Eleccions

Plaça Major, per Toni Martínez
Publicat el dia 5 de juny al Crònica 710


Eleccions

Com han canviat les campanyes electorals! Fa uns anys els partits polítics tenien la capacitat de mobilitzar els ciutadans d’arreu pobles i ciutats de les nostra geografia. Els actes i mítings se succeïen i els carrers estaven impregnats per l’ambient electoral. La il·lusió de canvi que les eleccions podien generar es transmetia per tot arreu; les parets apareixien plenes de cartells, cada dia uns de diferents, i totes les formacions entraven en competició per conquerir l’espai públic amb banderoles, pancartes...

D’uns anys ençà tot esdevé més tranquil, més pausat i al carrer es viu la realitat quotidiana de la que no formen part les campanyes electorals amb les seues megafonies estridents que et torturaven l’oïda a qualsevol hora del dia. I dels actes, que hem de dir dels actes? Només funcionen els mediàtics, només interessen aquells que les primeres espases de cada partit són capaços de congregar en grans escenaris com camps de futbol o places de bous on, amb autobusos si cal i sempre pagats, porten afiliats i simpatitzants, que ja tenen el seu vot decidit abans d’eixir de casa, per aplaudir el discurs del seu candidat.

Cal dir que estos actes estan íntegrament pensats i programats en base a l’efecte televisiu que després tindran, ja que totes les cadenes s’encarregaran de reproduir aquelles imatges que més interessen al partit amfitrió i que sempre tindrà com a part central un slogan, una frase, una imatge que condensarà el pretès discurs del candidat.

S’han acabat els programes. Recordeu aquells totxos espectaculars que els partits repartien durant les campanyes electorals i que una vegada passaven les eleccions es tancaven en un calaix i no es tornaven a obrir? Era com si et volgueren dir: mira quin programa més gran, és més complet que el del partit de l’oposició. Era com si volgueren dir: quan més gran és el meu programa, més vots tindré.

En aquesta campanya europea, encara no he trobat cap partit que em facilite un programa electoral complet, com els d’abans, i que conste que els he buscat. Clar, com que la gent no llegeix el programa, l’han substituït pels eslògans, les frases oportunes quasi sempre dites en un context favorable i imatges, molta imatge, per allò que una imatge val més que mil paraules.

Arribem doncs a un altre moment espectacular de les eleccions. El moment d’analitzar el resultat per part dels representants de les formacions. Mai ningú no perd. Normalment mai ningú no dimiteix per un resultat electoral, faltaria més. La tàctica consisteix a dir allò que m’interessa tot interpretant el resultat com més em convinga. Que m’interessa, analitze els vots quantitativament, que no, sempre puc fer-ho percentualment. El més important no és la realitat, sinó com es representa la realitat.

Bé, en fi, al marge de totes aquestes disquisicions, allò que realment val la pena és fer el que un creu que ha de fer. Jo votaré, per suposat.