...)
Un mal dia des d’Almansa
ens vingué la novetat:
el vell Regne de València
era país conquistat.
Ja la llengua bandejaren
llevant-li oficialitat
i ‘per just dret de conquesta’
imposen el castellà.
(...)
D’altres guerres hem patit,
tot ha anat costera avall;
ens robaren la consciència,
per això hem estat callats.
Alça’t, poble de València
i comença a caminar,
perquè un poble nascut lliure
no pot viure empresonat”.
Toni Mestre
(Frags. de ‘Què vos passa valencians’)
anem o venim?
david mira gramage
“Venim del nord, venim del sud, / de terra endins, de mar enllà. / I no ens mena cap bandera / que no es digui llibertat...”. Lluís Llach. Ho ha cantat moltes voltes, tantes com ha dit que és dels ‘Països Valencians’. I ‘nosaltres, els valencians’, d’on venim?, on anem? S’acaba l’agost i els mesos estiuencs –de juny cap ací– semblen com si un cap de setmana s’haguera allargat en mida quasi trimestral (perquè encara es parla i es viu la gran final futbolera mundial –i ‘Espanya campiona’– i, també, ai, encara cueja la qüestió ‘d’això que volen els catalans’) i, en aquesta mena de serial d’articles d’estiu, no voldria perdre l’humor i fins i tot l’alegria del triomf d’un bon futbol fet per un bon equip; però tampoc cal que el mèrit ens l’atribuïm com si fóra de-toda-la-nación-de-l’Estat-del-regne-d’Espanya; celebrem-ho, però no necessàriament ‘contra algú’ ni ¡a por ellos! Del simbolisme de la lletra de Llach, trie un destí: llibertat; i reseguisc la cançó: “I caminem per poder ser / i volem ser per caminar”, de tornada sempre la primera estrofa, i seguisc ‘sentint’ el cant: “I no sabem himnes triomfals / ni marcar el pas del vencedor...”. I més: “Seran inútils les cadenes / d’un poder sempre esclavitzant, / quan és la vida mateixa / que ens obliga a cada pas...”. Sí. Caminar. No quedar-nos en la nostàlgia d’alguna cosa fixa: sinó enriquir la memòria. Caminar. Per poder i per voler ser... Però, cap on anar o d’on vindre? Potser si sabem d’on venim, sabrem millor on anar...
Diu Caetano Veloso que “mirades de prop les persones... ninguna és normal”, així que... imagineu-vos ‘mirades de lluny’; ara, si a més de mirar, veierem... alguna cosa aprendríem; i quan parlem (això també es diu ‘diàleg’) si, a més d’escoltar, sentim..., dit en castellà: ‘no hay peor sordo que aquel que no quiere oir’, i rematat en valencià: ‘no hi ha pitjor sord que aquell qui no vol sentir’ (‘escolta i sentiràs’ –campanya contra la sordesa dels sentiments) o siga: escoltar bé per a ‘sentir’ i per a millor ‘comprendre’ escoltant-se –i sentint-se– mútuament, clar. I si a açò li apliquem ‘conéixer la història’, i estudiar-la i comprovar-la i recordar-la i contrastar-la, i encara així dubtar, per a millor ‘aprendre’... (Un incís: quant a ‘això’ de la memòria històrica, que no se’ns oblide mai que no s’ha de confondre ‘amnèsia’ amb ‘anestèsia’: perquè hi ha encara una diferència entre oblidar i que ens obliguen a oblidar; tanquem l’incís). Tot aquest anredro us pot semblar que només és bo per a contar acudits o chascarrillos sobre l’alkasetzier o com es diga això. Però no. També pot servir per a xistes de malentesos, tant si són sussuïts o no, per exemple: una casa com-déu-mana, una nit qualsevol, l’home i senyor de la casa escarxofat en el sofà veient una pel·li sobre prostitució i baixos instints, i la seua santa dona i ama de casa, havent preparat els atuells necessaris al replà de l’escala, li diu amb naturalitat: “me’n vaig a fer el carrer!” ix i tanca la porta, i el senyor home es queda sobtat amb les orelles de punta y el pico curvado... Açò em recorda la cançó que cantaven –i ara ja no– els de La Trinca, aquella de Corasón loco, o siga: “...com es poden mantenir / dues pàtries i no estar / ...tocat de l’ala”, perquè “una pàtria és la parenta / que em controla la cartera / i que em parla en castellà. / L’altra pàtria és la fulana / perquè a mi em dóna la gana / i perquè em té el cor robat”... (nota trista: la lletra sencera –que vos recomanem, si la trobeu– ‘no tiene desperdicio’... però ep, no la posem ací perquè, a aquestes altures, igual ja és ‘anticonstitucional’).
