Sobre el Patriarca Ribera

Costumari desacostumat

Sobre el Patriarca Ribera

Per Sergi Gómez i Soler

Crònica num: 700

16 de gener de 2009

En el cas que ens ocupa queda clar allò que diuen: No podem jutjar un personatge antic amb la vara de medir de l’actualitat. Cal provar a aproximar-se a la ideologia del temps. Però això és més fàcil de dir que de fer... Mireu sinó el tractament hagiogràfic que se li ha donat a Jaume I allà on convenia... On no, no han parat de fer-li retrets “actuals”... Amb la figura de Juan de Ribera, això del judici social –que tant ens agrada- és, però, cosa senzilla. Només cal entendre una cosa de la seua època. Qui manava era la religió, la Catòlica, Apostòlica, Romana i recentment atacada pel Protestantisme. I manava tant d’allò intel·lectual com del científic i del militar, i pobre de qui se’n vulguera eixir de mare... El sevillà Juan de Ribera passà per ser l’impulsor de la Contrarreforma més capficat i solvent, i la seua tasca pastoral fou reeixida del tot: Organitzà la diòcesi de València, recristianitzà el territori a base de visites i control sever, el regal de Cristos (la Vall d’Albaida encara en guarda uns quants) i fundacions pies (la Soledat d’Ontinyent). Algunes fins i tot erigides per “tapar” fets “sobrenaturals” (Sant Esteve d’Ontinyent?). Gran mecenes artístic, fundà el tan desconegut col·legi del Patriarca. I arribà a sant de la mà del Papa bo, Joan XXIII...

Però si gossàrem jutjar-lo amb la visió de hui, quedaria condemnat com a autèntic genocida per greus delits contra la humanitat. Que instigà socialment i política l’expulsió dels Moriscos, de la qual enguany commemorem el 400 aniversari. Ben palés queda que l’Arquebisbe de València, patriarca d'Antioquia, virrei, capità general, president de l'Audiència i canceller de la Universitat, fou l’ideòleg primer de la cosa, que el mateix rei Felip III ho reconeixia... Si l’home hagués perdut hui cap guerra, el Tribunal Internacional de l’Haia ja l’hagués processat i posat en recerca. Si no, davant la barbàrie, ens juntaríem uns quants -a tot el món- a fer pancartes i concentracions per, impotents, intentar explicar la indecència a unes societats que continuarien caminant sense fer més cas. Com que igual no deixaven gravar imatges en directe de la deportació i bé es cuidaria Canal 9 de treure només la processó del Corpus de València amb la roca que tal personatge té dedicada...

Potser el problema real vinga del fet que la seua diòcesi ja no ha sigut modernitzada mai més. Que molts dels seus regents, l’últim el que més i el que ara vindrà també, s’han comportat com a deixebles devots. I que a l’hora de la revisió històrica des de dins, la crítica, hagiogràfica, la fa gent ben actual que encara creu vigent el garrot antic...

Goigs de sant Juan de Ribera (s. XVII?): “Como inestimable erario/ le aplaudirán las edades/ siendo sus preciosidades/ de Reliquias fiel sagrario./ Entre ellas, qual propietario/ quisisteis tener reposo./ Pues lo pío y religioso/ siempre os robó la atención./ Alcanzadnos devoción/ Juan de Ribera glorioso”.

Aforisme de Joan Fuster (1922-1992): “Els homes massa “segurs” de la seua “veritat”, del seu “dret”, causen estralls espantosos. Convé que l’espècie no prolifere.”