Costumari Desacostumat: La festa i la mort (i II)

La festa i la mort (i II)

Ja fa tres setmanes que ha acabat la sanferminada d’Iruña, i a casa nostra, des de llavors, ja hem tingut un mort en les festes de bous, a Moncofa (la Plana Baixa). En ser justament que acabaven les festes, jas, un home d’Avilés (Astúries) que és cornejat, brillant colofó... Se n’esperen unes quantes víctimes més enguany, una mitja dotzena mínim. I com és de dur dir-ho així sent com és ja “natural” entre nosaltres la previsió, i encara curta... I la premsa? Desseguida s’afanyen a fomentar el catastrofisme més mediàtic. Enquesta: Prohibiria vosté les festes de bous? I després, a eixos comentaris tan esperpèntics que solen acompanyar ara les notícies digitals, les animalades més grosses, els avisos més esfereïdors, les explicacions més absurdes... Que amb la interacció aquesta, cada ovella podem belar quan ens plaga i com que no hi ha mesura, au, a perbocar i, de pas, a destrossar si convé. Però realment, què algú està en disposició de prohibir les festes de correbou? Quin govern local o autonòmic s’atreviria a agafar eixes banyes pel davant? El risc a ser rebolcat és tan fort que ja veieu com ha quedat allò de prohibir els bous a Paterna, tot un culebró que encara acabarà com el ball de Moixent i el de Torrent junts, a garrotades...

Un mort ja i el que en veritat ha interessat al públic no ha estat que si es complien les condicions de seguretat i totes aqueixes mantàfules legalistes que només es contemplen a bou passat i si la desgràcia ha estat grossa. No, el que ha importat a les cadenes estatals és la retirada de la festa del ja mític bou “Ratón”, que en sis o set corregudes de carrer passarà a fer corregudes de semental fins que li toque anar-se’n al cel dels bous... Bo, al cel precisament després d’haver-se carregat a algun fester... Però així ens va. Això ven.

Recordava quan tot allò dels Sanfermins que, l’any que vaig visitar aquella bogeria festiva, els amics em deien que ningú no havia fet massa cas a altres morts menys mediàtiques. Que els infarts eren corrents i que encara hi havia una altra fórmula mortal tan sorprenent com també habitual. L’última víctima feia llavors un any: Aqueixa gent que s’adorm als jardins i que no coneix la ciutat, i en posar-se vora alguna de les muralles, acaba redolant i caiguent al buit... L’any 2008, un irlandés va ser la darrera víctima, vora el Portal de Francia. A les teles es contà com una anècdota més. No és la tragèdia heròica-romàntica-vendible-profitosa d’una mort èpicament televisable. No insistirem més...

I no insistirem perquè en aquella conversa que vos dic per aquells meus bojos Sanfermins se’m va fer una pregunta que em va deixar una miqueta fora de lloc, malgrat la correcció i la pertinença.... “Vaya ¿ Nunca habeis tenido muertos en las fiestas de Moros y Cristianos?”. Home, el boat, el luxe, la grandiositat, la musicalitat, l’espectacle que fem no invita a pensar en cap tragèdia fora que les mescles amb altres festivitats com ara les dels bous de carrer, que sí, que de tant en tant ens donen el disgust. I no et ve al cap més que aquella famosa mort romàntica del Capità Cristià d’Ontinyent que va gravar Maximiliano Thous en la pel•lícula “Moros y Cristianos” el 1926...

Però clar, és que tanta brillantor i tantes hores asseguts mirant passar gent pot distreure’ns del fons de la qüestió. Vejam... Algun espectador amb cobriments de cor, bastants festers i músics i mirons amb comes etílics... Però, i la pólvora? I les disparades? Ja fa temps que no, que no tenim cassos especials. Els morts que ha provocat la manipulació de pólvora per gent inexperta, ja fa temps a Alcoi i a Ontinyent, el cas de l’any passat d’un xaval a Sax... Però sí que n’hem patit de grosses, que alguns dels accidents han estat veritablement terribles. Només cal recordar els 27 ferits d’una explosió de cantimplores a la Vila Joiosa el 2001 i els 5 morts i 35 ferits greus en rebentar el canó aquell a El Campello el 1987. Terrible...

Vinga, llevem ferro a la cosa, per favor, que estem en festes arreu. De ben menut, un servidor ha conviscut amb això de la festa i els seus “accidents”... Mireu, no conec poble amb un sentit de l’humor tan gran com és el de Cocentaina, històricament, als Socarrats els ha agradat moltíssim el burlar-se de tot, especialment de si mateixos. I no podríeu creure la quantitat de cançonelles que queden que, havent-les tret els pobles veïns, ens han arribat perquè els Contestans les canten orgullosos... Per més que els deixen torts... Una de les primeres cançons que vaig aprendre va ser de mon tio Vicent el Ministre. I mireu quina barbaritat més tendra; no és cosa de riure, però si l’oblit de les realitats o la seua transformació en llegenda és de temps i no ens afecta, au, a posar-nos el món per montera...

“A Cocentaina volien fer / festes de Moros sense saber / i al primer tro que van tirar / maten l’alcalde i el sagristà. / Y en el pueblo que no hay justísia, / que no hay justísia,/ que no hay rasón,/ las muchachas de quinse a veinte hechan la mierda por el balcón./ I el otro día / passava jo, i si em descuide, pobre de mi, m’omplen de merda fins al melic”.



Dites del pare Lluís Galiana (1740-1771): “Festa de foc, no la veges mai de prop”.

Aforisme de Joan Fuster (1922-1992): ”I després de tot, ¿què?. Ens hem de morir. No hi ha més remei”.