Del requisit de la llengua al mèrit de l’abandonament

Per Pep Alfonso, a la secció Cròniques d'una realitat oculta

Ara els “nostres representants polítics” juguen amb les paraules mèrit i requisit per deixar entre línies la veritat sobre la importància de la presència del valencià a l’administració municipal. Importància nul·la a la llengua amb el pas endarrere que s’ha donat.

Des del passat ple del 3 de març de 2009 a Ontinyent el Valencià deixa de ser un requisit i passa a ser un mèrit ja que s’elimina, perdó senyora Insa, es lleva per a l’accés a la funció pública. Aleshores, i perdone vostè senyor Rus pel meu gilipollisme, el fet que la nostra llengua estiga quedant-se relegada a l’àmbit i ús familiar és tot un mèrit. Hem donat un pas endavant i cinc enrrera. Es veu que amb tota la “bona voluntat” el govern del partit popular ja considera que la recuperació de la llengua és suficient i per tant no li fa falta recolzament institucional com diu l’Estatut d’Autonomia. Clar amb l’exemple de la Generalitat on sols a un 1,2% dels funcionaris públics se’ls ha exigit el “requisit lingüístic” que podíem esperar. Ajuntaments com Benicarló, Carcaixent, Dénia, Alboraia, Montserrat i ara Ontinyent ja han seguit l’exemple dels seus caps de partit.

Ara la recuperació de la Llengua dependrà de la bona voluntat dels valencians o valencianes. Per a dir-ho clar i ras, com diu al diccionari per a definir mèrit; “allò que fa digne de recompensa, d'estima, que dóna valor a una cosa”. Als fets dels valencians i valencianes, no el Llibre dels Fets del rei Jaume, podem observar que no és una exigència o una necessitat pública per als ciutadans i ciutadanes d’aquest País, Comunitat o Levante Español parlar valencià. En família encara però en públic, per escrit i a les institucions ni de conya. No hi ha més que intentar comprar premsa, escoltar la ràdio o la televisió, o eixir al carrer per a comprar qualsevol cosa i esperar que la retolació de preus i informació en general dels comerços estiga també en valencià i no sols en castellà. El que demostra la bona voluntat dels ciutadans i ciutadanes cap a la llengua pròpia.

Sols ens resta, esperar-se tranquils en una bona cadira i tindre tanta fe com la senyora Insa quan diu que; “crec que posar com a mèrit el valencià i per suposat en el compromís que la gent que es presente a unes oposicions puga anar aprenent-lo i ensenyant-se, crec que no hi ha cap problema (...). Que la paraula eliminar potser no és la més adequada, quasi amb tota seguretat la podem canviar per llevar o per canviar de requisit a mèrit. Crec que no estem atacant absolutament res ni estem fent res estrany”. Però clar ella sols creu i no assegura que no hi ha cap problema amb la decisió que han pres. La llengua és un patrimoni cultural i social que necessita actes que ens asseguren la seua conservació. La conservació del patrimoni arquitectònic es deixa a la bona voluntat dels ciutadans?

Però hi ha una part de la societat valenciana que no ens esperarem seguts al sofà de casa a parlar valencià amb la iaia i el iaio. Tenim molt clar que per a nosaltres és una recompensa i un gran valor el parlar i escriure en valencià. Ens estimem la llengua. Un mèrit que si no l’acompanyem amb la condició exigida i necessària de tornar la llengua des de l’àmbit privat al públic acabarà rovellant-se pel desús. I això és el que intenten els polítics de torn; “la deixarem morir en l’oblit ja que una llengua diferent al castellà pot fer pensar a la gent que no som espanyols...” Aberracions socials d’una política interessada en restar i no sumar. Confonen la uniformitat d’Espanya, des de Coruña fins a València, passant per Valladolid, amb l’eliminació de les particularitats de cadascú. Tant senzill com el pensament erroni de dir-li “baile español” quan són sevillanes i “fiesta nacional” als bous torejats a la plaça.

Al final l’abandonament és el mèrit que com a poble requereix l’assumpte. Al final ens quedarem en l’anècdota del prejudici i la casa del poble es quedarà per agranar mentre que el Palacio de la Generalidad estarà ben net i llustrós. Qüestió d’imatge. Almenys és el que sembla malgrat el recurs que han plantejat alguns partits polítics o el que ha llançat ACPV. La via judicial no millorarà l’ús de la llengua però de ben segur que farem més lenta l’agonia de la criatura.