De l’escàndol Orange Market, l’única cosa que em sembla ridícula és el mal gust dels seus protagonistes. Els bi-gots d’Álvaro Pérez, l’engominat de Correa, la cacera de Garzón i el mi-nistre, els vestits de Milano. La resta, més que ridícul, em sembla preocupant. Per això de la higiene democràtica, la corrupció com a mal endèmic i totes eixes mandangues de rigor. En tot cas, això ho deixe en mans dels moralistes, que a dreta i esquerra n’hi ha de sobra. Jo preferisc centrar-me en el mal gust, en l’estètica del cas. De fet, és més fàcil reflexionar sobre els valors dels protagonistes de la trama a partir de la seua imatge, que a l’inrevés. Ens sol passar a la vida. La primera vista és la que val.
Té delit que un individu siga conegut per mitja València com “el Bigotes”, un mig Dalí sense art que ni tant sols ha arribat a artista del lladrocini, com algun expresident de la Generalitat pot lluir a la cartera de serveis. Resulta que aquest Bigotes estava a tots els saraus del PP, als seus congressos, a la Volvo Ocean Race, a la boda de la filla d’Aznar... Fins i tot, les seues celebracions particulars esdevenien actes del PP. Ara que està detingut per Garzón, els dirigents del PP fan com aquell, alcen els muscles com si no el conegueren. Deuen tindre vergonya dels seus bi-gots estrafolaris, d’eixa pinta un pèl xulesca, com la de l’engominat Correa, que encara ha fet més creïble la trama.
El cas és que un bigot li ha donat més versemblança a l’escàndol, que una factura o un contracte d’Orange Market amb la Generalitat. Com Nixon el dia que va debatre contra Kennedy, tots els qui van veure el debat sabien que sabia més que Kennedy, però aquella barba mal afaitada el va condemnar. Un bigot mal posat, com el del Bigotes, ha si-tuat al PP en l’abisme, com els ca-ragols engominats del tal Correa. I això que el PP hauria de tindre un màster en bigots.
Passa el mateix amb eixa gravació telefònica en què una empresària comenta a algun desconegut que ha pagat 30.000 euros en vestits per al president de la Generalitat i altres membres del seu Consell. No m’ho acabe de creure. I els ho dic sincerament. És més, intente creure-m’ho però no puc si pense en el poc gust de comprar-se el vestit a Milano, carrer Joan d’Àustria, de València. Una ve-gada furten, que almenys compren glamour, un poc d’elegància, no vestits de 100 euros, que el més desgraciat del món en porta un d’eixos el dia el bateig del seu fill. Tu, que són honorables i molt honorables, que, de ser cert, el seu lladrocini hauria d’haver estar a la mateixa categoria del seu càrrec i haurien d’haver respectat l’estètica del robatori. No podien haver anat a Loewe o Hugo Boss? Això no haguera passat mai amb anteriors presidents.
Per això, no em crec que Camps haja comprat el vestuari a Milano, ni que Garzón i el ministre s’hagen gastat 4.000 euros en una munteria. Com pot ser que, quan 900.000 famílies no tenen per a passar casa, un ministre de Zapatero se’n gaste uns quants caçant, no perdius, que va, i coincidisca (no acompanye) al jutge Garzón? Deu ser tot fruit de la teoria conspiratòria. És més, si li observe fixament la cara de Zapatero, no em puc creure que un ministre seu siga capaç d’emular Saza en l’Escopeta Nacional. Ara, que si li la mire al ministre, acabaré per creure-m’ho. Vaig a mirar-li bé el vestuari a Camps, a veure si em convenç del seu mal gust.
De l’escàndol Orange Market, l’única cosa que em sembla ridícula és el mal gust dels seus protagonistes. Els bi-gots d’Álvaro Pérez, l’engominat de Correa, la cacera de Garzón i el mi-nistre, els vestits de Milano. La resta, més que ridícul, 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada