La gràcia dels habitatges il·legals

Per Vicent Xavier Vila i Mas

La proliferació d'urbanitzacions i habitatges il·legals s'ha convertit en un càncer a tot el País Valencià. Recentment hi ha veus, com les de Brusel·les, que han arribat a qualificar de "hecatombe ecològica" la construcció indiscriminada en sòl no urbanitzable.

Els impactes són evidents: devora territoris i paisatges, genera un model de ciutat extensiu i insostenible, aguditza els problemes de la mobilitat urbana, encareix els serveis públics, incrementa els consums d'aigua i la contaminació dels aqüífers i, a més, genera corrupció i acaba per justificar tot tipus d'infraccions al planejament urbanístic.

En contra del que solen assegurar els màxims responsables institucionals i dels dos partits polítics majoritaris, la il·legalitat és la norma en l'urbanisme valencià. El fet que siguen minoria els alcaldes i regidors detinguts i processats és degut al fet que la generalització de la il·legalitat fa créixer la impunitat.

Molt pocs ajuntaments se salvarien d'una auditoria urbanística. Què ha passat per a haver arribat a aquesta situació límit? El creixement incontrolat d'habitatges i infraestructures il·legals en la perifèria dels nuclis urbans, al llarg del litoral i en moltes zones serranes protegides com els espais naturals no és comprensible sense la passivitat, quan no oberta complicitat, dels responsables municipals i els de la pròpia Generalitat Valenciana.

Els dos grans partits polítics han donat suport descaradament a aquest fenomen fent ús d'un electoralisme lamentable. La disciplina urbanística ha estat la gran absent en la gestió municipal. Només quan apareixen detencions o sentències judicials el debat es reobre, i Generalitat i ajuntaments responen amb promeses de legalització de tot allò construït il·legalment, el que agreuja el problema per aquest efecte crida. L'espantall ha arribat a tal límit que els ajuntaments han convertit les associacions de propietaris d'habitatges il·legals en interlocutors vàlids a l'hora de modificar planejaments en el seu profit.

La mesura més eficaç contra l'urbanisme il·legal és la prevenció. Ajuntaments i Generaliat han de col·laborar per a paralitzar tot procés de parcelació o construcció il·legal des dels seus inicis, imposant les mesures sancionadores i de restauració de la legalitat estipulades en la legislació vigent, i convertint en normal la demolició de tot allò il·legalment construït.

La legalització ha de ser l'excepció i, només en els casos que aquestes urbanitzacions il·legals entren dintre del model de ciutat compacta mediterrània, hagen prescrit les infraccions i/o delictes, no s'hagen construït en sòls protegits o usurpant terrenys públics, i compten amb disponibilitat d'aigua es podrien legalitzar. La regularització de les urbanitzacions il·legals ha de realitzar-se sota el principi que construir il·legalment no pot resultar més barat que fer-ho legalment. Per això, haurien de fer-se càrrec no només dels costos d'urbanització, sinó també de la part corresponent de les infraestructures (carreteres d'accessos, variants, conduccions d'aigua potable i residuals?) que, de no existir aquestes urbanitzacions il·legals, mai s'hagueren construït.

El que pretén la majoria de propietaris d'habitatges il·legals -molts, de segona residència- és que el cost de la seva regularització recaiga en tots els ciutadans. En els primers processos de legalització que han iniciat Generalitat i Ajuntaments els propietaris s'han mobilitzat per a no pagar ni cessions, ni infraestructures; com a molt, asseguren estar disposats a finançar part de la urbanització interna.

Ha estat fonamental en el resultat electoral a pobles com el nostre d’Ontinyent on s’ha fet servir la mobilització ciutadana amb objectius clarament electorals. És el súmmum de la desvergonya. La lluita contra l'urbanisme il·legal ha d'anar parella a l'oposició total a aquest altre urbanisme legal que ha planificat les nostres ciutats a cop de talonari, al dictat dels especuladors. S'han de fomentar polítiques que garanteixen el dret constitucional a un habitatge digne de tots els ciutadans. Per a això cal garantir la construcció de les VPO que demande la població, habitatges socials per a les rendes més baixes, habitatges per a joves en règim de baix lloguer amb opció a compra, i destinar sòls públics a plans racionals de autoconstrucció en terrenys urbanitzats i amb els serveis i equipaments necessaris. Salutacions.