Alacant–València, la fusió impossible d’un país

Què li quedarà a Caixa Ontinyent?

Per Pau Caparrós

Ja ho deia l'Ovidi Montllor, tot ben senzill i ben alegre, les burgesies valenciana i madrilenya han consumat el seu casament. Esperanza Aguirre i Rita Barberà ho han tingut clar: ser la primera d'Espanya per damunt de La Caixa. Sobretot, això. Ni Alacant amb València, ni aquesta aliada amb alguna altra entitat que no li conferís l’estatus de subordinació que ha adoptat Bancaixa amb la fusió a “la madrilenya”. Ha estat un escac definitiu al sistema financer valencià, no ens enganyem, absorbit per la falta de lideratge d’una burgesia local que no és nacionalment valenciana, sinó espanyola, i en el sentit més mesetari del terme. Perquè es pot ser espanyol, com ho són els de La Caixa de Galícia, o els de La Caixa, però la nostra és una burgesia servil davant els interessos madrilenys. Què esperàvem? És una estratègia que poc a poc ha anat consolidant-se amb la construcció de l'autopista gratuïta A3, l’alta velocitat Madrid–València (que s’estrenarà en breu), l’activitat portuària dirigida des del dic sec de Madrid , i ara les caixes. I tot això, mentre les connexions amb Barcelona són una autopista de peatge (i ja van més de tres dècades), un corredor ferroviari obsolet i per finalitzar (d’alta velocitat ni parlar-ne abans del 2020), i de front portuari amb Barcelona que es parle, però baixet, no siga que s’enfade algú. És a dir, que amb Madrid sí, però amb Barcelona no.

Què diran ara els lobbys empresarials i els dirigents econòmics del país? Ja no valen les mitges tintes, la identitat de la burgesia valenciana ha quedat compromesa per aquesta darrera jugada. Però, existeix realment la burgesia valenciana? La Belle Epoque del valencianisme polític amb vinculacions amb el poder econòmic s’havia produït abans de la guerra del 1936-1939, però arribada ja la transició, aquesta burgesia acabaria sent absorbida per la UCD de l’anticatalanisme, i poc després pel Partit Popular. L’actual burgesia valenciana ho és tan sols de nom, ja que no ha exercit com a tal. I a ella és a la primera que se li hauria de reclamar per què no ha jugat mai la carta d’Alacant amb claredat. Evidentment que ha estat el poder econòmic alacantí el primer en fugir de l’opció valenciana. Però és que no se li pot demanar de la nit al dia a ningú que oblide els anys de passotisme sobre la vertebració del país. Alacant se n’ha anat per falta d’estima. Perquè la dreta d’aquest país ja fa temps que no és d’aquest país, per molt que ens dolga reconèixer-ho o alguns encara pensen que no és així. Serà, com deia Joan Fuster, que el País Valencià serà d’esquerres o no serà? Potser alguns entendran ara, davant la fi de l’autonomia de les entitats financeres valencianes, i quaranta anys després, el significat vertader de la sentència fusteriana. Caldrà dir ara allò de “tota la Gàl·lia resta ocupada. Tota? No, un petit poble a les muntanyes d’interior resisteix a l’invasor". Què li quedarà a Caixa Ontinyent?