En fi, que mentre una alternativa et roba la cartera i l’altra el cor, nosaltres ens robem el trellat i ens fotem, entre nosaltres “els d’aquesta terra, germans, / la dels quatre rius de sang. // ...terra polsosa i vella, / corral ple de baralles / entre els que es diuen germans, / és el que hem trobat. // Una por immensa / que ens ha fet callar tant; / una por immensa / que encara ens fa callar; / una por immensa / que ens ha fet tant de mal, / és el que hem trobat.” (Raimon); però, a pesar d’això: “...i els quatre rius de sang / cada vegada més grans, / i un espés silenci / tallaven tantes mans... / I amb tot un passat nostre / sabem el que volem, / els d’aquesta terra, germans, / la dels quatre rius de sang”. Sabem el que volem (o volíem)...? Vist el perill, molts ‘germans’ nostres que encara ho sabien millor van procurar que no sabérem tant, i es van aplicar (com a bons neobotiflers) a ensenyar-nos altres coses, i a reescriure la història –la seua, la dels seus amos– mentre molts de nosaltres gastàvem les forces perquè no esborraren la nostra... Tanmateix (que vol dir sin embargo, a vore si ens aclarim), en una entrevista que Pep Barberà i jo li férem a Raimon en 1995 pel programa ‘Trossos i Mossos’ de l’ex-Ràdio Activa, li recordàrem que vint anys abans, en 1975 i amb Franco afusellant encara, també li férem una altra entrevista en el Patronato –què vells som, senyor! (els tres)– i que aleshores, a Ontinyent, amb més optimisme que vint anys després (però menys que ara) va estrenar una cançó que es deia Es veu: “allà on mires es veu, / pertot arreu es veu...” i el que cantava que es veia era aquella ‘gran força col·lectiva’ i l’esperança de la llibertat i la il·lusió de viure, i la, la..., en fi, tot aquell final de la dictadura i, oh meravella!, l’eixida (per fi!) d’aquell fangatxar i tot això... i, nosaltres que li dèiem: “i ara, què es veu?”, i ell: “ara?, ara es veu molta merda!” –això en el ’95... així que després, que hem avançat fins al 2010... “quan creus que ja s’acaba / torna a començar!” (més Raimon –i ací, + involució + corrupció i + xafarís). I ara els únics que ho tenen clar –uns i altres– vénen a ser els que diuen “¡Aatensión: pensar es de burros!”, ‘Tée la raó’l sinyor!’, “¡Vosotros hareis lo que yo os diga y marchareis hasiaonde yo os mande!”, “¡Senior, sí senior!”, “¡Y Bibaspânia!”, “¡Bi-va!” (nota notable: com hauran comprovat vostés ja fa temps, ací també ens falta la ‘enye’ [i la Enya també, tan bé que canta, la xicona eixa] però com tenim l’ânia –a més de la ny– ens entén tot el món civilitzat i tolerant; nosaltres, seguim en obres [‘perdonen las molestias’]). Bé, ho tenen clar els de sempre, més els que han estudiat ‘teoría y práctica de la Lógica aplicada al escaparatismo bien entendido y políticamente correcto’ –coorrecte! (altra expressió que els agrada molt)–. I els que no ho tenen tan clar? La resta (que és que no sumem!), estem en el dubte, o no sabem el que ens fem... Açò ens recorda el cas d’un bon amic nostre –el tio collonera!