Anem passant!

DOS DE TRES, per Jesús Bordera

Publicat el 30 de gener de 2009 al Crònica 701



Anem passant!

Possiblement ningú creia que la cosa anava a ser tan exagerada. Però pareix com si no hi haguera altra cosa que parlar. Fins i tot el tema de conversa del dilluns, rei i inapel·lable com era el futbol, mai havia sigut reemplaçat per ningú altre, per important que fora; puix ara si, ara tenim la monserga de la crisi fins la sopa.

A totes les hores i a qualsevol moment del dia, les afirmacions són sempre encaminades al ditxós tema de la crisi fins convertir-lo en una mena de psicosi que de vegades no arribem a comprendre massa bé.

Per altra banda hi ha que vore la multitud de variants que la gent pot arribar a nomenar com a les raons del per què estem en esta situació. No poden ni imaginar la capacitat que tenim per tal buscar les culpes i als culpables de tota esta situació, però, això sí, aquell qui parla sempre s’encontra en el costat dels bons, mai tenim nosaltres la culpa de res. És una bona tàctica.

Recorde que m’agüelo deia, ja fa molts anys, que allò més mal que ens podia passar en la vida era estar dominats per “l’excés”.

Un excés mal entés i mal aplicat en molts aspectes quotidians, ens podia dur a males situacions personals i socials. També és veritat que als últims anys hem estat devorats per una societat consumista que no ens ha deixat pensar en alló que era millor o pitjor. I per altre costat hem sigut també induïts –tal vegada sense voler– per un creixement desmesurat de la producció que ha fet que al final hi haja massa de tot i, a més a més, una política de preus, en alguns casos, totalment il·lògica i desproporcionada.

Així i tot, no és cansem de vore com les altes institucions de l’Estat i altres autonòmiques no més fan que dir que ací no passa res. Que estigam tranquils, que açò passa en un res i no res. Però en realitat el que diem per ací és això que “…a ningú que li passe”.

I mentrestant, al nostre voltant no parem de sentir que aquell va a tancar i aquell altre no sap massa bé fins a quan podrà aguantar. I clar, et preocupa; et sap greu.

Però a rengló seguit traem forces d’on faça falta per tal de tirar endavant. Siga com siga i amb un poquet de cervell i també, per que no dir-ho, amb la ajuda de qui tinga a les seues mans tirar-nos una maneta, hem d’eixir endavant.

Mentrestant, …anirem passant!