Si arribeu en la vida
més lluny d’on pugui arribar,
moriré molt gelós
del que m’hàgiu avançat,
que no em sabré resignar
a no ser el millor vianant,
l’atleta més fornit
i el més frondós amant.
I no em vulgueu consolar,
només digueu-me, si de cas,
tot allò que hàgiu vist
i jo no podré mirar:
la fondària dels rius
que els meus peus no mullaran,
la fragància del cos
que no podré estimar,
la immensitat d’un cel
en el qual mai no he volat,
les espurnes d’un foc
que no m’hauran cremat,
les barques que a la mar
no podré amarinar...
No, no em doneu consol,
no em sabré consolar.
I perquè sé que vosaltres
anireu més lluny que jo,
estic gelós i content,
molt gelós i content,
de la sort que heu tingut
de la sort que tindreu,
que tanmateix sé
que mai no he estat fornit
atleta
ni tan sols digne amant,
només un vianant,
només un vianant,
només un vianant...”
Lluís Llach
(‘Si arribeu’)
adéu, viatges...
david mira gramage
Jo viatjava amb tu, viatjava amb vosaltres, jo viatjava amb mi... Viatjava. En passat. Ara no puc. No puc ni quasi moure’m de l’exili interior on m’ha reclòs la vida...
Abans (quan fou, allò?), em passava molts dies, adelerat, pensant, documentant-me a fons, tot envoltat de mapes, i de llibres –i ensomnis, avançats, del viatge... I quasi no dormia, les tres nits anteriors. Ens anem de viatge! Pensava en tots vosaltres, amigues i amics, em pensava ‘amb vosaltres’: ja em veia fent ‘el nostre’ viatge: Érem ‘nosaltres’, sempre; i ja quasi fruïa del moment de partir: ah!, eixim...! Anem!
I potser només era... una acampada, uns dies, o un dia i una nit; o tot un pont d’aquells de la Setmana Santa, o Sant Josep, primavera! O el pont del 9 d’Octubre, o de Tot Sants, tardor! O el campament d’estiu! Ah, quina meravella! Descobrir cada lloc... i compartir-ho, sempre. Trobar eixa gent nova, eixe paisatge ‘nou’ que havia estat allí, esperant-nos, mudat, tot carregat d’història i de besllums canviants a cada hora del dia, o de la nit, i l’alba: l’albada a la muntanya, o a voramar, a un càmping... o a una prada oberta, o arrecerada al bosc. I nosaltres, allí, amb l’emoció novella –o sempre renovada– d’acompanyar la lluna cap al relleu del sol; i entremig, contrallums... d’onades a les roques o a la cala propera, enllà, darrere els pins; o la remor d’argent del rierol, constant, com els nostres batecs, i el riu s’agombolava pel desnivell roquís, tal com s’acceleraven els nostres cors i els polsos, quan, allí, ens abraçàvem, en besàvem, i estàvem... en un d’aquells moments, o un instant, d’harmonia, amb tot l’entorn i amb tots... i l’instant s’esvaïa, però quedava pres entre les nostres ànimes, i ens acompanyava, ja, tot el dia, i la nit... I el temps passava lent, però sempre ens semblava que anava massa apressa, i havíem de tornar, ja, de pressa, de pressa! Però això fins i tot era encara viatge!, fèiem una altra ruta, en tornar, i ens endúiem... tot el que havíem aprés.
I era el propi viatge qui ens feia estimar més les nostres llars, la nostra... geografia humana, el recer a la Vall, la Muntanya present, sempre a la vora nostra, que serra endins tornàvem al passeig fet viatge, sempre viatge, sempre! A la Mare Mariola, a la Serreta amiga, tan humil i tan rica, que ens feia de camí, quasi planer i, a prop, la Valleta entranyable, abastable, accessible, Bocairent, Alfafara, i Agres amunt, amunt... I tota la riquesa de l’aigua pels barrancs, des de les fonts als gorgs, als assuts i per séquies, i el Pou Clar, fins al Llombo! O resseguint encara els llargs camins de l’aigua cap a ponent, amunt, Morera, Pla de Simes, Gamellons, Pla de Ponce, l’Alt del Moro i, allí, més cruïlla on triar: senders, barrancs ombrívols, vegetació riquíssima...; i a l’obaga, l’encís, clapat, dels Alforins!, fins a la Safra, anàvem, entre fites i masos, i el poble, Fontanars, i la Bastida enllà del bell Pla de Mallaura; i si tornàvem ara, cap a llevant, seguint, guaitant la Serra Grossa que s’enlairava al sol, Sant Esteve i la ruta del Portitxol: una altra cruïlla cap als confins propers... I Ontinyent sempre obrint-se, venint des d’on la bella, la rica orografia, ja havia assenyalat on comença la Vall. Hi ha tot un món complet fins... Terrateig, el Morquí; tota una ampla Vall Blanca presidida pel Pare Benicadell alçat! Aquest és el meu món. És el meu cor... Però, també és el meu límit d’exiliat, de reclòs, a un exili interior... Sí, és la terra mare del meu ésser, com un cos familiar que tant conec. Però... De vegades, ni això puc recórrer com feia, com fèiem –en passat. Quan vaig anar quedant-me sense companys de viatge, encara feia, sol, senderisme constant, per totes les dreceres, obert als quatre vents, i als huit vents... però, ja... tancant el cercle, sempre. Fins quedar ancorat on ara sóc / no sóc. De vegades, albire... el paisatge, finint-se. Però, ara, ni això. Ara mateix, ni això...
Ara només estic... traçant mapes enrere, tancant geografia, geografies, història, d’històries compartides. En passat. En recança. Amb melangia amarga.
No puc, no tinc mitjans; ja el viatge no em vol, per més que jo l’estime, des de la llunyania, potser, ja irremeiable, només, des del record, des dels somnis, a voltes, si tinc sort i els recorde, i intente provocar-los, els somnis de viatges... però només em queda intentar endinsar-me pantalla endins, si puc, escrutar les pel·lícules que em duen de viatge... quasi, quan la il·lusió... la confonc amb miratges, intentar caminar documentals enllà..., intentar descobrir algun besllum perdut per on vaig viatjar... Però no és suficient, potser ja és nociu, intentar, en present, viatjar al futur, quan només tinc passat... i records de viatges, passats, només això. Només un vianant. O ni tan sols això. Però el nus que se’m fa entre el cor i la gola... té el format de l’absència, la immensa dimensió de tanta geografia que jo creia, que jo..., ara, només conec... un paisatge de mapes, que em pensava que encara m’esperaven tornant-se viatges infinits, com els que m’han contat, com els que he llegit en un llunyà passat d’un més llunyà futur... que el present que ara tinc, és ser un vianant... per viaranys interiors. Només un vianant. O ni tan sols això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada