Somriures i llàgrimes

Somriures i llàgrimes, per Pepe Galiana

La decisió del jutge Baltasar Garzon d’anomenar els crims de Franco: “Crims contra la humanitat”, va posar a parir la dreta i encara que era qüestionable jurídicament, doncs tan sols afrontava la realitat dels crims de la dictadura, es mereixia una anàlisi més tranquil·la i menys apassionada.

El problema sorprengué la dreta, tota ella ben unida com sempre, que pensava ja havia netejat la corfa del franquisme amb aquella famosa amnistia aconseguida atemorint, més que dialogant, amb el nom de reconci-liació i que després de més de trenta anys, ens fa pensar que no fou molt justa, (aquesta dreta no és capaç d’acceptar els seus orígens). Però també va sorprendre l’esquerra, tota ella ben dividida com sempre i amb opinions ben diferenciades, com la famosa de que la història ja havia dictat sentències senyalant els culpables.

Però la crua realitat és ben distinta, com ben clar han volgut manifestar periodistes, escriptors, especialistes en debats de televisió o radiofònics que opinen de diferents maneres i continuament ho fan notori públicament.

Sembla, per a la majoria dels que segueixen aquests esdeveniments, que totes les calamitats que es desenvoluparen pel ban republicà, van acabar amb la fi del conflicte bèl·lic i foren bestialment reprimides pel nou règim, mentre que les del ban franquista, van continuar desenrot-llant-se al llarg de quaranta anys i dins la legalitat que ells mateixos van imposar.

Per a mostra, un botó. Fa un temps “El País”, publicava a la secció d’història un article de Juan G. Bedoya sobre unes investigacions del Magistrat emèrit del Tribunal Superior de Justícia de Madrid Antonio Arizmendi i l’historiador Patricio de Blas. Bedoya, contava entre altres coses al seu article “Conspiració contra el bisbe de Calahorra. Denúncia i crònica d’una canallada”, que el bisbe de Calahorra, va ser acusat d’estar al llit amb una xica de 27 anys, (C.V.X a l’informe policial), en una habitació del pis d’una senyora, de vida equivocada i anomenada Vicky, (V.S.A. a l’informe policial) que tenia al carrer Rosselló. Una casa de moral reduïda, vocabulari utilitzat pels agents de l’atestat, senyors Vallverdú i Prat, membres del Patronat de Protecció a la Dona, que acompanyats per dos policies nacionals, (antigament anomenats de la armada) que havien trobat una persona, el doble exacte del bisbe, que interpretà a la perfecció el paper, i entregà als agents el seu passaport, donant fe que ell era D. Fidel Garcia Martínez, de 73 anys, bisbe de Calahorra.

La moguda s’havia muntat, entre Franco, la “Gestapo”, i alguns mi-nistres del govern, Manuel Fraga, (President Honorífic del PP) el de les frases acertades. “El carrer és meu”, (Ministre de Governació, en la Dictadura); i “Als nacionalistes hi hauaria de penjar-los”; Antonio Iturmendi i, Alfonso Osorio, que anys més tard seria ministre en el govern d’Adolfo Suárez. I es preguntareu el perquè. El prelat, amb una biografia exemplar que ja volgueren alguns polítics, havia fet algunes observacions al seus fidels en un document anomenat: “Instrucció pastoral sobre algunes errades modernes”, fen expressa menció al comunisme i al nazisme, i clar, va ser la gota que va omplir el got de la paciència. El règim no tolerava que ningú parlara mal dels seus amics alemanys.

L’esmentat informe conclou assegurant que el generalíssim, penedit del que havia fet, igual que el rei David amb Betsabé, volia rectificar i proposà a l’església espanyola que trobaren un a solució digna a l’entrebanc. El cardenal Tarancón digué que no s’havia de remoure l’escàndol ja fet.

Caldria preguntar-se si el to esco-llit seria semblant al utilitzat per Antonio Maria Rouco Varela, en l’eucaristia celebrada el passat dia 28 (festivitat dels inocents) en Madrid, on es va atrevir a dir: “Clama el fet i el número dels que són sacrificats per la sobrecollidora crueltat de l’avortament, una de les lacres més terribles dels nostres temps”. Sentència pronunciada en la missa per les famílies. I es curiós d’on ve l’esmentada, partint d’un personatge que ni tan sols ajuda a la seua família, ni va anar a despedir el seu germà el dia del seu soterrament, cosa que li va increpar la seua pròpia neboda públicament en un canal de TV i en una afamada revista d’actualitat.

Tornarem a parlar de l’església en una altra ocasió.

El dia a dia, no consisteix en celebrar èxits, sino superar entrebancs, per la qual cosa, senyors de la dreta, no és cap disbarat ni error gravíssim recordar la memòria històrica, per tal de que no tornen les aberrants calamitats passades.