Des dels llunyans anys ’60 del segle passat ja es manifestaren desitjos de tindre una Casa de Cultura a Ontinyent, desitjos que van anar prenent caràcter de reivindicació durant els anys ’70 i més encara a inicis dels ’80, amb una més que avançada ‘transició’ –o això ens semblava. Allò va dur a obrir en 1981 el ‘Centre de Cultura’ o planta baixa ‘provisional’ –que després en van ser fins a tres– al carrer de Martínez Valls. La ‘provisionalitat’ es va veure instal·lada fins a les darreries del segle XX, i no van faltar els càlculs de molta gent que es preguntava què s’hauria pogut fer mentrestant amb les despeses que va abonar l’Ajuntament durant tants anys si s’hagueren invertit en anar dotant de pressupost –i construint, encara que fóra per fases– el desitjat Centre Cultural, en compte de mantindre el generós lloguer d’aquelles plantes baixes ‘provisionals’...
I és que, lògicament, Ontinyent esperava que la Generalitat Valenciana aportara l’ajuda per a fer realitat aquell somni (que tants pobles molt més menuts ja tenien) i, així, oferir el gran Centre Cultural de referència que mereixia Ontinyent i la Vall d’Albaida, si és que encara crèiem en allò de la ‘capitalitat cultural de la Vall’.
I arriba juliol de 1990 i, oh il·lusió i meravella!, el regidor de Cultura d’aleshores, Joan Enric Valiente, ens fa saber a través de Crònica que la Generalitat feia avinent que, possiblement, en 1991 s’iniciara la primera fase de construcció del ansiat complex cultural, gràcies al Projecte “Música ’92” que ens permetria tindre, molt possiblement en 1993, un gran Auditori en eixa primera fase, cosa que, a partir del ’94, es veia corregida i augmentada amb l’anunci oficial del projecte conjunt d’un Conservatori, Auditori, Sala Polivalent, oficines, locals de reunió-oh!, que l’any 1995 (any d’eleccions) es va presentar definitivament –incloent la maqueta, molt maca– assegurant-se que, per fi!, el Gran Centre Cultural es començaria a construir el ’96, per a procurar que les obres de l’eterna primera fase s’acabaren en 1997, per tal de intentar, si pot ser, que en els pressupostos del ’98 es contemplara la segona fase, per a construir-la el ’99 (any d’eleccions) i així, per fí!, tindre acabat el desitjat –i ja quasi assegurat– complex cultural en l’any 2000!, i... i no sabem qui mantindria senceres les il·lusions de l’inici de la ‘carrera’, perquè en 1996 (any després d’eleccions) ja s’havia visualitzat el projecte (‘inviable’ segons les institucions implicades) dins de la paperera de les promeses passades... però ‘immediatament futures, no es preocupen vostés’, i així successivament...
L’Ajuntament, mentrimentres, va adquirir i rehabilitar una casa noble en el Carrer Major i va intentar anar descentralitzant i programant activitats culturals en llocs alternatius... per a resoldre, de moment i de manera ‘provisional’ les necessitats de la ciutat, perquè d’allò de fer de ‘capitalitat cultural comarcal’, amb les infrastructures que hi havia... Així, es compra l’edifici del ‘Teatre Echegaray’, mentre es comença a fer una espècie d’activitat cultural a la ‘Sala Multiusos’ –única construcció de l’encara eterna ‘primera fase’ del Centre Cultural–, i tot això mentre Ontinyent es queda sense cap sala de teatre o cinema, amb la demolició dels cines ‘Lara’ i ‘Palafox’, seguida de la del ‘Lux’ (feia falta fer molts pisos!) i amb l’Echegaray municipal en obres d’urgent reparació primer i de completa restauració després..., i gràcies que es va construir el centre comercial ‘El Teler’, amb la seua dotació de ‘multicines’, on així va seguir l’activitat de l’històric Cine Club ‘Utiye’... I en això estem. I mentrestant, ha arribat l’any 2010, han passat vint anys –despres d’uns vint anys anteriors– i anem pel món sense el Gran Complex Cultural d’Ontinyent (però amb el psicològic –lògic– complex de ‘capitalitat cultural comarcal frustrada’). Però, això sí: la Caixa d’Estalvis d’Ontinyent acaba d’inaugurar un modèlic Centre Cultural al carrer de Gomis que, a més d’ajudar a recuperar el Carrer Major –com ha de ser!– ha aprofitat extraordinàriament un edifici singular al qual li ha tret arquitectònicament un profit de veritable art que, només pel propi edifici, ja mereix la pena ser visitat, a més de l’acurada programació cultural que ens està oferint: una mostra del que altres institucions (autonòmiques, locals, ‘provincials’...) haurien d’aprendre a fer millor... si hi haguera alguna veritable voluntat política de no desbarrar el pressupost només en ‘eventos’ i megaprojectes concentrats en el ‘Cap i Casal’ o il·lusions culturals concentrades en el cap d’algun ‘elegit’, mentre a ‘comarques’ ens toquem els nassos –a més d’altres instruments.
Mentrestant, a Ontinyent encara esperem un Auditori com cal i un Conservatori com ens mereixem, en una possible segona fase –i a l’aguait d’arribar al desitjat ‘encontre en la tercera fase’– més les instal·lacions adequades que puguen configurar un veritable Centre Cultural Comarcal. D’ací a vint anys...?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada