Pau (només) a les persones de bona voluntat?

XimoUrenya

Sempre m’ha cridat l’atenció aquella afirmació excloent que presidia els betlems de la nostra infància i que resava “Pau en la Terra als homes de bona voluntat”. El que jo entenia, i ja no entenc, és que als que no tenien ‘bona voluntat’ que se’ls enviaren els tancs i els bombarders, fins que aprengueren a tenir una millor tendresa amb nosaltres. Un ‘nosaltres’ que jo entenia, i ja no entenc. excloent referit només als cristians practicants i no practicants que, sumats, érem els bons de la pel•lícula. ‘Ells’, ‘els altres’, els que encara no tenien bona voluntat amb nosaltres, eren els musulmans, els ateus, els jueus, els salvatges sense civilitzar, els... Els dolents de la pel•lícula, els que sempre acaben a la presó o morts en el món de la ficció o en el de la realitat.

Naturalment escric sobre aquests pensaments, diguem-ne ideològics, o religiosos, o etnogràfics, tot reflexionant sobre els darrers fets sagnants produïts, tot ho fa pensar, per un home religiós musulmà, a un mercat de Nadal de Berlín. L’home religiós musulmà que escampà la sang pels carrers alemanys també devia tenir present un manament de l’Alcorà semblant a aquella afirmació cristiana de què parlava abans, la de desitjar la pau a les persones de bona voluntat. A l’Alcorà s’entén la idea de l'umma com el conjunt dels creients musulmans, com a una comunitat sòlidament unida en què tots són germans els uns dels altres. L'umma “és la millor comunitat de totes les del món” que té com a funció fomentar el Bé i prohibir el Mal. La seua religió mana que qui perjudique la comunitat ha de rebre un càstig exemplar; que aquells que, des de dins, s'oposen als interessos de la comunitat han de ser reduïts per la força. I, atenció a l’origen del problema amb els ‘infidels’: Els deures de caritat es tenen només en l’umma, és a dir, envers els altres musulmans, no pas envers els infidels.

O siga, que tant uns religiosos com els altres, una altra vegada els moros i els cristians, continuen amb la tradicional, amb la vella, amb la mateixa idea excloent de considerar que la pau només s’ha de demanar als seus déus per a un nosaltres excloent. Als de fora de la comunitat, que els foten! Alguns direu que no tots actuen d’igual manera, que ‘aquells’ vénen als nostres països a matar ‘infidels’, a posar bombes als trens, a la premsa satírica, a llançar camions a sobre la gent... i que ‘nosaltres’ això mai no ho fem. Què? Com? Que això mai no ho fem? Que la Pau siga sempre amb vosaltres! Amb tothom i totdon.

Com fer-se milionari sense tindre vergonya de robar. El cas d’Amancio Ortega

Ximo Urenya

-----------------

Ara estan de moda les tècniques d’enginyeria fiscal, o el que és el mateix,  mecanismes legals per burlar-se una empresa de les hisendes d’un estat. Així un empresari s'estalvia pagar els impostos que li correspondrien si no optara per aquelles tècniques de robatori de difícil persecució policial. És el que fa el Senyor (si és que se li pot dir així) Amancio Ortega, el gallec que ha arribat, robant, a les cotes més altes del món mundial de riquesa molt dubtosament adquirida. Poca broma. Són prop dels 74.000 milions de dòlars els de l'home més ric d'Europa i el minorista més ric del món. A la televisió pública espanyola el van deixar com a un home exemplar, sense analitzar mínimament com aconsegueix cada any augmentar la seua gran riquesa. El fundador de Zara, Amancio Ortega, va superar a Bill Gates com a l'home més ric del món en un sol dia, quan les accions de l’empresa minorista Inditex van pujar un 2,5% i va augmentar la fortuna d’Ortega en prop de dos-mil milions de dòlars en un sol dia. Admirable? Un superhome dels negocis? Un model a seguir pels pobres empresaris que amb dificultat acaben l’any 2016 sense deutes? No! Res d’això! La màxima ancestral aquella del que ‘ningú es fa ric sense robar’ no sé si serà just generalitzar-la, però en el cas de l’amo de Zara, Pull&Bear i Massimo Dutti no crec que ningú puga tenir dubtes raonables.   

    D’acord amb les investigacions del grup dels Verds/ALE del Parlament Europeu sobre els negocis obscurs de l’empresari gallec, aquest va deixar de pagar a uns quants estats un munt de diners, almenys 585 milions d’euros només entre el 2011 i el 2014, a base de les virgueries que els seus equips experts en enginyeria fiscal li aconsellen fer per eludir pagar els impostos justos. Va deixar de pagar 218 milions en impostos a Espanya, 25 milions a Alemanya, 57 a Itàlia, 76 a França, 20 a Grècia, 18 a Bèlgica, 6 a Àustria i 22 milions de lliures al Regne Unit.

    Criden l’atenció dels investigadors comptes gens clars com els de la filial holandesa d’Inditex, per exemple, la qual va tenir uns ingressos de 3.700 milions d’euros entre el 2011 i el 2015, amb uns beneficis de 1.700 milions amb només 203 treballadors. Com? 3.700 milions ‘produïts’ per només 203 treballadors? Més de 8 milions per cada treballador? Això és impossible! És una manera ‘legal’ d’amagar els tripijocs bruts de qui vol enriquir-se a costa de la misèria aliena. Així, a base de mentides, guanyen les seues immenses fortunes els lladres del segle XXI.

   

    A banda dels complicats embolics que li munten els “enginyers fiscals” al Senyor (per dir-li alguna cosa) Amancio Ortega per estalviar-li pagar els impostos del 30% que deuria, encara és obligatòriament denunciable que l’empresari gallec s’estalvia pagar sous decents i legals a la seua estimada (diu ell) Galícia i va a buscar treballadors il·legals mal pagats a Turquia, Bangladesh, Xina, el Marroc o ves a saber d’on més pot obtenir peces de roba barata de la misèria d’un país. Mentrestant, Don Amancio se n’aprofita dels baixos interessos, o nuls en algun cas, que li cobren a Irlanda, Suïssa, els Països Baixos...

    Malauradament, el cas de les empreses de Don Amancio és només un cas paradigmàtic d’entre molts altres que han d’estafar els seus paisans per tal d’enriquir-se ells. Al ‘robar’ en solen dir “negociar”.

Rita Barberà, entre el dol i la memòria

Ximo Urenya

Rita Barberà ha mort tota sola a una habitació d’hotel a Madrid suposadament a causa d’un infart. Això és el que diuen les primeres informacions, però estic segur que gairebé tot el món pensem que la causa primera de la seua mort ha estat la malenconia. Una malenconia provocada per l’abandonament social dels seus, fins fa quatre dies, millor amics, companys de partit, votants i admiradors més fidels. La mateixa cap valenciana del Partit Popular reconeixia hui que feia temps que no havia parlat amb ella. Ningú volia seure al senat al seu costat, els anteriors companys de partit defugien la seua mirada per evitar haver de saludar-la, portaveus manifestaven davant les càmeres que no tenien res a dir de Rita quan la seua presència al Tribunal Suprem. Ara, després de la seua mort, ells mateixos en volen traure profit encara, com hom va fer del Cid mort, donant les culpes a l’oposició. Vergonyós!

