“Tú no puedes volver atrás,
porque la vida ya te empuja,
como un aullido interminable,
interminable.
Te sentirás acorralada,
te sentirás perdida o sola,
tal vez querrás no haber nacido,
no haber nacido.
(...)
La vida es bella, ya verás
como, a pesar de los pesares,
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.
Un hombre solo, una mujer,
así tomados, de uno en uno,
son como polvo, no son nada,
no son nada.
(...)
Nunca te entregues, ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo,
y aquí me quedo.
Otros esperan que resistas,
que les ayude tu alegría,
que les ayude tu canción
entre sus canciones”...
José Agustín Goytisolo
(‘Palabras para Julia’)
persones, no drogates
david mira gramage
Persones que han caigut en l’addicció, en la malaltia circular –cercles cada volta més reduïts– que els duen a tornar i alhora a fugir endavant, tornar i caure al fons, mirar cap amunt, estendre la mà... i potser no trobar ajuda, i agafar-se amb ungles trencades i brutes a les parets del pou, eixir... i decidir-se a deixar-ho, patir ansiosament, furiosament. Recaure, tornar a fugir, tornar a algun lloc. O no. Buscar, furgar, pensar en els moments de lucidesa, mirar al voltant i voler perdre’s en el no-res o en tot. Persones que s’alcen i que encara es reconeixen entre els seus. O que no poden alçar-se i no són reconegudes pels seus. Persones que igual poden caure en mans d’algú que les cuide, o d’algú que s’aprofite d’elles, o en el vell cercle que ja només entenen... Que poden ser acollides per altres persones, o per personatges, o per sectes, o per grups de veritables persones dedicades a compartir, ajudar, donar esperança, aplicar els tractaments adequats, fer sentir-se persona a qui confia en aquelles mans amigues.
Pels anys 70-80 del segle passat, vaig conéixer de prop persones afectades per la drogodependència; també vaig saber dels esforços de les seues famílies per trobar un lloc on rehabilitar-los. I potser un primer error fou no acollir i tractar inicialment el problema dins de la família i, junts, intentar trobar una eixida. Potser un altre error fóra –aconsellats per altres persones, de bona fe– ingressar-los en algún centre o granja o lloc similar, que van proliferar molt en aquella época i que donaven una opció per a desintoxicar-se, o intentar-ho. D’aquelles organitzacions, la més coneguda va ser la de ‘El Patriarca’.
Recorde haver escrit alguns reportatges en Crònica en 1989 i 1990, fa poc més de 20 anys. Jo seguia el tema des de 1985, quan saltaren una sèrie de problemes a nivell internacional al voltant d’alguns casos irregulars sorgits en centres que ‘Le Patriarche’ tenia per països europeus, que fins i tot provocaren compareixences en el Parlament espanyol, que acabà encarregant-li al Senat de nomenar una ‘comissió antidroga’ per a fer una sèrie d’informes sobre eixos centres. Aleshores a la Vall d’Albaida arribaren a haver tres centres, en un dels quals (en terme d’Ontinyent, al peu de la serra de Sant Esteve) hi hagué greus conflictes i fins i tot un mort; posteriorment, quedaren els dos centres que ‘El Patriarca’ tenia cedits en Benigànim i Llutxent. En març de 1990 (v. Crònica núm. 55 del 13-4-90) es detenen dos membres de l’associació de Mallorca, acusats de coaccions i maltractaments. Fent memòria, cal recordar que ‘Le Patriarche’, l’associació internacional creada per Lucien J. Engelmajer tenia aleshores 225 centres-granja o centres urbans distribuïts per diversos països europeus, amb uns 25 a Espanya, 12 dels quals de ‘El Patriarca-Comunidad Valenciana’. Des dels 80, l’associació tingué molts problemes: l’Estat francés retira les subvencions, Itàlia prohibeix la presència dels centres al seu territori, se’ls prohibí instal·lar-se a Andorra, el govern d’Euskadi retira les subvencions, i la Generalitat de Catalunya retira tota la seua participació. Diversos organismes internacionals com el Consell d’Europa, la Lliga dels Drets Humans i altres, van presionar l’organització, mentre el govern francés enduria més les seues condicions i el de Bèlgica va dissoldre l’organització al seu territori; però, sobretot, des de la pròpia associació començaren els atacs, els abandonaments i les denúncies de molts ex-dirigents, entre els quals estava l’ex-presidenta espanyola de ‘El Patriarca’, Núria Salellas. Molts dels centres de ‘Le Patriarche’ abandonen i ataquen l’organització, i Suïssa es constitueix a part. Engelmajer és denunciat per gran part dels seus ex-col·laboradors, entre els qui estaven un dels seus fills i Réna, la seua ex-muller i cofundadora de l’organització, els quals el denuncien per agressions i maltractaments. Lucien Engelmajer és expulsat i perd les nacionalitats belga, suïssa i francesa i tramita el 85 la nacionalitat espanyola, casant-se amb una jove valenciana ex-toxicòmana procedent dels seus centres i s’instal·len a residir luxosament a Mallorca. L’organització fou acusada de sectària, piramidal, messiànica, destructiva i anticientífica, amb mètodes i estructura de negoci encobert i fosc, que evitava sempre els controls legals i mèdics.
I vet ací que arriba la bona notícia: gràcies als fons de l’Herència Nadal destinats a Càritas Ontinyent, es va adquirir una magnífica finca on s’han fet obres per a instal·lar una comunitat terapèutica amb residència per al tractament i reinserció de toxicòmans. I amb el Centre de Dia que es va obrir fa poc més d’un any –gràcies als mateixos fons– ja s’ha rehabilitat un primer grup d’usuaris, la majoria de la Vall d’Albaida. Passats aquells anys en què molts toxicòmans van anar –quasi sempre molt lluny de casa i aïllats dels seus– d’un a altre ‘centre’ o granja de treball d’on els costava molt eixir, i més encara superar l’addicció i el trauma afegit, ara trobem una nova llum: es tracta del ‘Proyecto Hombre’ de Càritas de la diòcesi valenciana (recorde que, quan allò de ‘El Patriarca’ a Mallorca, vaig saber pel bisbe Teodor Úbeda que el ‘Projecte Home’ –allí estava més normalitzat– havia donat molts i bons fruits als centres d’aquella diòcesi). Ara tenim ací la porta oberta d’aquest –podem dir-li?– ‘Projecte Home’ (i ‘Dona’) o millor –podríem dir?– ‘Projecte Persona’. El cas és, com deien els tècnics José Enrique Sanfélix i Lourdes Úbeda adscrits a la comunitat terapèutica, que el procés està ple de dificultats per als malalts, però que molts ja han superat la seua addicció i estan del tot inserits a la societat. O com ens recordava Juan Gil, secretari de la comissió de l’Herència Nadal Càritas: “es demostra que el projecte té una rendibilidad social i humana molt alta, i els fons que s’han invertit estan donant resultats en persones”. És això: persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada