Record d'un amic

Ximo Urenya

No puc llevar-me del cap al meu amic Vicent Montés. No vull recordar-lo tombat per la ingrata mort. Més bé m'és preferible evocar-lo compartint un esmorzar d'amics i familiars comuns a l'ombra d'un garrofer de casa, sucant una llesca de pa bla amb l'oli amerat per la tomaca que ens hem menjat. Històries del poble, històries del país -quanta història sabia Vicent!, anècdotes, raonaments incontestables sobre tots els temes, sobre l'actualitat, sobre política, ètica, filosofia... L'únic problema de la conversa amb Vicent és que a poc a poc el diàleg anava esdevenint un monòleg perquè els tertulians anàvem quedant-nos més prompte que tard en pacients escoltadors de les doctes lliçons del mestre i amic.

Més que evocar el professor, el catedràtic, l'articulista, voldria recordar el company de passejos per les muntanyes i barrancs que envolten i travessen la comarca, les llargues sessions nocturnes estiuenques al voltant d'una taula o d'un tendur a una casa amiga, les xarrades amables compartint família en un inoblidable viatge a Itàlia, país del que estava tan enamorat com ho estem els que ens perdem de tant en tant per aquelles terres cosines germanes nostres per història, tradicions, vicis i virtuts.

Més que recordar el company sabut, estudiós però sense vanes ostentacions, carregat de medalles però no d'orgulls, m'és preferible el joc al pati -ens esgrunssàvem mútuament a les atrotinades esgrunssadores del covent, mentre els fubolistes es barallaven per un baló no menys atrotinat que els deixaven els frares.

Més que recordar tants mestratges rebuts per tan excelsa saviesa, m'és preferible tenir present tanta generositat rebuda en els moments que necessitava del seu ajut altruista. Per exemple quan no va dubtar en presentar públicament la nostra candidatura nacionalista allà pels primers anys vuitanta que un servidor encapçalava.

Més que recordar l'amic mestre vull tenir sempre present l'amic home.