    Però també és perfectament admissible que una causa de la seua malenconia que es diu que va esdevenir en una profunda depressió haja estat, lògicament, provocada per la llarga història de podriment del seu partit. Hom hauria de tenir una consciència molt laxa per no deixar-se influir psíquicament per tants i tants companys de partit, adés amics i ara tancats a presó, adés saltant alegrament a ritme de pasdoble faller al seu costat i ara si t’he vist no me’n recorde. O no és per a agafar una depressió llegir cada dia a la premsa algunes coses tan bèsties com aquestes: “Francisco Camps, en el centro de una red de recaudadores en 'B' que se repartían billetes en bolsas”, “Camps llegó a manejar hasta cinco cajas B que se llenaban con dinero procedente del pago de comisiones", “Marcos Benavent declara que pagaba todo el mundo y no hacía falta convencer o presionar a nadie”, “Alfonso Rus llega a Riba-roja en su Ferrari F360 Modena color rojo. Dice a la gente que le tienen malicia, pero yo digo: si me votáis, tendréis uno". “Rus contando billetes en una grabación en el prólogo del caso. "3.000, 4.000, 5.000, 6.000, 7.000, 8.000, 9.000, 10.000, 11.000, 12.000 euros, dos milions de peles". “Rus vendía sus cocinas a las constructoras que presuntamente financiaban al partido, utilizaba su club de fútbol para hacer facturas falsas y tenía una tienda de ropa con nombre de mafioso (Stefano Russini) que, según la Guardia Civil, utilizaba para blanquear las comisiones”, “A Camps y a Rita también les constaba cómo se financiaba el partido, cómo se pagaban esos actos multitudinarios en la Plaza de Toros con Mariano Rajoy. Eran absolutos conocedores pero no organizaban nada ni participaban de ningún modo. El que trincaba comisiones sabía que de los primeros que se tenía que esconder era de ellos, de Paco y de Rita", “Camps quería poder y actos y más gente y demostrar que en Valencia los actos eran más grandes y los mítines más multitudinarios". Camps, salpicado por el caso Nóos y el caso Brugal en Alicante”, “Desvío de las ayudas al Tercer Mundo desde los despachos del conseller Blasco”, “Chanchullos con motivo de la visita del Papa a Valencia”, “Alcantarillas del caso Emarsa”, “Residencias de Cotino”,  “La investigación sostiene que Barberá participó y conocía el sistema diseñado en el Ayuntamiento para blanquear el dinero negro que guardaba el PP local”,  “Nadie negociaba nada con Rita, de eso se encargaba Alfonso Grau, ella no se rebajaba a estos asuntos. Cada año recibía bolsos, pañuelos, joyas, regalos de los empresarios que sabían que ganarse a Barberá era ganarse al PP.” ...

    Ha mort Rita Barberà i cal respectar el dol, però tot està clavat a la memòria.

Més d’un milió de “m’agrada” donen suport a Baltasar Garzón?

Ximo Urenya

Jo no estic en aquella llista. I estic segur que almenys 12 dels signants, amics del Facebook, no haurien donat suport al ex-jutge estrella espanyol ara mateix si foren sabedors de totes les seues passades malifetes. I estic ben segur també que una bona part d’aquell més d’un milió de confiats signants tampoc haurien ho haurien fet si hagueren sabut dels jocs bruts de Garzón en les detencions preventives d’independentistes catalans –un d’ells valencià i d’Ontinyent-. En concret van acusar Garzón de mirar cap un altre costat quan sabia certament –li van presentar oportunes denúncies- que els detinguts per ordre d’ell van patir tortures durant els quatre dies d’incomunicació il·legal. Això va passar abans dels Jocs Olímpics del 92 i tot fa pensar que les detencions ‘suggerides’ pel govern de Madrid (Felipe González) tenien un sentit: als governants no els convenia tenir independentistes solts pel carrer que pogueren deslluir els esdeveniments esportius d’abast internacional. Tota una culpable negligència de l’aleshores jutge instructor, la qual va ser condemnada més tard, massa tard, el 2004, pel Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. Molt poca gent es va assabentar d’aquells fets, típics encara, de la policia espanyola d’aquells moments, i menys encara de la condemna d’Estrasburg. Violència policial, cal dir-ho. encara vigent hui en dia: El màxim responsable de la Guàrdia Civil a les Illes, el coronel Jaume Barceló, ho reconeix: “Hòsties i cops n’hem donat tots”. 

    És estremidora la facilitat amb que premem, jo també, els “m’agrada” del Facebook o del Twiter sense assabentar-nos bé de la raó o de la desraó del que ens proposen persones conegudes, o no, sense tenir la seguretat que és realment cert allò que ens informen. També en aquest cas podria ocórrer que es donara per bona la informació que estic donant i que no fóra del tot real. Tanmateix, en aquest cas els interessats poden comprovar la veracitat del que ací s’explica tirant mà de les informacions de les hemeroteques i consultant amb més profunditat sobre el tema en la plana www.proutortura.net/

    I com que les persones d’Ontinyent estaran sobretot interessades per saber què li va passar a l’amic i paisà amb qui vaig parlar personalment posteriorment als fets, ací us deixe uns quants fragments de la seua denúncia escrita presentada. El text complet de la qual el facilitaré a aquells que me la demanen personalment, però ja us avance que la identitat de la persona no tinc el permís per fer-la pública. 

    Fragments de la denúncia citada: “Em dic (...). El passat 1 de juliol de 1992 vaig ser detingut (...). L’endemà em conduïren en cotxe cap a Madrid, però tampoc no sé exactament a quin lloc. En aquest lloc vam romandre fins a la nostra declaració davant el jutge de l’Audiència Nacional. Durant tot el període de detenció, gairebé quatre dies, vaig estar incomunicat i no vaig tenir cap possibilitat de contactar amb cap familiar o advocat. Això permeté que la Guàrdia Civil actués amb tota impunitat i em sotmetés a tota mena de tortures, amenaces, pressions i humiliacions.

Tot seguit detallaré aquests fets per tal que tothom se’n faci càrrec:

Vaig ser interrogat constantment durant gairebé tres dies. En aquests interrogatoris no vaig poder veure qui em torturava perquè sempre tenia els ulls tapats amb una bena o amb les meves mans. Durant aquestes sessions vaig poder sentir els crits dels meus companys, que estaven essent torturats en habitacions contigües. 

Els cops efectuats amb les mans afectaren el meu cap, el coll i l’esquena (la part superior). Aquests cops foren constants durant els interrogatoris i només s’acabaren quan vaig declarar davant la Guàrdia Civil. Els agents que em colpejaven podien ser un o, com solia succeir, tres o quatre alhora.

Durant un dia (el primer de la meva detenció) no vaig dormir ni menjar. Una altra nit, la tercera, em despertaven contínuament i m’obligaven a posar-me dempeus o a fer flexions. La segona nit vaig dormir poques hores, encara que no em van trencar el son. Només la quarta nit, la del dissabte a diumenge, se’m va deixar tranquil, ja que havia declarat el que ells volien.

En els intervals que hi havia entre un interrogatori i un altre, em forçaven a estar dempeus i, de vegades, a fer flexions. Tot això impedia que durant el dia pogués descansar.

Se’m va aplicar nombroses vegades el mètode de la bossa per tal de provocar-me l’asfíxia. Les bosses, segurament d’escombraries, cobrien el meu cap i la part superiors del meu cos; només en alguna ocasió feren ús d’una bossa que cobria pràcticament tot el meu cos. Aquest sistema de tortura anava acompanyat de cops al coll, al cap i també, encara que menys, de cops a l’estómac.

En tres ocasions em van submergir tot el cap en aigua per ofegar-m’hi. No vaig poder veure on era l’aigua perquè em tapaven els ulls. Aquest mètode era anomenat per ells com a ‘la banyera’.

Em posaren un revòlver diverses vegades (al cap i a la boca) tot amenaçant-me de matar-me si no responia el que ells volien. Igualment m’amenaçaren de dur-me a una muntanya i matar-m’hi. Tot assegurant que això ja havia passat moltes vegades i ningú no se n’assabentava

Altres tipus d’amenaces foren la de torturar i agredir sexualment la meva companya, de qui afirmaven que també era detinguda; la de torturar encara més els meus companys detinguts; i la de fer-me empassar aigua mitjançant un tub fins a ofegar-me...”

                                                       

Al ministre Montoro no li agrada gens la nova tele valenciana

Ximo Urenya

És evident que el Partit Popular de Madrid no permetrà a les bones de cap de les maneres que la nova Ràdio i Televisió públiques tornen a posar-se en funcionament a casa nostra. O si al final comencen un dia les seues emissions serà a pesar del PP, el qual està posant i posarà tots els impediments possibles per a evitar-les, amb l’ajuda, segura, del Tribunal Constitucional – ¡Lo que usted mande, Jefe!-, o sense. Si sempre havíem cregut que darrere la decisió de Fabra de tancar la tele i la ràdio estaven les pressions del govern popular de Madrid, ara l’actitud recalcitrant del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, confirmen la nostra sospita.

    

    El fantasma d’una, per a ells, horrible televisió valenciana en les mans de Marzà fa tremolar els ciments dels despatxos de Gènova i els del carrer Quart! Si no en tenien prou amb les escoles i instituts, públics i privats, amenaçats per una immersió trilingüe que vol fer més valencians els pobres xiquets, ara els voldran obligar a empassar-se una tele valenciana, valenciana. Per a Isabel Bonig i companyia, ‘valenciana, valenciana, que quiere decir catalantzada, que la vemos venir’. Segurament amb informatius objectius i tot, i plural, !horror!, amb pel·lícules de producció pròpia i de Catalunya i les Illes. Ja ho deia Cotino, ja, que al pas que anaven i si ningú els parava la marxeta que portaven els de Compromís, en déu anys la comunitat estaria també demanant la independència. I per això creuen que cal parar-ho tot això abans que la situació fóra irremeiable. ¡Montoro, ataca como bravo toro esta atrevida tele sin ningún decoro, te lo pide el noble valenciano pepero! (Versió burda d’un tros de les Ambaixades d’Ontinyent).

   

    El govern de Madrid ja havia ordenat fa poc, i aconseguit sense cap esforç, que el Tribunal Constitucional tombara la llei valenciana de règim econòmic matrimonial i la llei d'unions de fe. Ara Montoro amenaça de nou el govern valencià de portar al Constitucional les mormes que intenten posar en funcionament la Ràdio i la Televisió valencianes. Montoro ens recorda que la valenciana és una comunitat pràcticament intervinguda econòmicament, i que no tenim diners per a fer res que a ell no li agrade. Diu també que els comptes de la Generalitat no poden assumir l’impacte econòmic d’obrir uns nous mitjans de comunicació. I amb aquesta agressió ja en van no sé quantes! En resum, vol que ens lliguem més fort encara el nostre gurtel i que d’això de la tele i la ràdio ni pensar-ho. El procés de re-centralització espanyol cada volta más atado i bien atado.

    

    La brava Merkel valenciana, Isabel Bonig, ja va donar la nota l’altre dia a les Corts ordenant als seus sempre dòcils pupils que abandonaren el ple a l’hora de votar els components del nou Consell Rector de la nova Corporació Valenciana de Mitjans. L’excusa va ser que a ella no li agradava que Podem-Podemos anunciara que votaria negativament al membre del Consell Rector que proposaven els Populars. Una altra infantil rebequeria de la líder!. Que diga Bonig que així el PP no participarà en la nova Ràdio i Televisió valencianes seria una molt bona notícia si ho diguera de veritat. Des de Madrid no els ho permetrien mai. Els tindrem malauradament al Consell Rector. Això si abans Montoro no aconsegueix que el Constitucional es carregue l’invent.

“Véngase (a Génova) señor González”

Ximo Urenya

Felipe González acaba de dir en la SER: "Nunca hemos tenido peor resultado en el País Vasco, a pesar de las cosas que hicimos, tá, pá, pá…". La no tan estranya frase, com ha estat qualificada per la premsa benèvola amb l’expresident, ha suscitat multitud de comentaris i interpretacions. La frase l’ha dita en el context dels atacs dirigits a Pedro Sánchez i que han estat l’inici el passat dimecres 28 de setembre d’un autèntic colp d’estat contra l’organització socialista espanyola. La tan comentada frase a tots els mitjans ha estat ben clara i molt pròpia d’un González irritat que no ha mesurat una volta més les possibles conseqüències de les seues paraules. Les setge paraules haurien fet un gran favor a uns àvids setges jutges que haurien pogut agafar de les orelles l’expresident socialista i l’haurien acusat i ficat a la garjola amb totes les proves necessàries. Hui, el suposat senyor X del GAL no estaria emprenyant amb el que ja no seria el seu partit. Ara, amb un permís temporal dels consells d’administració on vegeta, però on cobra una pasta pels serveis prestats a les oligarquies, es riu del ‘seu’ partit i dels militants, i organitza un ridícul colp d’estat propi del segle XIX a la ‘seua’ organització política. Això sí, sense que li caiga la cara de vergonya, si és que mai n’ha tinguda. No ho ha fet sol, és clar i evident, que està envoltat dels pesos més pesants del partit comandats per la nacionalista espanyola i olé més tronada i rabiüda, Susana Díaz de Vivar. ¡Dios, que buena vasalla si oviesse buen senyor!

    Els partits evolucionen, sí, tots. El PSOE havia defensat els treballadors des del seus inicis, una miqueta massa i tot segons els poders fàctics que l’havien ajudat a nàixer, fins i tot defensava el dret a una autodeterminació de la que hui renega; després va donar suport a Primo de Rivera al principi de la seua dictadura; més tard va tornar a prendre postura a favor dels treballadors i de la democràcia quan la República del 31; però prou més tard, en morir el dictador feixista al llit, va pactar amb els hereus del franquisme una Transició vergonyant; i ara, ja en segle XXI, el partit enceta un procés de descomposició que sembla inevitable per ordre i gràcia d’una banda de malfactors caïnits. Uns militants venuts a les manies del gran capital (IBEX, Banca, Slim, Panamà...), de la monarquia en estat catatònic i del neo-caciquisme andalús. Uns militants, candidats a passar per futures portes giratòries, fidelíssims als principis inamovibles de l’Espanya imperial (Unidad, Grandeza y Libertad, tres principios distintos y un solo Dios verdadero, el Tribunal Constitucional).
  

    González, descavalcat de la presidència del govern espanyol per molts casos de corrupció denunciats pels mitjans de comunicació, però sobretot per haver estat suposadament creador dels criminals Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL). Gonzàlez va haver d’abandonar precipitadament la Moncloa el 1996. Aznar, un altre elefant entorpidor constant de l’acció de govern, o de desgovern, de Rajoy, bé que s’ho va passar ajudant a fer-lo fora amb la famosa apel·lació “Váyase señor González!”. I Felipe li va fer cas i se’n va anar. Hui, donades les circumstàncies i vist l’estat de descomposició del ‘seu’ PSOE, tal volta tornaria ben gustós a fer cas si aquella apel·lació del Partit Popular d’Aznar, ara de Rajoy, fóra una altra: “Véngase (a Génova) señor González”.

