Costumari desacostumat, per
Publicat el dia 8 de maig al Crònica 708
Gustavo Pascual Falcó. Cent anys!
Sempre m’ho han contat així i així vos ho conte: Algun rancuniós va anar a dir-li a l’amo de la fàbrica de Riera, de les més famoses de Cocentaina en quant a sabates de postguerra, que Gustavo Pascual no treballava com convenia. S’encantava sovint. El veies treure una llibreteta i un llapis, hi improvisava el pentagrama i vinga a escriure música enlloc de picar sola... Amb la fama d’estricte que tenia Venancio Riera tothom s’espantà quan manà cridar Gustavo..., ja ens el tira, malaltós com és, pobre xicon...! Quan torna a obrir-se la porta, ix don Venancio i convoca a tota la fàbrica. Tots acudeixen temerosos, pobre Gustavo... I en prendre la paraula l’amo queden tots astorats. Mai no ho haveren esperat: Des d’ara, si algú es topava amb Gustavo escrivint música que el deixaren fer, no estava la cosa per a malgastar aquelles inspiracions!
Amb històries d’aquestes, i sabent-lo fràgil, i tant estimat entre els socarrats, hem anat bastint la imatge d’aquella persona tan especial, entregada a la música, i especialment a la nostra música festera pròpia, a tall d’heroi popular. I tant que la renovà, que el dia que s’estrenava la seua marxa mora “Buscant un Bort”, la cosa no sonava pel carrer. Què passarà? Res, agafa i amb el permís del director desmunta allí mateix
El 15 de maig de 1909, naix a la plaça del Pintor Borràs de Cocentaina el tercer fill de Patrocinio Falcó Ferrer, l’Alabranta, i José Pascual Martí, Pep Patena. Li posen Gustavo perquè sa mare havia estat “mare de llet” d’un xicot amb aquell nom... Als deu anys ja era clarinetista en la banda municipal, i au, a treballar fent sabates i recollint inspiracions musicals, tot depressa, depressa, que no hi ha descans pels pobres ni pels malalts. I de sobte a la guerra, i el retorn a casa, més dolgut encara, per a morir als 36 anys, el Dimecres Sant de 1946, després que passara
I ara, celebrem el seu centenari primer amb gran goig. I la millor manera de fer-ho és, no ho dubteu, traient del silenci tota la seua música conservada, oint-la i fent-la festa... Els motets, les quatre grans marxes mores: “Navarro el Bort”, “Buscant un Bort”, la divina “El Ball del Moret” (dita també “Un moret plorant”...), i aquella que li acabà el mestre Ferrero d’Ontinyent, “No m’ho puc llevar del cap”. I com no, els pas-dobles: “L’Himne dels Borts”, “Rafael Ronda”, “Consuelito Pérez”, “Bequeteros a ratllar”, “Tots menos uno”, “Emilio el Chato”, “Som i no som d’eixos”, “El Berebere”, i els dos més alts, “El Bequetero” i “Paquito el Chocolatero”...
“Veniu, veniu xiquetes, veniu a vore als festers,
que, a més d’albes calses i lluïts saragüells,
porten ampla capa i, al cap, un bell turbant,
la faixa, la gaia bolsa i els peus ben sabatats.”
(lletra d’un motet fester amb lletra i música de Pascual Falcó)
Aforisme de Joan Fuster (1922-1992):”La música és una conspiració contra el silenci, siga Bach, siga el rock. Però, ¿ha existit mai el silenci?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada