Un altre pas enrere del PP: el valencià, total per a què?

Un altre pas enrere del PP: el valencià, total per a què?

Editorial publicada al Crònica número 704 del 30 de març de 2009

La marxa enrere d’aquells que pensàvem que respectarien la llengua no ens l’esperàvem. És allò que es diu frustrar les bones expectatives, és l’engany maliciós del malfactor amb cara de bona persona, és el mos del llop vestit amb pell de corder. Ací resumim des de sempre aquell frau amb una frase contundent: “Ara sí que ens han emboixat” . Estem parlant de la marxa enrere donada pels governants de l’ajuntament d’Ontinyent en el procés normalitzador lingüístic encetat tot just pel primer ajuntament democràtic ara farà 30 anys. No importa tant el fet en sí, com la manera sibil·lina de carregar-se una fita democràtica des d’unes postures de defensa de l’idioma propi per part d’aquells que deien defensar-lo. Diran que no té importància la mesura administrativa que han pres, i que continua valorant-se el seu coneixement com a mèrit. Aleshores si no té importància la mesura, per a què prendre-la? És per molestar algú i prou? A què ve ara, després d’haver anat endavant fent normal el valencià entre tots, durant tres dècades, a girar cua i carregar-se l’únic requisit lingüístic que feia iguals el castellà i el valencià? Saben els del Partit Popular que a partir d’ara torna a poder dir-se, perquè és cert, que hi ha dos llengües a l’ajuntament, una de primera categoria i una altra de segona, una que pot exigir-se als funcionaris i l’altra que ja no. Ara ja no serà menester que un administratiu atenga als ciutadans en la llengua majoritària de la ciutat, perquè ningú podrà exigir-li a un guàrdia que li respecte la llengua pròpia si a ell no se li ha demanat quan tocava. Ara ja pot tornar a donar-se el cas del típic funcionari que s’excuse en el desconeixement de la llengua per a no fer determinades faenes. En les primeres legislatures democràtiques eren majoria els vells funcionaris que alçaven els muscles quan un regidor els demanava contestar a un ciutadà en aquella llengua de la carta rebuda.

Quan creus que ja s’acaba torna a començar. Caldrà tornar a reclamar una igualtat de tracte al castellà i al valencià perquè la mesura d’eliminar el requisit lingüístic és una més de les preses pels actuals regidors populars: en canviar en alguns escrits el nom oficial de la ciutat, o en canviar progressivament una llengua d’ús normal fins ara per l’altra també oficial, no cal dir-ho. Perquè cal dir que el frau comés pels responsables actuals del nostre ajuntament amb la mesura contra la normalització del valencià té el seu nom en el món de la judicatura, se’n diu frau de llei, o el que és el mateix, l’acció fal·laç feta amagant-la darrere d’un dret legítim per a eludir-ne un altre.

Podria ser que llevant el tràmit de conèixer la llengua per a entrar a treballar en l’ajuntament s’acabe afavorint a algú de prou “pes” com per a haver donat un pas que sabien que anava a ser contestat. O podria que només siga el compliment de les ordres emanades des del cap i casal o des de Madrid, com creu que puga haver passat un articulista a les pàgines interiors. No ens estranyaria cap de les hipòtesis ni moltes altres més, perquè estan tornant a creure’s valents alguns carques, carregats d’anys o d’ignoràncies, que tornen a intentar parar com siga els avanços democràtics aconseguits.

El Bloc va manifestar el seu rebuig a la mesura decidida pel govern municipal, mentre que el PSOE es va abstenir de fer tot comentari en el mateix ple que s’aprovaren els pressupostos municipals. Després han parlat dos regidores excusant aquella actitud, les paraules de les quals fem constar tot seguit a l’interior en les pàgines d’opinió.

Cal subratllar que el pas donat pel PP a l’Ajuntament s’ha fet per allò que es diu en estes ocasions: “ací mane jo!”. Perquè clar, amb majoria absoluta, què més cal. Un altre tema que també cal subratllar és que a més a més s’ha fet tirant la pedra i amagant la mà. Perquè clar, què pinta en l’aprovació d’uns pressupostos el requisit lingüístic? Senzillament que de cara a la galeria, almenys l’electoral no incondicional, més val fer les coses sense pols ni remolí. I sempre pot arribar la conjuntura electoral i dir que ho han fet amb els vots, no en contra, dels adversaris polítics.