– que li diuen jr però tots li diem Ciri, i açò li passà fa la tira d’anys: anava amb el 600 (nota bene: un ‘600’ [de l’àlias ‘seat’] era –i diuen que encara és– una protuberància mòbil i amb quatre rodes); bé, el cas és que anava amb el 600 de l’empresa sense llums i sense matrícula, i el para la guàrdia civil i li demana la documentació i el permís de conduir, i resulta que també anava sense això; total, que li diu el guàrdia (en castellà, clar) que cómo cohone pot anar sense llum, i ell li contesta, en valencià (clar?) que és que es coneix el camí de memòria; i bé, després de trobar més anomalies el guàrdia li dóna el paperot de la multa i el jr que diu que no sap llegir, i el guàrdia: “bueno, ¿dónde quiere que la ponga?”, i ell: “ahí, en eixe cotxe que està aparcat enfront”, i el guàrdia: “no le entiendo, ¿por qué no me habla en castellano?”, i ell: “perquè no sé; i vosté, per què no em parla en valencià?” (demanant utopies a aquelles altures!, el pobre xic...), i el guàrdia: “¡oiga, que yo estoy haciendo mi trabajo”, i ell: “pos mire, vosté se’n va pacallà, puja el port d’Almansa, i es posa a treballar a partir d’allí cap a ponent!”...; ah, i quan li arriba la multa al senyoamo, quan se la veu –amb no-sé-quantes-mil pessetes de l’època– i amb el ‘sobrepreu’ per no parlar-li en castellà, i més..., li diu al Ciri: “Xiquet, a la pròxima, parla en castellà... que parlar en valencià ix caríssim!”. Sinyor! les coses que passaven! Ara ja no passen eixes barbaritats; per exemple, se’n va Pep Gimeno ‘Botifarra’ a cantar a Madrid i es presenta: ‘Hola, soy Pepe Morcilla’, i a continuació li fan traduir les lletres de les cançonetes valencianes que farà, i imagineu-vos: “A la orilla del río, madre, / me he dejado las alpargatas, / madre no se lo diga al padre...”. Ah, i de sobte sentim música del grup Al Tall... en Canal 9!, i l’anunci: “...i els de ‘Ol Tol’ actuaran en...”, refotremeula!, això dit així, amb eixa reverberació que es posa quan es diu alguna cosa anglosaxona important: Ool·l Tol·l··l...! Anem millorant l’anglés. El castellano bien, gràcias. Però s’ha perdut més de mig milió de valencianoparlants l’últim quinquenni... a pesar de les constants ‘festes lingüístiques’ que proclamen un dia a l’any que ‘anem a més!’ Anem o venim?
Ací, a les aproximadament ‘parts baixes’ del Levante de la GVE (Genialidad Valenciana de Eventos), anem perdent fins les victòries, i no ens arriba ni l’euro autonòmic per ‘lo que el evento se llevó’, i si volem fer, p.ex., ‘ambaixades’ de moros i cristians en valencià, doncs ‘se internacionaliza y proyecta nuestra gran fiesta a todos los pueblos hermanos en este gran evento que hace vibrar de gozzo a nuestra pátriamadre y anfitriona desas culturas tan próximas dellá del Atlántico’... i es fa un congrés mundial i acabem de castellanitzar la festa nostrada, amén, ‘ha sido muy ameno, compadres’... i ascoolten vostés, no cal anar enllà de ‘lancho-mar’: ací, al nord valencià, s’ha editat un llibre titulat Vive Enjoy Castellón, llibre presentat pel molt president Fco. Camps, el prou president diputacional Fabra i el seu parent alcalde de Castellón de la Llanura, on es pot llegir: “Durante la dominación árabe, Burriana fue la ciudad más importante del norte... –etc-. Su toma por el Cid Campeador en 16 de julio de 1233, tras dos meses de asedio, fue clave para la reconquista del Reino de Valencia –e-te-cè, et...”. Només cal dir que el gran mercenari castellà Rodrigo Díaz de Vivar havia mort 134 anys abans a Valencia del Cid... i que en aquella data del 1233 qui va assetjar i conquerir Borriana (com després tot el territori valencià i fins a Múrcia), fou el rei Jaume I... Però bé, bo. Ací podem seguir amb ‘A la vora del riu, mare, / he perdut les espardenyes, / mare no li ho diga al pare...’; i el pare, que ha vist la filla anar a festejar amb el xicot, pensa, amagat raere la barraca: ‘Uuii!, mentre només haja perdut les espardenyes...”. Ací hem perdut fins la vergonya! I segueix cantant Ol Tol... Vergonya, valencians, vergonya!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada