Més cine i drogues: Trainspotting

Arontar adiccions, per Fermin Ferrero
Publicat el 13 de març de 2009 al Crònica 704

Més cine i drogues: Trainspotting


En un tombant formal totalment oposat de Traffic, Trainspotting, dirigida per Danny Boyle en 1996, és també una bona cinta en torn al món de les drogues i als problemes del seu consum. Aquesta és un poc anterior, anglesa i, sobretot, gamberra, prou gamberra. De fet, el seu britànic sentit de l’humor pot fer confondre les vertaderes intencions a l’hora de mostrar-nos els estralls que causa l’abús o dependència de les drogues, fent-nos creure que allò que estem veient és divertit o surrealista, quan en realitat oculta un rerefons de buit i tristesa (per exemple, en el cas de l’amic del protagonista que s’enganxa a l’heroïna, contrau la SIDA i mor, i al seu enterrament els amics es preocupen per la salut del gatet que vivia amb el finat).

Entre els diversos aspectes positius de Trainspotting podem destacar el fet que fa una mena de repàs per una ampla quantitat de drogues, legals i il·legals, així com de les conseqüències negatives de cadascuna d’elles: la ja esmentada SIDA, els perills de les sobredosis (magnífica escena on el protagonista és engolit li-teralment per la terra, representant-se la proximitat amb la mort, amb una música de fons que realça la sensació de caiguda a les profunditats), les ba-ralles i la criminalitat (centrades en el personatge que interpreta Robert Carlyle, alcohòlic que critica la resta d’amics per consumir drogues, i acaba mal parat cometent delictes). Enmig de tots ells, Mark Renton, el personatge que interpreta Ewan McGregor, com a consumidor de drogues sense aspiracions en una vida marcada per l’avorriment (atenció a l’escena on un d’ells, Sick Boy, tracta de dur-los a una muntanya a passar el dia i l’envien a rodar). Les infidelitats, els contactes amorosos i sexuals, el problema de no trobar treball o de perdre’l a la mínima per irresponsables, són temes que passen per la pantalla amb ironia i humor, però que deixen sempre un xicotet regust d’amargor que desprén un grup de gent que veu frustrades les seues esperances d’eixir endavant en la Escòcia dels anys 80-90 per culpa de les drogues i les seues destrosses.

I és el personatge protagonista, Renton (Ewan McGregor), l’elegit per a fer-nos veure el viatge interior que traça des de l’addicció a les drogues, l’abús i finalment la desintoxicació (altra memorable escena, que aconsegueix traslladar l’angoixa i el malestar de la síndrome d’abstinència a l’espectador) i finalment una precària reintegració en la societat, revocant els arguments que ell mateix adduïa al començament de la pel·lícula per a justificar el consum.

Trainspotting és una pel·lícula divertida i, potser per això mateix, perillosa si no sabem interpretar bé les idees sobre el consum de drogues, posat que és molt fàcil caure en lectures simplistes i equivocades en torn a aquest món. En el fons, com he dit, es manté un missatge d’advertència i de magra esperança, però pot estar massa amagat o ser confòs per l’ironia i la música que l’acompanya. I és que no tots saben entendre l’humor britànic.