Les de Doro Balaguer no són unes memòries a l’ús. (aneu a La Llibreria i compreu-vos-les o demaneu-les; el seu títol: L’esquerra agònica. Records i reflexions. De l’Editorial Afers). I no ho són perquè Doro no ha estat tampoc un pintor a l’ús, ni un polític a l’ús, ni res del que ha fet o ha estat, ho ha fet o ha estat a l’ús. No és que la seua vida haja estat més especial que la de la mitjana del mortals, però en llegir aquest llibre, que vos recomane, ho entendreu. D’entrada, no es tracta d’unes memòries en sentit estricte, sinó que barreja aquest gènere amb l’assaig. O siga, que recorda o fa memòria per a reflexionar sobre el present. De fet, el mateix Doro es considera un pamfletari. La memòria no és ni pot ser objectiva. Com a molt, això, pamfletària.
La memòria de Doro repassa la València de la República i de la dictadura, el París dels 50, la (i no el) Carabanchel dels 60... També les seues amistats amb Joan Fuster, Vicent Ventura, Salvador Victòria o Eusebio Sempere, entre altres. Llocs, noms i fets que sempre han situat Doro en l’epicentre d’un segle complicat i apassionat, d’utopies i barbàries, d’esperances i fracassos. De la lectura d’aquest llibre, el d’uns anys tant complexos i contradictoris, extrac, però, una lliçó vital. Diu Doro que li preocupa la creixent sensació d’haver errat quasi sempre, però en cap moment renuncia a res del que ha fet, pensat o dit. Errat però no derrotat. Es destil·la un desencant farcit de dignitat, mai d’orgull. Els sol passar a alguns, caure en el bàndol que erra (no en el bàndol que perd).
Tanmateix, eixe desencant, gens poètic ni molt menys melancòlic, no amaga el compromís de Doro, ni molt menys el menysprea. Doro va estar al Grup Parpalló, a la glopada modernitzadora de la pintura valenciana als 50 amb Alfaro, Sempere i Monjalés. Doro va ser candidat del Partit Comunista en les eleccions del 77. Doro va fundar la Unitat del Poble Valencià. Doro ha estat un referent per a l’esquerra i el nacionalisme indígenes.
Doro, si de cas, es desencanta des de la lucidesa, però reivindica un patrimoni cívic, polític i cultural, el seu i els de molts, que tot i no estar exempts de crítica, han deixat uns resultats inqüestionables, a pesar dels derrotistes o aprofitats. Des de la seua “ancianitat bastant reconfortable” i la “distracció satisfactòria del jubilat”, Doro ha lligat un llibre molt ben escrit, gens neutre, que invita a conéixer-lo, però també a conéixer el País Valencià que li/ens ha tocat viure de la mà d’un homenot que arriba a dir que va tindre “una militància comunista no massa comunista” i després “un nacionalisme no massa nacionalista”.
Modest, brillant, desencantat, compromès, crític, la lectura de les memòries, a estones assaig, de Doro Balaguer, a més d’ensenyar a reflexionar, és un plaer per al sentits, com contemplar els seues quadres. Un luxe.
Les de Doro Balaguer no són unes memòries a l’ús. (aneu a 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada