Publicat el 30 de gener de 2009 al Crònica 701
Sant Cecili de Granada...
Em parla un amic de sant Cecili, patró de la meua estimada Granada. Li ha pegat per llegir ara a la vellea historietes de sants i li equivoca el nom. No, en valencià no és “Cecil”, això és per a l’anglés i per a gents com el cineasta Cecil B. DeMille que tant li agrada. I sí, sempre s’ha dit que el nom vé de Coeculus, “Cec o curt de vista”, que si bé queda genial com a complement del folkore granadí (per allò de “Dale limosna, mujer, que no hay en la vida nada como la pena de ser ciego en Granada”), no té massa a veure amb la realitat. A vore, que és el nom d’una “gens” (família) romana, i l’origen final és desconegut, però etrusc...
Si me’l nomena no és per dir-me que la celebració cau per la Nit de les Caixes de Bocairent, no. Es que li ha sobtat el currículum. És tingut com a primer bisbe de la ciutat quan la ciutat no existia (es deia Illíberis). I segons la tradició, l’envià a Hispània el mateix sant Pere (o igual fou sant Pau) junt a Torcuat, Segon, Indaleci, Tesifont, Eufrasi i Hesiqui, per a predicar l’Evangeli. Acabà l’home cremat a tall de màrtir i dels seus suposats molts escrits, no ha quedat res. La culpa, diuen els apologetes, no fou dels romans, sinó dels àrabs... que no pugueren “acabar” amb la seua memòria...
I ací és on la cosa ja desentona. ¿Estan els hagiògrafs convençuts que el retorn del sant partí d’una tradició que, de sobreviure popularment entre els musulmans de la darrera nació islàmica peninsular esta-bliria tot un rècord històric de perdurabilitat im-probable? O bé es diu perquè és el que toca dir? Tot apunta a que sant Cecili fou reintroduït de manera culta, si no recreat. Que els suposats escrits es perderen, això sí que és una tragèdia... Com són de dolents els “moros” que els cremaren, si és que els cremaren... Tan dolents, o menys, que ho hauria estat el cristià sant Ciril si fos deveres que li pegà foc a la immensa Biblioteca d’Alexandria que no ho és. Llegendes interessades.
Molt sovint, la fama d’alguns sants visigots o previs va servir d’esperó per accelerar les conquestes cristianes sobre els musulmans. El cas més conegut és el de sant Vicent Màrtir o de la Roda, a València. Per més devoció que havera despertat, i per més culte que es refés una vegada conquerida la ciutat, hi havia una clara utilització política del sant. Era una “justificació” moral de la mateixa conquesta, perquè assenyalava que aquesta terra havia estat abans cristiana i els cristians hi tenien dret legal. No res diferent representaven les tantes Marededéus trobades que anaven apareixent ací i allí (Vallivana, Puig, Do, Gorga...). La terra era “nostra” i se’ns tornava per la força de l’espasa cavalleresca, val, però també per dret diví. I a partir de la veneració posterior és com s’anaven enfortint els llaços comunitaris ciutadans dels nous pobladors: “Yo tenía una tía en “Granà”, que no era tía ni era “nà”.
Aforisme de Joan Fuster (1922-1992): ”Potser, en definitiva, qualsevol guerra sempre és “guerra santa””.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada