Pinten bastos

Bloc de notes, per Giménez Palmi, S.
Publicat el dia 24 d’abril al Crònica 707 Pinten bastos

La cosa no pinta bé. Gens bé. Diuen els qui entenen de la crisi, que en són ben pocs, que a la tornada de l’estiu vindrà el default, la caiguda del sistema. Hi ha qui va més enllà i vaticina que la crisi s’allargarà deu anys més. O siga, que el capitalisme, tal com el coneguem, desapareixerà. Si fa no fa, com el pas del mercantilisme al capitalisme a finals del XVIII, poc abans que Watt inventara la màquina de vapor. Pot ser. D’altres entesos només s’atreveixen a assegurar que el nostre model productiu ha fracassat, almenys al País Valencià. Entre la crisi del capitalisme i la desfeta del model productiu, hi haurà, com sempre, un terme mig. Aguardarem.

Els economistes només prediuen el passat i la situació està tant enfangada que ningú gosa anunciar què passarà a dos anys vista. D’altres, més interessants en l’optimisme antropològic, diuen que a principis del 2010 tot tornarà a la normalitat. Que Déu, si és que està per a mandangues, els escolte, però dubte d’aquests anuncis irresponsables que confonen les expectatives i els desitjos amb la realitat. Zapatero, ho demostra cada dia, és aficionat en la matèria.

Mentrestant, la gent perd la feina (que és preocupant) sense expectatives de recuperar-la (que ho és encara més). Les famílies viuen endeutades al 120 % de la seua renda disponible (responsabilitat exclusiva de les famílies), les caixes i bancs, ofegats per la morositat, veuen com augmenten les seues carteres immobiliàries sense que eixe fóra el seu objecte social. I el més colpidor de tot: les llegendes urbanes es demostren falses com aquella que els pisos no perdien valor o que el sistema financer espanyol era sòlid, molt més que l’americà, quan s’estan fusionant o intervenint caixes d’estalvi.

La festa s’ha acabat. Realment s’ha acabat. I molt probablement després de l’estiu començarà la tragèdia, quan s’acaben bona part dels subsidis que de moment l’alleugereixen i, llavors, la crisi econòmica esdevindrà crisi social. Ningú en parla, però, d’això. Ni el Congrés, ni els bancs, ni els sindicats. De fet, aquests últims estan més preocupats en mantenir els privilegis dels qui tenen feina que en posar les bases per a un canvi del mercat laboral que no faça d’Espanya un solar d’aturats, amb xifres del 21% per al 2011, amb el que això comporta de pèrdua de renda familiar, de davallada de les classes mitjanes, de delinqüència i inseguretat ciutadana, etc.

La crisi social és més fàcil d’endevinar que no la sortida de la crisi econòmica. Tanmateix, tots hem posat el focus en aquesta última i ens estem oblidant de les conseqüències de la primera, que poden ser dramàtiques fins al punt que tots els avanços socials poden curtcircuitar-se.

Una pregunta per acabar: per què cap dirigent polític, sindical o empresarial s’acusa d’haver contribuït a què Espanya visquera per damunt de les seus possibilitats? L’absència de resposta demostra que hi ha crisi social. I de valors. A resistir s’ha dit.