JUAN GIL ZAMORA, un personatge sencer al segle XXI

Entre nosaltres:

JUAN GIL ZAMORA, un personatge sencer al segle XXI

per Pepe Galiana

Juan, en aquest moment viu el primer any d'una jubilació forçada per la desaparició d'una emblemàtica empresa tèxtil (entre altres moltes) d'Ontinyent a la que va dedicar 38 anys de la seua vida, i emprea el seu temps lliure en múltiples activitats, totes elles com a voluntari, les quals ocupen l'exclussivitat del seu temps, passant a ser una preocupació i un plantejament reordenar totes estes tasques, per a deixar una miqueta més d'espai en la seua vida per a dedicar-se a si mateix i a la seua pròpia família.

És fundador i secretari de l'Associació Parkinson Benicadell, secretari de l'Associació Cáritas Ontinyent, voluntari de "Projecto Hombre" i voluntari i col·laborador amb ONGs, en l'ajuda humanitària a països del tercer món. Li ha de quedar temps per a atendre als horaris escolars i extraescolars dels seus néts i dedicar algun moment a atendre una xicoteta parcel·la de la que espera arreplegar algun fruit este estiu.

Eixa és la seua vida en estos moments. El que ha sigut fins al dia de hui, ens ho conta de manera resumida, contestant a les preguntes que li plantege a continuació.

Quan arribes per primera vegada a Ontinyent...? Per què ho fas...?

Jo era un xic de 16 anys, que havia nascut el mateix any en què es proclamava la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i que arriba a Ontinyent, l’any 1964, després d'haver acabat el "batxillerat elemental" de l'època, en un seminari franciscà.

Per qué ho faig? Perque, com tants altres, buscava una eixida als meus plans de futur en una ciutat, que llavors oferia oportunitats de tipus laboral, formatiu i cultural i que a més comptava amb l'acollida d'uns familiars molt volguts que m'esperaven amb molta

il.lusió.

En quins llocs deixes les teues primeres petxades...?

Per necessitats òbvies, el primer encontre amb la realitat, és la integració en el món laboral en una empresa tèxtil, reservant unes hores diàries, després de les llargues jornades de treball, a continuar la meua formació en la "Escuela-Taller San Juan Bosco" de la Plaça Sant Domingo, on estudiava contabilitat, com a forma de poder millorar la meua situació laboral. No he sigut mai persona tancada a cap proposta que vinga de fora o a qualsevol invitació a conéixer noves coses o noves persones, i això em va fer trobar nous amics, molt bons amics, amb alguns dels quals, encara continua aquella relació íntima i amb altres, amb els que ens alegrem de veure'ns i saludar-nos, cada vegada que tenim oportunitat de retrobar-nos. Mai he perdut la relació amb cap de les persones que s'han creuat en la meua vida.I sempre que m'han brindat l'oportunitat, com en esta ocasió, he valorat i agraït la sort que he tingut amb les persones que han sigut primer els meus amics i després s'han incorporat com un membre més dels que formen la meua pròpia família, passant a compartir amb tots ells l'alegria dels millors moments i el dolor i el plor en els pitjors, que també els hem viscut junts.

He rebut molt de tots ells, però també crec que jo he intentat correspondre en la mateixa mesura. En aquest apartat estic plenament satisfet.

Recordem l'època de la JOC...,com eren en les teues vivències en aquells temps..?

Un capítol a banda d'aquells primers i intensos anys de joventut, va ser coincidir amb molta gent, en la Parròquia de Sant Rafael, on jo dic que va començar la meua verdadera formació integral. La JOC, un moviment de l'Església i que en aquells anys difícils, se situava molt clarament al costat dels treballadors i treballadores, va atraure a les seues files quantitat important de jóvens, preocupats pels seus problemes, pel seu futur i per trobar entre tots punts d'encontre, principalment per a sentir-se escoltats i acompanyats en la busca de solucions, que tant llavors, com ara, preocupen als jóvens. La labor que en aquell temps va realitzar la JOC a Ontinyent, senzillament, va marcar època en l'Església i en la societat del nostre poble i a més, va anar deixant una llavor que hui en dia, encara continua donant els seus fruits. Va ser també en eixe temps quan vaig conéixer a Susi, la meua dona, iniciant una relació il·lusionant i definitiva, en els temps en què passejar de la Glorieta a Festers, agafar-se de la mà de tant en tant i robar un bes, era tocar el cel.

Ara, no obstant això, són altres temps, altres persones, altres valors … però que jo no canvie, tal vegada per que aquells temps van suposar per a mí, una gran i profunda experiència personal.

Enyores aquells moviments de la teua joventud...?

Més bé que enyorar, disfrute per eixemple, amb els records del club dels joves, alternant festivals de música, amb xarrades sobre els temes que en eixos moments preocupaven a la joventut, en el saló d'actes del Centre Parroquial de Santa Maria. Em sorprenc al recordar la capacitat de convocatòria que teníem a l'hora d'organitzar una marxa per la serra, les activitats en el Centre Parroquial, o la lectura de les obres de Alejandro Casona en locals de la Milagrosa.

Per tant, no enyore, ja que això suposaria el desig de tornar al passat i el passat ja està escrit. Ens toca viure el present i ser testimonis del temps en què vivim i per a això cal estar vivint dia a dia amb la gent que et rodeja i il·lusionar-te amb nous projectes i compartir-los amb altres persones.

La teua responsabilitat al treball, t'ha marcat en alguns aspectes...?

Fa uns anys vaig descobrir que la meua etiqueta de persona responsable me la van col·locar, sent jo encara xiquet i això és ja una cosa que has de mantindre durant tota la vida, per que la gent et vol així, i a vegades m'ha pogut causar problemes amb mi mateix i també a les persones més pròximes, al no saber en moltíssimes ocasions dir: NO!

És una cosa que he hagut d'anar suportant, en tots i cada un dels compromisos que he agafat durant tota la meua vida. I ara, estic en condicions de dir, que això no és bo. Tenint-ho tan clar, a estes hores, continuem igual que sempre.

Quin percentatge de la teua existència penses li has dedicat al teun barri, festes, parròquia, grups,...?

No he dedicat percentatges, per que no ha sigut possible. Tal vegada hauria d'haver-ho fet i m'haguera adonat que en algun moment, va ser la meua pròpia família, la meua dona i els meus fills els que es portaven la part més xicoteta del pastís i això ara, és irrecuperable. Si hi ha alguna cosa del que em puga penedir, tal vegada puga ser del poc de temps que els he dedicat i que en reparació, ara procure dedicar als meus quatre néts. De totes maneres vull reconéixer l'ajuda i la comprensió que sempre he tingut de Susi i l'afecte i acceptació per part dels meus fills, Raquel i Samuel.

Dit açò, després de la jornada laboral que durant molts anys ha sigut més bé llarga que normal, he tingut temps per a dedicar al meu barri, com a membre de la pionera de les associacions de veïns a Ontinyent, en èpoques que no eren les de hui. Hem tingut temps, per que mai jo vaig anar sol, de participar en les AMPAs dels col·legis on van estudiar els nostres fills, durant molts anys i tal vegada en els anys de major conflictivitat, a causa de les grans carències que es donaven en els centres.

Uns pocs, vespres de la transició, ens vam embarcar en l'aventura sindical, creant a Ontinyent la USO, que va arribar a acollir a més de dos mil afiliats i a la que vaig dedicar nou mesos de la meua vida amb dedicació exclusiva, la que vaig haver de deixar, ja que no arribaven mai els recursos a la fi de mes, per que no hi havia fons i la meua família havia de continuar vivint. Eren els temps en els que creiem que el sindicalisme deuria de ser autogestionari i autònom, sense influències externes.

Evidentment, eren altres temps….

Hem fet alguna aparició en la política, on crec que ja no tornaré a aparéixer, potser per que he entés que jo no sóc d'eixe món, amb tots els respectes, per descomptat, als que dediquen el seu temps a la “cosa pública”, que en definitiva deu ser la busca del bé comú.

La Parròquia de San Rafael com tots sabem sempre va ser el nucli aglutinador i en la que vam participar amb grups de jóvens, en campaments, en tasques organitzatives. Hui de tots aquells que comencem, crec que ja es poden comptar amb els dits de la mà els que puguen estar en actiu.

La festa forma part necessàriament de la vida d'una persona. En la Comissió de Festes de S. Rafael, el meu barri de tota la vida, he participat, junt amb un grup d'amics en la direcció de la mateixa, quan un dia ens va tocar agafar el relleu generacional. Tots hem ocupat tots els càrrecs possibles. Jo vaig tindre la sorpresa que el primer pregó que vaig fer en la festa, m'ho encarregaren l'any que feia el servici militar. Després vindrien dos més. Van ser anys de plena dedicació, fins que vaig entendre que era hora de cedir el relleu.

En les festes patronals, des de l'any 1984, que igualment amb un altre grup d'amics, entrem a formar part de la comparsa Estudiants, ha sigut fins hui on he desenvolupat la meua activitat festera, col·laborant quasi des del principi en les juntes de la comparsa i assumint el càrrec de primer tro aprofitant la circumstància que el meu cunyat José Ramón, era capità cristià el mateix any. La festa m'ha regalat també l'honor de realitzar el pregó del mercat medieval l'any 2006. Però el que més m'agrada és que en la festa, en la meua família, després de mi s'han incorporat també els meus fills i els meus néts i açò és per a mi un gran orgull.

Els teus desplaçaments pels diferents continents t'han aportat algunes experiències que ens pugues contar...?

Home, no he sigut un Marco Polo per el que es pot desprendre de la pregunta. Només he viatjat a països d'Europa i Àfrica. Sí, m'ha agradat molt viatjar i continua sent la meua addicció més forta. He disfrutat i he aprés molt viatjant i comunicant-me amb la gent, perquè sóc dels que se sol apartar de les rutes marcades per les agències i s'internen en els llocs que les guies no mostren. Generalment sempre la meua dona i jo hem anat acompanyats dels nostres amics, menys en algunes ocasions que hem viatjat els dos sols però trobant de seguida persones amb què compartir les delícies del viatge. Viatjar és una cosa apassionant i podria ser matèria per a omplir un gran nombre de folis i resumir tot el que hem viscut.

Què es el més impactant de tot el que has vist...?

Crec que em preguntes per un dels últims viatges i tal vegada el més important a nivell de qualitat humana com va ser, fa dos anys, el que vaig tindre la "gran sort" de realitzar a Guinea Bissau. Va ser l'experiència més dura, més rica i al mateix temps la que més empremta m'ha deixat entre totes les viscudes. Conviure amb les persones d'un país catalogat per l'ONU com dels cinc més pobres del món; comprovar cada dia que no n'hi ha prou menjar per a tots; que no funcionen els servicis sanitaris; que les escoles tenen les parets de canyes; que qui s'esforça a cultivar l'anacardo, quan l'ha collit no li paguen ni la mitat del preu acordat; quan veus morir a un xiquet per falta d'assistència mèdica o de mitjans per a curar-lo .... et reveles contra institucions, caps i mandataris de tot el món, per que no entens com altres països, malgasten, sí, malgasten encara en els temps de crisi i giren la cara quan no troben res a guanyar entre els que demanen ajuda. No entens, com uns poden viure en l'ostentació i en el luxe, emmagatzemar sumes importants de diners, mentres altres sers humans moren de còlera, de sida... o de fam. I ningú diu res.

D'altra banda, és reconfortant trobar-te amb persones que dediquen part del seu temps i altres part de la seua vida, a estar junt amb estes persones que no tenen el més elemental per a viure. I el mes important és que això ho fan a canvi de res. Estes persones són hui el contacte que des del dia en què vam tornar, ens continuen recordant que allí tot continua igual. Nosaltres, intentem respondre a les seues demandes, en la mesura de les nostres possibilitats i de les persones que també col·laboren.

Este viatge m'ha enganxat.

Com és possible que pugues donar tant...?

Jo no done, per que no tinc molt que donar. Done el meu temps, per que ara que estic jubilat tinc temps per a utilitzar-lo segons el meu criteri, encara que a vegades, les persones que més em volen em recorden que hi hi ha perill de cremar-se o de desatendre altres coses que també són importants. He pogut descobir noves coses que m'ajuden a cobrir necessitats bàsiques de relació, d'activitat, de sentir-te útil.

I tinc la gran sort, de comptar amb una família que suporta, a vegades els meus excessos i altres els meus errors i que en els moments més problemàtics, sempre estan al meu costat per a ajudar-me a continuar caminant.

Què diries a la gent que vol participar en algun projecte...?

Involucrar-se en qualsevol projecte, participar en organitzacións, entitats o grups que busquen com a fi principal l'ajuda als altres, fará possible una societat més justa i més solidària i pot ser una aventura molt interessant i a més pot suposar una extraordinària ajuda a la persona o grups de persones als qui oferixes la teua col·laboració.

Afortunadament, a Ontinyent hi ha molts grups i associacions que presten la seua ajuda solidària a diferents nivells en els què qualsevol persona pot trobar un nou motiu per a il·lusionar-se, per que oferir part del teu temps al servici dels demés, és una aventura que val la pena viure-la.

Després d'questes respostes no cal cap comentari. Juan, entre nosaltres.