Pit i amunt!

Costumari Desacostumat, per Sergi Gómez i Soler
Publicat el dia 22 de maig al Crònica 709

Pit i amunt!

El passat dissabte de maig, ens deixàrem caure per l’Olleria: Cinqué aplec de muixarangues valencianes. No podíem perdre’ns-ho. Sense pressa, tornen a prendre vol, sabent primer aprendre les tècniques abans de no voler perdre’s al primer revol de vent. En això, els “Locos” ollerians han fet recte el solc, perquè una proposta com la seua feia falta en la societat del poble. Perquè tenien la gent preparada, una per al necessari estudi i explicat i l’altra amb la necessària il·lusió de prendre i fer; perquè tenien memòria viva (una sort), però també memòria tangible; perquè sabien que no es pot anar un dia o dos a un poble on es fera res paregut i perpetrar un “copiar i apegar” indigne. Tals fets, disfressats sovint amb el fals comodí que és el mot “recuperació”, condemnen tant la passada com qui la fa, si no ara demà quan, tots calbs, puguen jutjar-se millor els perquès. I potser taca i tot, si s’uneix a altres feinetes ben fetes, un conjunt sencer en desvirtuar-lo, en fer-lo perdre la seua singularitat...

Això no passà amb les torres ollerianes. Se sabia el què era i el que no podia tornar a ser, es “recreava”, es “reproposava” una manera basada en la forma antiga, prescindint d’allò que, a hores d’ara, no seria entés. Allò que en la música folk europea dels setanta es deia “Riproposta”, tornar a usar les vares velles per teixir uns nous coves on ara s’encabira el gust musical-afectiu del poble.

La part més soferta: Les institucions en contra, i per ignorància ofuscadora de la que només se’n va amb el saludable detergent de la informació. Arribar a jurar que no era una cosa nostra... I tant nostra, un costum morisc valencià inclòs per la seua bellesa i dificultat, amb la sabuda pàtina simbòlica cristianitzadora, en les processons majors en ple barroc, abans de la trista expulsió... Que s’han mantingut viu com a joc patrimonial entre la gent de la Marina que anava a l’arròs de la Ribera i que aqueixa gent de la Ribera l’escampà per l’Ebre i les terres de Tarragona. Que ací són viu patrimoni local allí on s’uneix a la festa patronal: l’Alcúdia, Algemesí, Peníscola, Titaguas... I que ressorgeix amb força a cada vegada més indrets, a l’Olleria, a Gandia, a Carcaixent, a Sueca, a Pego, a València mateix. Que ací fem figures i jocs, i a Catalunya han preferit l’altura, però encara se li diu “Ball de Valencians”, i que allí on estan han acabat sent símbol preciós representatiu (pel joc que dóna això d’apinyar-se tots amb un sol objectiu, alçar l’estructura comuna, pit i amunt!).

Els “Locos” de l’Olleria, pel bé de tots, han arribat ja a orgull representatiu de la Vall sencera. Aplecs com aquests, senzills i sentits, serveixen per reconéixer-se mútuament, i per premiar la dedicació cultural, la decència.

“Fes bé i no faces mal, altre sermó no cal”
“Qui la té, la trau”
Dita del pare Lluís Galiana (1740-1771): “En llaurar les nogueres, a on no veus no esperes”.

Aforisme de Joan Fuster (1922-1992): ”Callar. El silenci és sempre una complicitat”.