Teatre Josep Melcior Gomis

Teatre Josep Melcior Gomis, per Miquel Àngel Múrcia i Cambra
Publicat el dia 24 d’abril al Crònica 707


L’associació “la Nostra Terra” ha cursat una sol·licitud al plenari d’Ontinyent proposant el canvi de nom del “Teatro Echegaray” pel de “Teatre Gomis”. I s’aconseguirà solventar part del deute de la ciutat amb el seu músic, aparentment. Haurem de felicitar-nos-en, clar, per la iniciativa que es suma a les veus crítiques que reivindiquen una tasca sincera de recuperació de l’obra gomisiana front a la ignonímia cultural d’aquells que la governen en aquesta ciutat. I dic jo, no seria més adient ficar-li el nom de Josep Melcior Gomis al Conservatori? O el nom complet al teatre? No obstant, la proposta és excepcional en una societat que mou la cultura a colp d’efemèrides.

Fet i fet, Echegaray, és un personatge polifacètic, mite de la tradició liberal espanyola. És a dir, un símbol identitari espanyol, exemple de la invenció de tradicions oficials identitàries dels estats (per mantindre la cohesió i l’ordre social); de la pretesa magnitud de la cultura castellana pels nacionalistes espanyols.

No es tracta, doncs, de desmerèixer l’obra d’Echegaray, puix les comparacions resulten odioses. Gomis no va tindre cap reconeixement oficial espanyol, donada la seua vinculació revolucionària, exiliada i la seua imatge incòmoda. Fet i fet, l’art de J.M Gomis és magistral i sublime. A més, universal. Quins arguments més necessiten els polítics ontinyentins?

A la inversa, on el problema esdevé més irresoluble és al definir els objectius de la recuperació de Gomis? Recuperar és dedicar-li el teatre de la seva ciutat? A més, on està la casa-museu que va prometre al seu programa qui governa? I les lliçons manuscrites? I la presentació de l’Alba nº 20/21 dedicada a Gomis? Comptat i debatut, no és suficient. Un teatre que porta el nom d’un compositor i que no escolta al seu interior ni un sol compàs de la música genial de l’ontinyentí és un gest un tant estèril. Disgressions a una banda, altres músics com Arriaga, han estat rescatats per institucions; símbols i pràctiques de memòria col·lectiva. Entretant, recuperar no és la producció en sèrie de monuments públics, de barbudes figures civils plenes de patriotisme local. Recuperar Gomis és recuperar la seva música que encara dorm. Felicitem-nos-en, clar, i haurem d’esperar a vore en què es concreta. Hem fet Gomis, però ara hem de fer-se gomisians.