“Què se sent
a soles a la vida,
sense llar al teu camí,
per tothom ignorat...?
Com una pedra de riu”.
Bob Dylan
(‘Like a rollig stone’)
figures solitàries
david mira gramage
Mira-les. Figures solitàries entre la multitud. Amb les mans remarcades, amb els ulls endinsats en els paisatges sobris –o caòtics potser– que la seua mirada recrea cap endins.
Mira-les. Figures solitàries al fons del quadre fosc. Amb la boca ofegada pels vells crits del silenci sideral –o galàctic– que sempre els dóna llum per parlar de tenebres.
Mira-les. Figures solitàries dins del bosc ocre i verd. Amb els peus arrelats al vell país d’origen d’on mai renegaran: són les arrels qui els mouen des d’ací vers el tot.
Mira-les. Figures solitàries fent el seu propi vol. Amb l’olfacte inserint-se en l’olor amargant o dolç o fet salmaia, de la vida que guia, que alça o que estavella!
Mira-les. Figures solitàries entre la solitud. Amb l’oïda desperta i presta per als somnis que han de fer-se sonors, des del cor al cervell...!!
Mira-les. Figures solitàries entre insensibles veus que no veus si no mires, que no sents si no escoltes, que no trobes si busques només la teua veu!!!
Són persones que ‘fan’ filosofia, pensant-la i dubtant-la; les persones que pinten o dibuixen les formes que es veuen ben endins; les persones que tracen les ones de la música, composant, arranjant, interpretant imatges de l’intangible ésser més profund, fent-lo nostre; les persones que canten i refan l’encanteri de la veu i el teatre, de la interpretació única i personal, del ball i de la dansa fets rituals sensitius que obren el cos a l’ànima; les persones que fan descloure l’ull dels ulls i les mirades fetes fotografia, cinema –oh, la imatge!, on ens encarnem quasi a la dimensió fonda; les persones que fan tapissos o escultures o reflexions corpòries de realitat etèria; les persones que escriuen relats o poesia o assagen sobre el ‘què’ traslladant-ho al paper o al teclat o...; les que estudien, profundament, el ‘com’ i el ‘per què’ de les causes, dels fets, dels efectes; que fan recerca dins la història, sobre els arxius de terra o de paper o pedra, caminant pas a pas, envers el ‘qui’ o el ‘quan’; que fan la transmissió didàctica, esforçant-se a ‘arribar’ i donar, a llegar tot allò que altres els donaren. També són les persones que fan artesania, a miqueta i a pams, teixint un món sencer a cada peça nova, forjant un món perdut a cada peça vella, fent i refent l’objecte, fins assolir amb l’obra el grau de torsimanys, de manyans fets artistes en metalls, fils, argiles, fustes, pedres, foc, aigua... i tantes forces més, que els xuclen i els projecten. També a la solitud.
(I ací vull fer una digressió ‘lingüístico-reflexiva’ retornant al fragment del tema de Bob Dylan ‘Like a rolling stone’. Si atenem que el rolling stone anglés es pot traduir tant com a ‘pedra de riu’ o a titllar una persona de ‘voluble’ o inconstant’, o fins i tot de ‘bala perduda’ li trobarem tot eixe sentit plural en l’estrofa que ens acompanya: “Què se sent / a soles a la vida, / sense llar al teu camí, / per tothom ignorat...? / Com una pedra de riu”. Tota eixa pluralitat d’imatges metafòriques es condensa en la singularitat –o en la mirada singular– que tenen eixes ‘figures solitàries’ percebudes així per elles mateixes o vistes per les altres persones que les envolten. Més: a Ontinyent –com a algunes poblacions i comarques– encara fem servir allò de ‘cantal’ com a sinònim de ‘pedra’; i la pedra de riu, el rolling stone en anglés o el ‘canto rodado’ en castellà ací seria el ‘cantal redó’. Fins i tot, ara pense si aquell famós –però no clarament arrodonit– ‘Bancal Redó’ que hi ha més amunt dels Viverets, en terme d’Alfafara, no seria el ‘lloc del Cantal Redó’. Bé, al pas del riu d’Ontinyent aigües avall del Pont Vell tenim el barri de la Cantereria, que ben bé podria ser una corrupció o derivació de ‘Cantaleria’[o no], si atenem a la quantitat de cantals de riu que ací s’han acumulat sempre amb les crescudes o riuades del Clariano. I dic per això que abans podria haver-se dit ‘la Cantaleria’ [o no] de la mateixa manera que topònims del terme com ‘l’Escalerola’ se’ns havien mutat en ‘Esquenerola’ –per allò familiar de l’esquena– com el nostre barri vorariu s’hauria anat canviant en Cantereria –per allò també tan familiar de la canterera que tothom tenia a les seues cases–, i si pensem que no hi ha massa evidències provades que assenyalen històricament aquest com un barri de canterers, en el sentit de fabricants d’objectes de ceràmica o terrisssa –i més concretament, de cànters o recipients semblants–, doncs, tindríem –potser– que s’anomenara abans ‘Cantaleria’ [o no] aquest lloc proveïdor de cantals redons –i açò pot ser una redundància– per a empedrar molts carrers i costeres de l’antic Ontinyent, com molts hem conegut i encara perduren en la toponimia els ‘cantalars’ de Sant Vicent o el de Sant Carles, i altres que ja s’han oblidat; i com perdura, i més enllà del topònim, el principal accés a la antiga Vila: l’encosterat i bifurcat ‘Cantalar de la Bola’, a més d’altres fragments que encara hi ha a alguns carreronets del nostre antic barri medieval. [I ara, dins de la ‘digressió’ insertem un incís –una altra redundància– ple de prudent respecte per la toponímia que assenyala etimològicament aquest barri com a ‘Cantereria’; i aleshores, per què ‘Cantaleria’? –a banda de la llicència literària que és on m’ha dut la ‘reflexió’ iniciada amunt– i per què no...? Doncs, ítem més: i per què no les dues coses? Ara pensem que podrien ser ‘l’una darrere l’altra’, és a dir, que el –suposem– anterior topònim, Cantereria tinga una base i que, no obstant, fóra substituït després per ‘la Cantaleria’ –abans d’acabar en ‘la Cantereria’–, atés que els ‘cantalars’ sembla que foren començats a introduir després en l’urbanisme encosterat ontinyentí, i que aquest punt esmentat de vorariu seria el lloc aprovisionador principal dels ‘cantals’; i tanquem l’incís]. Vull rematar açò fent una difusa al·lusió al paper –encara que siga metafòric– que fan moltes d’aquestes ‘figures solitaries’ –o rollingstones– en la nostra societat: després d’anar pegant bacs pels camins d’aigua o per senderols i torrenteres perdudes, sense llar i quasi sempre ignorades por tothom, acaben fent de suport i ajut en els encosterats –i quan plou, regallants d’aigua– ‘cantalars’ sobre els quals poden avançar i ‘pujar’ els altres individus que no havien decidit necessàriament ser uns ‘bales perdudes’ ni uns solitaris incompresos o rebutjats a voltes pel seu ‘ofici’ bohemi i, normalment, poc ‘rendible’ –això sobretot).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada