Sembla l’altre dia però ja han passat trenta anys. Trenta anys des que els ciutadans vam participar per primera vegada en unes eleccions per elegir els primers ajuntaments en la recent estrenada democràcia espanyola.
Segurament van ser uns dies de molta il·lusió per construir-ho tot. Tot estava per fer i tot era possible, com diu el poeta. Mobilització, participació activa, participació als actes públics, moltes i diverses formacions polítiques, molta càrrega ideològica, implicació i molt d’altruisme. Són característiques que segurament definirien aquella època en què es va perdre la por als poders fàctics que des de sempre havien dirigit des de l’ombra la cosa pública. Una efervescència política que anava unida a una gran presència i activitat sindical amb reivindicacions i convocatòria de vagues, del tèxtil en el cas d’Ontinyent, que mai més ja no s’han tornat a repetir.
L’activitat política transcendia dels partits i s’escampava pel carrer. Es qüestionava tot, es qüestionaven les barques al final de l’entrada dels moros i cristians, es qüestionava la reina de festes i s’organitzaven berbenes populars, ens preguntàvem per la dona a festes per què no, s’organitzaven importants setmanes culturals i del llibre que ja mai s’han tornat a repetir, etc.
Segurament tot això ja és història. Hem canviat molt en trenta anys i no és cert que qualsevol temps passat va ser millor, no. Però en tot este temps hem perdut entusiasme, hem perdut frescor, ens hem instal·lat en l’autocomplaença. Les barques tornen a tancar les entrades de moros i cristians, els capitans han substituït la reina de festes, les berbenes s’han convertit en macroconcerts, les setmanes culturals s’organitzen i els llibres es publiquen, però subvencionats. Hem passat de l’agitació a la subvenció.
Em ve a la memòria un esdeveniment d’aquella època que després algú em va contar. Sembla ser que durant la primera corporació d’ajuntaments democràtics, l’any 1982, com tots recordaran, es va produir la tràgica pantanada de Tous que va ocasionar tantes víctimes i desgràcies en les veïnes comarques de la Ribera. Doncs si no tinc mal entès, en aquell mateix moment i davant la magnitud dels fets, tres regidors de l’ajuntament d’Ontinyent van donar la insignificant remuneració econòmica mensual dels quatre anys que havien percebut com a membres de la Corporació a les víctimes de les inundacions. Uns diners que, supose, estaven destinats a preparar campanyes futures i finançar l’activitat política van acabar destinades en benefici de les víctimes de Tous.
Potser estes coses des de la distància es contemplen millor i ara, avesats com estem a la subvenció, quan no a la reclamació, ens podríem preguntar si seria possible ara una reacció solidària similar? Qualsevol temps passat no va ser millor, però hem perdut coses valuoses pel camí. Enhorabona a tots pels trenta anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada