Enric Nomdedéu, que és el candidat del BLOC a les europees, m’ha contat que el diumenge passat, mentre feia campanya per l’Albufera, va escoltar la següent reflexió de boca d’un llaurador de Silla: “el PP i el PSOE són com els gossos, que es lladren, però que no es mosseguen”. Quanta raó hi ha en aquell home. Es barallen molt, però que molt i, tanmateix, la sang no arriba mai al riu. Quan estem en campanya, que és quasi sempre, tant un com l’altre munten el numeret, com els gossos, es planten cara, estiren de la corda i quan els amos diuen prou, tots a casa com si res.
En aquestes ens trobem, el PSOE fent passejar el dòberman del PP i aquest, ridiculitzant fins al paroxisme ZP. En la mesura justa, hi ha dies que pense que Mayor Oreja fa por i d’altres que ZP, Pajín i companyia són monologuistes de la Sexta. De fet, hem arribat a extrems inusitats. A l’hora de la veritat, però, quan els amos estiren de la corda, el PP i el PSOE sempre deixen de lladrar. Va passar amb els dos Estatuts d’Autonomia del País Valencià, amb el corredor mediterrani, etc. I ha passat recentment al País Basc i abans a Navarra, on el PP i el PSOE s’han entès a la perfecció.
Deu ser que en les coses del menjar no es juga i el PP i el PSOE pensen que hi ha menjar per a tots dos i només és qüestió de repartir-se’l. Lladren, s’escaroten, però mai es mosseguen. A repartir-se el botí, o el menjar, li diuen política d’Estat. El pacte al País Basc era això, política d’Estat, amb altura de mires, deien. La segona força política del País Basc està governant amb el suport de la tercera força i amb una cinquena part dels vots il·legalitzats. El que sempre havia volgut Mayor Oreja, eixe a qui el PSOE, ara en campanya, està arreant-li de calent. Algunes amistats sempre m’han criticat eixerelativisme polític quan dic que PP i PSOE són les dues cares de la mateixa moneda. Supose que aquestes amistats, vista la dimensió dramàtica de la crisi i l’esperpent de campanya que estan perpetran PSOE i PP, entendran que, a banda de descrèdit, hi ha una semblança cada vegada més evident en el fons, en el model d’estat, en la política econòmica.
No els queda més remei que lladrar, per a guanyar-se el jornal, per a dir que són diferents i amagar els pactes de fons. Lladren però no es mosseguen, per què serà?
Enric Nomdedéu, que és el candidat del BLOC a les europees, m’ha contat que el diumenge passat, mentre feia campanya per l’Albufera, va escoltar la següent reflexió de boca d’un llaurador de Silla: “el 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada