De músics valencians

Cròniques d’una realitat oculta, per Pep Alfonso
Publicat el dia 22 de maig al Crònica 709

De músics valencians

Un altre prejudici social, o polític, que patim o tenim els valencians és allò dels músics valencians. Val més dir ‘tenim’ que ‘patim’ ja que sols sembla que ho patim una part dels ciutadans valencians. I com estem en democràcia i les estadístiques guanyen, millor dir, tenim en compte de patim. Si no superes el 5% no val la pena ni considerar-te valencià malgrat que els espanyols en general comencen a comptar a partir del 3%. Bé, no perdam la línia d’aquesta realitat oculta i ens acabem al jardí de les delícies polítiques.

No està molt clar perquè a la RTVV els músics valencians no saben cantar en valencià. Clar, si comencem amb el plantejament erroni de que no eixen músics valencians a l’ens públic és mentida. El dijous a la nit ho vaig comprovar en persona. Al programa Nouvençans de la gala de Ràdionou que Punt 2 ha oferit a hores de sopar he escoltat als músics que cantaven entre història i història d’enamorats. Cançons d’amor per a no eixir-se’n del tema de la gala. Totes les que he escoltat eren en castellà, per suposat. Encara que no he vist tot el programa, sí m’ha cridat l’atenció el cas d’una xica que cantava, també cançó d’amor i que li deien Inma Serrano. Resulta que és alacantina i que té ja huit discos. Tots en castellà menys l’últim que està en valencià. Segons la seua web. Va i resulta que la cançó que ha cantat en Nouvençans és “Te hago el amor” però que a l’últim disc anomenat “Tendresa” la cançó també està i es diu “Et faig l’amor”. Però com la va cantar al programa del dijous? Doncs clar i ras en castellà. Després, a les paraules que ha intercanviat amb la presentadora ja parlava en valencià.

Sí, puc donar fe. A la RTVV sí que canten músics valencians. Però també puc donar fe que cantar en valencià, no està prohibit, però és difícil. I no és que no hi puguen ja que fins i tot els que sí que poden va i resulta que, per “problemas del directo”, la llengua que s’oblida és la de sempre.

Com he dit en començar són prejudicis socials d’una realitat oculta o que ens volen ocultar. El que ja no sé, en escoltar a la gent del carrer, és la raó. No tinc molt clar si és per vergonya o per falses pretensions polítiques. Ja que, com he dit en altres ocasions, el patrimoni cultural no havia d’estar sotmés a les ideologies regnants del moment.

Per molta democràcia que s’amague darrere de la majoria, acabar amb el patrimoni d’un poble, encara que siga per inanició, no és molt saludable per a la salut de la mateixa democràcia. I més quan la carta magna de la democràcia diu que les dos llengües són oficials en igualtat de condicions. Que li pregunten als músics valencians això de la igualtat de condicions què significa.