El meu amic és una persona normal i molt educada

Ximo Urenya

Ell ho té claríssim, parla el valencià del carrer, del carrer d’Ontinyent, d’una manera fluïda i el parla sempre que li parlen en valencià. Quan li parlen en castellà, com és molt “normal” i “educat” contesta en castellà, i prou. No vol problemes. Quan va a València o a Alacant no vol tindre problemes tampoc i usa d’entrada el castellà com sap que ho fan la gran majoria dels que treballen i viuen a les nostres capitals més grans. Quan parla amb una persona estrangera parla en castellà, com toca, diu ell, encara que la persona estrangera sàpiga parlar, llegir i escriure el valencià com si hagués viscut ací tota la vida.

    Amb el meu amic podem parlar i entendre’s de dèficit fiscal, d’infraestructures, del corredor mediterrani, de democràcia de debò i no tan sols nominal, de les pensions, d’educació, de sanitat i dels problemes de finançament que té el País Valencià. I quasi sempre estem els dos d’acord. Fins i tot estem d’acord moltes voltes en parlar de la llengua, però no coincidim quan discutim dels problemes que té encara el valencià. Que no està bé? Em pregunta. Ja s’ensenya a l’escola, teníem televisions i ràdios i diaris en valencià i dins de poc els tornarem a tindre, a internet va prou bé, fins i tot el menú del meu mòbil el tinc en valencià, diu. Jo li raone que això no és encara normalitat. Els jutges que se suposa que ens imparteixen justícia no tenen obligació d’entendre el valencià i les institucions de l’estat no han assumit que el valencià també és seu i això ens discrimina permanentment. A més, els productes del supermercat majoritàriament no són en la nostra llengua, com tampoc els joguets. Quantes pel·lícules es poden veure en valencià? Quantes medicines tenen el prospecte en la nostra llengua? Quantes misses es diuen en valencià? Espanya no és democràtica i respectuosa respecte de les altres llengües. Un estat autonòmic ben governat ens hauria permès que la nostra llengua esdevingués una llengua normal i que els seus parlants fórem tractats com a ciutadans de primera categoria per l’estat que se suposava que ens ha de defensar. L’estat hauria de ser el primer que respectara la Constitució que tant exigeix als altres que la respectem. Però no, des de la Transició cap govern de Madrid ha tractat la nostra llengua com una llengua oficial, com  ho hauria de fer, ans el contrari. Per a Madrid les llengües de la perifèria són simple folklore i si deixen d’existir, per a ells seria un descans. I no només ignoren la seua obligació amb les altres llengües minoritzades de l’estat, sinó que fan tots els possibles per dificultar el seu ús normal i el seu aprenentatge als centres escolars. El cas valencià ha estat un criminal exemple durant els vint anys de govern del Partit Popular: han potenciat i afavorit l’augment de l’ensenyament concertat, quasi sempre reticent a normalitzar a les seues aules la nostra llengua, han fet i fan tots els possibles per acabar amb els programes d’immersió lingüística a les escoles, han tancat Canal 9 i Ràdio 9 i prohibit TV3 i Catalunya Ràdio, han permès, quan no obligat, la desaparició de diaris i revistes en valencià, els únics mitjans que teníem per poder veure programes, escoltar, llegir en valencià. Però, a més de tot això, encara patim una llarga sèrie de discriminacions lingüístiques.

    El meu amic i jo fins i tot hem parlat de la independència de Catalunya. Ell està en contra, però no per principi. Diu que com a demòcrata que és pensa que qualsevol país de l’estat té dret a marxar si així ho volen els seus habitants, que al segle XXI no hauria de caldre fer una guerra com quan no estàvem civilitzats, però culte i documentat com és i llegidor de diferents mitjans de comunicació, sap que si se’n va Catalunya, la principal mamelleta d’Espanya, diu, als valencians ens tocaria ocupar el seu lloc per a abastir als espanyols de tot el que demanen, i ens xuclarien la poca sang que ens queda. El meu amic, estic segur, un dia començarà a no ser ni tan “normal” ni tan “educat” com ara.

La Universidad de Cañizares, la més catòlica i apostòlica de les universitats valencianes.

Ximo Urenya

Ja sabíem que el Partit Popular va fer tot el possible per desprestigiar les universitats públiques valencianes, per no acomplir mai el seu pendent finançament històric, per retallar-los darrerament més encara els pressupostos, per criticar i posar en dubte moltes de les seues iniciatives, per riure’s en públic de certes conclusions científiques de les seues facultats... També sabíem que mentre va governar el Partit Popular la Generalitat van fer ús il·lícit dels diners públics i dels terrenys reservats a infraestructures públiques per a ajudar l’església catòlica a crear centres de la seua Universidad Católica privada. Allà poden ja impartir ciència i doctrina cristiana eminents professors de gran prestigi com per exemple Francisco Camps, el expresident de la Generalitat, que tant va fer per aconseguir aquelles universitats.

    Ara sabem que el rànquing elaborat per la Fundació BBVA i el IVIE (Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques) situa la Universidad Católica de Valencia (UCV) en les últimes posicions de les universitats espanyoles, mentre que les públiques ocupen el segon lloc dues d’elles, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, la Universitat Miguel Hernández d’Elx està en el quart lloc i la Universitat d'Alacant i la Jaume I de Castelló estan a la meitat de la taula. El rànquing elaborat per la Fundació BBVA i el IVIE ha mesurat la qualitat de la docència, la recerca, la innovació i el desenvolupament tecnològic. És a dir, que els professors de la UCV deixen molt que desitjar com a convincents professors de matèries no sacramentals; que la recerca en teologia aplicada serà d’allò millor que es puga trobar, però que la científica...; que la innovació anirà molt bé si es tracta de mètodes contra la ideologia de gèneres, però...; que el desenvolupament tecnològic no anirà molt més enllà de la construcció de robots administradors de hòsties consagrades, que, per cert, els està eixint un robot una mica massa ràpid de moviments...

    Tot i això sabut, encara no en tenen prou i, malgrat la seua condició de centres privats i que no tenen els seus programes plenament adaptats a les exigències mínimes de l’administració, els rectors de la UCV exigeixen ara que els seus alumnes puguen accedir a les beques del Consell com ho fan els alumnes que van als públics. La justícia valenciana, tan equànime ella, ha paralitzat els tràmits encetats pel Consell per a la concessió de beques, en tant en quant no siguen acceptats els alumnes dels centres privats de la UCV. Mentrestant, ningú no sap quan podrà ara disposar de beca.

    La Universidad Católica de Valencia va ser el símbol del model educatiu per al Partit Popular mentre va governar Camps. Tot eren regals per a l’Arquebisbat: els recursos públics que feren falta i els terrenys regalats pels ajuntaments per construir els seus campus a Xàtiva, Torrent, Paterna o Alzira. Fins i tot, ningú s’explica per què se li va autoritzar la Facultat de Medicina sense que aquesta reunira els requisits imposats pel Consell de Coordinació Universitari. Entre els promotors del PP de la UCV es troba el cristianíssim expresident Camps, ja citat més amunt, i el que ha esdevingut patró de la UCV, l’inevitable exvicealcalde de València Alfonso Grau, processat en el cas Nóos, investigat per un presumpte suborn continuat, i que és marit de l'exregidora María José Alcón, una de les protagonistes implicades en la trama Imelsa, en companyia de Rita Barberà, la intocable senadora per la gràcia de Rajoy.

    La UCV va ser la primera d’una sèrie centres universitaris catòlics que els del PP volien escampar per tot el País Valencià. I ho haguessin aconseguit de no haver entrat a governar la Generalitat el PSPV de Ximo Puig junt a Compromís. Col·legis professionals i equips rectorals de les universitats públiques van alertar de la bombolla universitària privada, ja estaven buscant dos terrenys pel sud del País, i van aconseguir que s’avortara la “reconquesta” catòlico-universitària ara comandada per l’inefable Arquebisbe Cañizares. I és que els valencians estem perdent la fe, i les valencianes més encara, compte!, i cal que vinguen de nou els defensors de les veritats eternes, ara en forma de professors d’universitat catòlica.

Elogi al Ministeri de Foment del Regne d’Espanya

Ximo Urenya

L’infra-finançament de les xarxes d’ací, ferroviària i de carreteres, no només és una mania nostra per la precarietat que l’estat espanyol aplica a les terres de catalans i valencians sinó una crua realitat. No passa el mateix a la resta de l’estat com pot comprovar qualsevol que viatge una miqueta per fora dels nostres països del mediterrani. He hagut de viatjar darrerament a Galícia i a Barcelona per força major tant amb tren com amb vehicle propi i us puc ben bé donar fe de les afirmacions anteriors. Puc assegurar i assegure que anar de València a Ourense amb tren és un passeig agradable, ràpid, econòmic, molt econòmic, i gens estressant. La puntualitat és gairebé britànica, els vagons, nous, nets i còmodes, tant els de l’AVE de València-Madrid, com els de rodalies de Madrid, com els de l’Alvia de Madrid/Chamartín-Ourense. La informació dels panels lluminosos correctíssima i abundant, el personal de a peu d’Adif, degudament uniformat, format (parlant en anglès i francès si calia, però no en català perquè no calia, ¡Mira tu con qué nos viene este!) i informat i tot, de veres tu. De la tornada a casa he de dir el mateix, ja esperava de nou un viatge de qualitat quasi europea, “¡Estamos en Europa, oiga!”. I em diuen que semblantment passa amb la resta de la xarxa ferroviària de tot l’estat. Bé, ja s’entén que a “tot l’estat” no passa el mateix com us he dit abans. El meu elogi, doncs, al Ministeri de Foment pel que fa a la xarxa de Renfe és cert, no és cap broma, però només en part. L’altra part no és per fer elogis al millor ministeri de foment del Regne.

    I del viatge que tot just acabe de fer amb cotxe propi a Ourense, he de dir el mateix: Només entrar en l’autovia gratis per la Font de la Figuera, tota “¡...la carretera nacional es tuya!” com deia aquella cançó dedicada al Seiscientos. Autovies esplèndides quasi sempre mig buides per tot arreu sense pagar un duro, vull dir, un euro, fins a la mateixa ciutat d’Ourense. Què t’ha paregut, morrut? Ni un sol euro, ni parades pel peatge! 885 kms fins la ciutat gallega gratis. I tot això gràcies a l’esplendidesa del Ministeri de Foment que fa que tots els espanyols viatgen gratis per (quasi) totes les seues províncies del Regne. Els nostres elogis merescuts, doncs, als senyors del govern de Madrid! Per no dir mentides, sí que vam pagar 12 euros de res, perquè ho vam voler així, en l’única parada de peatge per endinsar-nos, en el túnel del Guadarrama, tot just després de passar a prop d’aquella gran Cruz de los Caidos por Dios y por España.

    I una volta arribats a Ourense vam decidir un dia d’aquells visitar el prou desballestat monestir de Celanova, un poble de sis-mil habitants, que està 26 kms d’Ourense per prou bona carretera, la OU 540, l’antiga, però ens van aconsellar anar per la novíssima i amplíssima autovia, gratis també, què us pensàveu?, la AG 31, que no vol dir ‘autovia gratis’ com havíem pensat, sinó “Autovía Galícia”, com ens van aclarir, i que és una miqueta més llarga que l’altra, 29 kms. (?), però més nova i bonica, i més ràpida, clar, 3 minuts més ràpida que l’antiga, segons ens expliquen a la Viquipèdia. Un desficacide 122 milions d’euros, que costaren els nous 18,5 kms. (els altres 7,5 es fan per la A 52), un destrellat tan gran com la cosa aquella del valledeloscaidos aquell de Madrid, un desperdicio, que diuen a Ourense, típico del PP galego, com diuen els del BNG i les Mareas, un malbaratament, com diuen, com diem, els que no som ni són grans empresaris constructors, i corruptors, d’autopistes espanyoles, S. A. Hem d’elogiar de pas el president gallec Alberto Núñez Feijoo per servir tan esplèndidament els seus amics constructors d’autovies públiques. Total, que després d’escoltar i fer cas als descreguts de Celanova, vam decidir tornar a Ourense per la OU 540, l’antiga carretera, que no és ni tan vella ni tan estreta com us pensàveu i, oh, miracle de meiga!, vam tardar tres minuts menys en tornar a Ourense que havíem tardat a l’anada per la flamant autovia de Feijoo, la que ningú sap encara per què la va fer.

    Almenys allà a Galícia i a la major part del Regne pots jugar a triar en cada viatge si vas per carretera normal sense pagar o per super-carretera-autovia amb túnels i viaductes súper-caríssims, també sense pagar. Ací al “Levante Español” com diuen aquells del ‘Poniente’, només pots triar, i no es tracta de cap joc, entre anar per una carretera normal sense pagar, plena a vessar de vehicles, i jugar-te la vida si vols fer un avançament a un super-camió d’aquells amb remolc, o per una AP, que vol dir “Autovia Pagando” com ben bé us havíeu pensat. A Galícia i a qualsevol lloc del Regne pots anar amb trens còmodes i ràpids sense gaires problemes, però a les rodalies i ‘regionals’ de València o de Barcelona et pots morir d’avorriment o d’estrès post-traumàtic. I no digam què et pot passar si decideixes anar des de Xàtiva a Barcelona amb els tercermundistes Talgo un dia de calor sufocant!

    I ara podeu seguir elogiant, si voleu, els ministeris espanyols com el de Foment i fer palmes si us ve encara de gust a la decrèpita democràcia Marca España.

Carta a Isabel Bonig, presidenta del Partit Popular Valencià

Ximo Urenya

Estimada i distingida senyora,

D’entrada us vull demanar disculpes per no fer ús del vostre valencià d’origen ibèric per la senzilla raó que no el sé escriure. Per això li escric en el català occidental meridional que és el que m’han ensenyat a la Universitat Literària de València i on m’han atorgat un diploma que ara mateix no sé per on el tinc arxivat. Vosté em perdone. Tampoc sé escriure correctament, i vosté em tornarà a perdonar, en els idiomes anglés, francés, alemany, italià, xinés, espanyol, veneçolà, holandés, lapao, vascongat i gallec, que el vostre partit sembla que accepta en els missatges que es poden enviar per e-mail a la seu madrilenya de Gènova, atencion2@pp.es.  Però jo sé que vosté, com a llicenciada en Dret per la catalanista Universitat Jaume I de Castelló i de família socialista, sí, del Partit Socialista del País Valencià, ben bé sabrà entendre, si vol, el meu escrit. 

     El motiu de la meua missiva no és cap altre que demanar-li a vostè, com a Presidenta i líder del Partit Popular Valencià, guanyador indiscutible en les darreres eleccions generals, una sèrie de consells útils de comportaments generals polítics, per aplicar-los a la nostra formació política, Compromís, per aconseguir millorar els nostres resultats electorals, els quals no han estat tan brillants com els vostres. I perdone de nou el meu atreviment per sol·licitar-vos allò que, en principi, hauria de ser un secret que els partits polítics de tradició guanyadora haurien de guardar, i segur que guarden, amb la màxima prudència i gelosia. 

     Estarà vosté d’acord amb aquest humil servidor que no ha de ser cert tot allò que es diu al carrer, que els seus votants estan cofois de tenir el seu Partit Popular carregat de diputats, alcaldes, regidors, escolans i fontaners corruptes, i que per això els han votat sempre, continuen fent-ho i ho faran en el futur; i també estarà d’acord amb els que pensem que no és possible que els vostres votants, majoritàriament, siguen tan ignorants com ens els presenten els malèvols usuaris de les xarxes socials; ni tampoc que siguen els seus votants fàcilment manipulables pels mitjans de comunicació addictes al vostre partit o a les trones eclesials locals dependents de l’honorable Arquebisbat de València; ni que estiguen greument acovardits gran part del mateixos fidels votants seus per les amenaces de caos i desastres futurs que aquells mateixos mitjans confabulats ens regalen quotidianament (Tots hi són d’acord, mire vostè això si no s’ho creu: http://i.blogs.es/c2b5fb/medios-de-comunicacion/original.jpg); ni que siguen tantes les mentides que solten els polítics del seu partit com volen fer creure certs periodistes amargats; ni que els vostres correligionaris i fervorosos creients vagen religiosament a votar-los, si cal acompanyats per una mongeta que prèviament, i amablement, ha omplert el sobre amb la papereta correcta, tal i com diuen que Déu mana...

     També estarà d’acord amb mi que l’oposició al vostre PP s’inventa excuses ridícules que no es creuen ni ells mateixos, per no voler acceptar que el Partit Popular guanya unes eleccions rere d’altres per mèrits dignes i propis. I menteixen descaradament quan diuen que han fallat estrepitosament els partits emergents, que van aparèixer per impugnar el sistema polític de l'estat, però que han acabat reproduint els esquemes clàssics del règim ‘transicionista’, que bàsicament es redueixen a tractar la gent d'idiota; ni tampoc és creïble l’excusa que la gent jove i amb mentalitat transformadora es queda a casa perquè no creu amb els que diuen que els van a representar. 

     Atesa la nostra indubtable coincidència en aquelles infundades causes de l’èxit de les vostres successives victòries electorals i en les excuses ridícules de l’esquerra, és per això que vull que comprenga el meu interès en saber, en descobrir, en esbrinar les veritables raons que s’amaguen al darrere del fet indiscutible del vostre saber vendre a la societat els principis ideològics, filosòfics, ètics..., o també els més prosaics i pragmàtics del Partit Popular Valencià. Estic ben segur i esperançat que el conegut vostre sentit cristià de l’existència la farà ser també generosa en aquesta ocasió i em desvetllarà tan preciosos misteris terrenals o teologals.

     

      Quede molt agraït per la vostra atenció concedida i per la meua recepció segura d’uns consells que han estat educadament demanats per aquest modest i humil servidor.  

A Ontinyent, la Vall d’Albaida, a 12 de juliol de 2016.

A partir d’ara, exili interior!

Ximo Urenya

No, no ha estat possible! El “Sí que es pot” ha punxat i ara a passar quatre anys més de suportar les polítiques retrògrades d’un Partit Popular instal·lat en el franquisme permanent. Sí que li ha donat bon resultat fer ús de la por per atemorir conservadors que es creuen progres, jubilats, beatos, ignorants i fidels creients de tota la porqueria que aboquen les ràdios i les teles públiques i privades del règim. Aquelles enquestes que anunciaven un futur a la veneçolana si guanyaven els rojos, segur que van ser cuinades expressament per a acollonir més encara el personal, si això fóra possible. Al País Valencià sobretot, partits polítics de la dreta més rància i blavera, clero amagat sota la capa del carca Cañizares, premsa agraïda al poder, mitjans audiovisuals d’abocador, associacions de pares i mares de la privada concertada i... tota la resta d’organitzacions nostàlgiques del franquisme, van desempolsegar tota l’artilleria de gros calibre desada temporalment a les golfes des del 39 i van eixir al carrer a presentar batalla en un increïble panorama pre-bèl·lic impossible de detenir només amb bones i sensates paraules.

Per una altra banda, tot el món sap que en política l’aritmètica apresa a l’escola no funciona. Ho hem sabut massa voltes al nostre País. Juli Esteve ens ho recordava i explicava que el 2007 l’aliança entre el Bloc i EUPV va restar i que l’aliança entre Compromís i Podem el 20-D tampoc no fou un èxit. A les autonòmiques les dues formacions havien sumat el 29% dels vots, però després d’ajuntar-se per a les eleccions espanyoles van quedar-se en un 25%. ‘El mite de la unitat de l’esquerra pesa molt’, rebla Juli Esteve.  

Ja hem sentit molts, massa i tot, comentaris en dos dies sobre la desolació que sentim aquells que ens havíem fet serioses il·lusions de canvi real, i per això no n’afegiré més propis, només un al final de tot plegat. Però sí que he volgut fer-ne una tria, la major part del diari digital Vilaweb, dels que em semblem més originals i coincidents amb la meua visió de la realitat resultant després del 26J. Allà van: Sílvia Urenya, regidora de Compromís a Ontinyent, es queixa: “Encara no m'ho crec... I sabeu què no em puc traure del cap? La imatge davant la seu del PP, pagada de la corrupció i dels diners en B... dels que ens han robat a totes i tots. Jordi Puntí, escriptor diu que “Es consolida el neofranquisme a Espanya. Avui votar el PP era com votar Brexit: desconnexió de la realitat i manipulació de la por”. Joan Gilabert Oviedo. Polític: “Aterrar a la realitat del dia a dia i vore com el canvi polític és hui menys probable que el desembre és dur. Vore el PP amb més suport electoral també. Sembla que al final l’única manera de desfer-se del PP serà independitzar-se d’Espanya”. Esteve Miralles, escriptor, llança un “Bravo” als ‘demòcrates’ que fan que això duri! Manuel Huerga, cineasta, diu: “Como todo es tan inexplicable, prefiero (mal) pensar que aquí ha habido mano negra, tongo, juego sucio, pucherazo, antes que confirmar que este país premia la corrupción, le gusta que le roben, le gusta estar en el paro y ser cada vez más pobre e ignorante”. Ramon Alcoberro, filòsof, alliçona: “A veure si ho enteneu d’una vegada: Castella és Espanya i Espanya és irreformable. Ja ho va dir Marcelino Menéndez Pelayo: “España, evangelizadora de la mitad del orbe; España, martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio, esa es nuestra grandeza y nuestra unidad… no tenemos otra”. Manuel Delgado, antropòleg, crida: “Ens havíem de menjar el món i res. Ens ha perdut l’arrogància; ens hem pensat que Espanya podia canviar. I no. Ho hem intentant, però no hi ha manera. No se puede. Marxem.” Alberto Ramos, dramaturg i guionista, es queixa dels que s’han quedat a casa el 26J i espera que els abstencionistes s’abstinguen d’opinar fins les pròximes eleccions. Sergi Pompermayer, dramaturg, es cabreja amb nosaltres: “Ei, companys valencians. Què us passa? Què és aquesta merda? Com pot ser que tants de vosaltres trobeu bé que us robin i estafin?”. Guillem Clua, dramaturg, diu que la cosa va per a molt llarg: “Sí, se podrá. Algún día se podrá. Cuando los viejos seamos nosotros”. Anònim publicat a Hartos.org: “Empiezo a pensar que el problema no son los políticos, sinó los que votan.”. David Caño, escriptor: “Hi ha un tancament de règim del 78 a l'espanyola. Han guanyat els partits de la corrupció, del clientelisme i l'austeritat”. Juli Fenollar Banyuls, professor: “Estic decepcionat! Ara resulta que ningú ha votat el PP, llevat dels quatre que tots coneguem en cada poble, i va i guanya. La cosa és seriosa, pura esquizofrènia, diria jo. Potser siga vergonya aliena? En fi, continuarem treballant, perquè estimem el nostre país i la seua gent.”. Ramón del Valle-Inclán (1869-1936), escriptor: "En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo." (de "Luces de Bohemia"). Evarist Beneyto, currant: “Creieu que és normal que en mig any el cens electoral haja baixat en 1.914.810 persones? Tanta gent ha mort? Però podeu estar tranquils i tranquil·les perquè la persona encarregada que tot el procés electoral siga net i no tinga cap trampa és el Ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz…”. Vicent Partal, periodista: Cita d’un escrit del seu admirat Indro Montanelli, “Perquè una democràcia funcione cal una cosa més important encara que eleccions lliures i separació de poders: cal que el país tinga demòcrates”. Un servidor, mestre jubilat: “En mirar per la tele l’alegria desfermada dels admiradors del partit més corrupte de la història només em vénen ganes a partir d’ara d’encetar un llarg i pal·liatiu exili interior!"

Votaré per fer fora el PP (Amb el permís del PSOE)

Ximo Urenya

Ja hem fet fora el PP del govern de la Generalitat Valenciana (amb el permís del PSPV-PSOE) després de 22 anys de desfer tot allò que s’havia aconseguit amb els socialistes valencians, que tampoc és que va ser gran cosa, s’haurà de reconèixer. I ara tocaria fer fora el PP del govern de l’estat, això sí, si el PSOE donara permís. Així estan les coses i, si perd la selecció espanyola a París, i si el gran poder financer dóna permís, i si vol algun amable déu o la Geperudeta, i si el potent i vell poder fàctic ‘socialista’ canvia d’opinió, sembla que no haurem de suportar quatre anys més Rajoy fumant Cohibes a la Moncloa. Perquè, siguem realistes, el pacte del Parc del Botànic que tan bons resultats ens ha donat als valencians, de moment, PSPV+Compromís+Podem, no sembla que siga fàcilment exportartable al Parque del Retiro. I menys encara si a la conxorxa de Compromís/Podem, ara se’ls uneixen els espantosos rojosrequetecomunistes d’Esquerra Unida del País Valencià. Fins ací podrien arribar, que diran els Felipe González, Alfonso Guerra, Susana Díaz, Manuel Chaves, Pepe Bono, Juan Carlos Rodríguez i un rastre d’altres sergents de la vella guàrdia de seguidors de Pablo Iglesias (El fundador del PSOE, alto!, no el de la cua). Ja pot alçar la veu Pedro Sánchez reiteradament contra les malifetes del PP, que a l’hora de la veritat no tindrà més remei que fer el que li mane aquella guàrdia ben instal·lada, majoritàriament, en les grans empreses agraïdes pels serveis prestats pels ex-governants socialistes.

I, a sobre, per a justificar el no voler saber res de Junts-Podem, posen els de Sánchez l’excusa del suport que la coalició de la competència d’esquerres, ara ‘social-demòcrata’, veges tu, vol donar al Referèndum d’Autoderminació de Catalunya. Un suport que sembla que va deixant de ser la línia roja de què es parlava mesos enrere als coalitzats del somriure. Siga com siga la manera com vagen les coses després del 26J, sembla cada dia que passa més creïble que el PSOE permetrà per acció o per omissió deixar governar quatre anys més al PP, amb Rajoy o sense Rajoy, vista la clara desqualificació personal al mandatari popular feta darrerament per Ciudadanos. Per cert, C’s, és el partit que es mostra més disposat a pactar amb qui siga, sempre i quan no siguen els ‘bolivarianos’, clar.  

Això de remuntar al PP la coalició del somriure, Junts Podem, a nivell d’estat, com alguna enquesta optimista avisa, ja seria per a fer rodar les campanes de la Catedral de València, amb el permís de Cañizares o sense. Però no ens posem nerviosos! De moment ja ens podem conformar de ser els primers a nivell de País Valencià. Això de ‘A la valenciana’ va remuntant cada dia de campanya que passa i el PP i el PSOE-PSPV, de segons i de tercers respectivament, ho deuen saber millor que ningú, atesos els adjectius pejoratius que solten els seus dirigents i que van pujant de tot i de caràcter surrealista conforme s’acosta el 26J. Que Isabel Bonig s’haja hagut de posar de puntetes i haja alçat la veu com l’ha alçada hui mateix a les Corts valencianes per a cridar que els treballadors estan en el PP i els rics en el PSOE i en Compromís, és per a avisar als psicòlegs de guàrdia. No són creïbles totes les enquestes, d’acord, però aquelles que anuncien remuntades històriques com aquestes, alegren, de moment, les tertúlies dels bars del barri. Això de trencar les hegemonies que semblaven impossibles de tocar en la democràcia de segona que patíem no és cap vulgaritat passatgera.

I és que no només es tractaria d’una victòria del sentit comú en un País que semblava que l’havia perdut ja per sempre, sinó que demostraria que el personal hauria perdut la por a les amenaces dels de sempre, que s’hauria perdut ja finalment aquell sentiment de derrota perpètua, i el sentiment d’impossibilitat de canviar la situació d’abandonament que les institucions han tingut amb els més oblidats i marginats de la societat, mentre el percentatge de riquesa seguia augmentant de manera més insultant cada dia. No podia entendre’s que la majoria dels votants seguiren contínuament premiant l’enorme corrupció dels seus governs. Com és possible que fa només 5 anys el PP encara obtinguera la majoria d’escons a les Corts valencianes i un 52% dels vots, i ara, de sobte, pogueren baixar a un esquifit 30’60%, segons estimacions prou creïbles?  Doncs, sí, sembla que és possible, amics! I per això votaré.

Benvolgut, o no, senyor arquebisbe

Ximo Urenya

Senyor meu, vostè confon el funcionament del sistema democràtic pel qual es regeix la nostra societat amb les disposicions jeràrquiques de l’entitat religiosa que vostè governa a terres valencianes. Al seu sistema jeràrquic qui comet un pecat de pensament, paraula, obra o omissió, va al confessor i després d’un protocol·lari propòsit d’esmena i complida la penitència imposada pel padre confesor ja pot tornar amb la cara ben alta a cometre un altre pecat, sempre i quan aquest millor que no siga del mateix gènere del qual havia estat absolt, o sí. En un sistema democràtic les coses no funcionen així. No, senyor meu. Com a màxim se li poden perdonar els pecats al monarca, si és que una democràcia com cal pot ser presidida per un monarca, però en Espanya així funcionen les coses. En democràcia qui la fa la paga, o a vegades no. Si algú roba, o malversa, o suborna, o discrimina per raons de sexe, de llengua, o del que siga, ha de ser castigat pels jutges, i ha de rescabalar de l’ofensa feta a les víctimes de la seua acció en la forma que determine el jutge. Vull dir, senyor meu, que són sobreres les seues excuses i peticions de perdó després de cadascuna de les seues manifestacions ara misògines, abans homòfobes, o contra els refugiats, o contra... I vull dir-vos també que no són dignes les seues acusacions als que condemnem les vostres inacceptables afirmacions orals i escrites aparegudes als mitjans de comunicació.

    Ja sé, senyor meu, que no m’entén, perquè, entre altres motius, parle un llenguatge diferent al que vostè no està acostumat ni vol estar-ho, atesa la seua dèria contra la llengua dels valencians, però nosaltres a vostè sí que l’entenem quan diu que li sembla perfectament acceptable la discriminació i la no igualtat d’homes i dones, i quan demana als seus fidels que no hi creguen i que és justa la desobediència de les lleis injustes quan no coincideixen amb la seua particular moral. És manifesta la seua antipatia als gais i lesbianes i això és fàcil d’entendre en una personalitat eclesiàstica del sector més reaccionari de la jerarquia, però és inadmissible i punible en una democràcia que vosté qualifique aquests comportaments de pertànyer a la “ideologia més insidiosa i destructora de la humanitat de tota la història, la ideologia de gènere". Què han fet dones i homosexuals a la santamareesglésia perquè els condemnen amb tanta severitat? Quin rèdit pastoral els proporciona als bisbes i capellans tan radical misogínia i homofòbia? Han fet càlculs sobre els efectes que poden tenir sobre l’església tants insults, bromes, improperis varis contra el purpurat que estan apareixent a la premsa i les xarxes? Manifestacions de tan calibre no és possible que indirectament augmenten més encara la violència masclista?

   Vosté sap que no és la primera volta que des dels sectors més radicals de l’església postfranquista, els seus, solten inconveniències amb molta facilitat que no només atempten contra les lleis vigents, sinó també contra els principis universalment acceptats, els Drets Humans. Sectors de l’església que demostren que no estan al dia de les noves formes diplomàtiques que emanen del Vaticà dirigit pel Papa Francesc, el qual ha manifestat reiteradament el seu ferm compromís amb aquests drets. Sí, però em dirà que l’Estat del Vaticà encara no ha signat la Declaració dels Drets Humans. Pot ser que no ho haja fet perquè un dels drets rebutjats siga la d’igualtat de gènere? També és curiós que el senyor arquebisbe de València diga als seus fidels que són pares (a les fidels mares no els diu res, clar, és coherent) que l’església “... como servidora de los Hombres tiene la obligación de promover los derechos que asisten a la persona humana y de trabajar por la humanización” (Carta a los padres de alumnos y professores de religión del Sr. Cardenal Arzobispo de Valencia. Junio 2016 – Nº 58- Año VI). Cal advertir que els drets dels que parla el senyor arquebisbe són els de rebre els xiquets (de les xiquetes tampoc diu res) educació religiosa a les escoles religioses i a les públiques. També és curiós que l’arquebisbe reaccione a les suaus paraules plenes de tacte i diplomàcia dels nous governants de la Generalitat tirant-los en cara, o al cap, quan diu que li recorden els temps de Franco. Vaja, senyor meu, com és que els governants valencians no li recorden els temps de Fidel Castro o d’Iossif Stalin? Això de Franco no haurà estat un seu lapsus linguae? Perquè... Franco no era aquell senyor que nomenava personalment els arquebisbes tan reaccionaris com vostè, que censurava el que deien els rectors, que enviava a l’exili els capellans rebels?

    Tal volta, senyor meu, la seua misogínia, com la del bisbe de Cocentaina, J. A. Reig Pla, siga provocada per la por a què les dones comencen a madurar, a independitzar-se dels seus atàvics ‘protectors’, a pensar per elles mateixa. I això per a la seua misògina institució és un evident perill de subsistència. Li aniria bé repassar Immanuel Kant, que definí ‘il·lustració’ precisament com a maduresa intel·lectual: ‘Il·lustració és la sortida de l’estat d’immaduresa autoimposada. La immaduresa és la incapacitat de fer servir el propi enteniment sense ser guiat per un altre.’ Kant utilitza l’expressió ‘minoria d’edat’, però també la de dependència, manca de capacitat o de llibertat per a prendre decisions per un mateix. A la vostra església ja li va bé que no es parle de la ideologia de gèneres, que no es parle de la ‘minoria d’edat’ on han de romandre les dones pels segles dels segles. Amén. O no. 

Madrid no vol saber res de les solucions que aporten els valencians

Ximo Urenya

Els ‘barones’ del PSOE estan més que cansats i fastiguejats d’escoltar les propostes ‘a la valenciana’ que arriben insistentment des del País Valencià. Felipe González i els seus amics, assessors perpetus de tots els secretaris generals que ha tingut, té i tindrà el PSOE, marquen els fulls de ruta del partit i impedeixen qualsevol entesa amb els de Podemos, amb els nacionalistes de la perifèria de l’estat i amb qui siga que pose en perill la sagrada unitat d’Espanya i la també sagrada vigència del poder de l’IBEX 35 com a assessors del seu partit en l’ombra. L’encara autoanomenat partit socialista va ser abans d’esquerres i ara “progressista”, un adjectiu polivalent que igual li serveix al PSOE com a Ciudadanos i que alguna volta li ha arribat a servir també al sector menys franquista del PP.

    

    Ximo Puig sap massa que els seus “jefes” de Madrid no el van a deixar participar en “perilloses” aventures esquerranes de la mà de Compromís, Podemos i, menys encara, amb Esquerra Unida del País Valencià. Ni per a anar en llistes conjuntes amb aquests al Senat ni tampoc per a acceptar cap entesa a Madrid per a desnonar realment el PP de la Moncloa. Mai cap socialista valencià s’havia atrevit a tant com Ximo Puig i això ens sorprèn, i pensem que li pot significar un disgust al president de la Generalitat. Ara ja no mana allà a ponent aquell senyor del famós “Quien se mueva ja no saldrá en la foto”, però a falta de Guerra, queden els seus deixebles més aplicats, els Lerma, els Císcar i altres elefants que romanen hivernant en el Senat o en els seus Consells de Direcció amb portes giratòries. O està Susana Díaz i els seus acudits propis d’un graciós diputat portaveu del PP: "(los de Podemos)... son como los viejos compañeros de las Juventudes Comunistas, como el anuncio del turrón, que vuelven a casa, en este caso por elecciones". Qualsevol excusa els valdrà als dirigents socialistes de Madrid, o d’Andalusia per desmuntar les rebel·lies valencianes. El referèndum dels catalans és la principal i la que més els fa por, ateses les conegudes xifres de partidaris del referèndum que segueixen augmentant no només a Catalunya, sinó també a la resta de l’estat, segons les enquestes. Preguntar a la ciutadania què volen que siguen els catalans no es pot preguntar ni als catalans ni a la resta de l’estat, diuen. És una particular manera d’entendre què és això de la democràcia.

    Quan el sector més ‘valencianista’ del desaparegut PSPV va perdre allà pels vuitanta del segle passat la majoria del partit, el dígraf ‘PV’ tan maleït per a Madrid va anar difuminant-se progressivament fins a desaparèixer en la pràctica ara mateix. Als seus cartells d’Ontinyent de les municipals ja no apareixia ni l’acrònim PSPV ni tampoc el de PSOE, només apareixia un tímid minúscul ‘Socialistes’ a un cantonet del cartell. Com si s’avergonyiren d’usar unes sigles que potser consideren que ja no aporten cap tret de prestigi al socialisme local. I és que allò del PSOE, és evident, ja no ven com abans dels casos Filesa, Gal, Eres... I no cal parlar-ne més. O sí que cal? Tinguem de moment, però, el pacte del Botànic en pau.

    No sé què passarà al final amb les eleccions al Congrés i al Senat, però de moment ja s’ha aconseguit que els valencians no apareguem als telenotícies només com la segona residència habitual d’Alí Babà i els 800 lladres imputats del PP. Ara almenys els nostres governants han estat capaços de posar nerviosos els partits més centralistes, populars, també els socialistes i els Ciudadanos no aldeanos. I també han arribat a posar en evidència les seues mentides i contradiccions pel que respecta a la voluntat que manifesten dia sí, dia també de deixar fora de joc el PP.  

La presó de l“abuelito”

Ximo Urenya

No sabem si els néts visitarien el iaio Carlos Farbra a la presó d’Aranjuez i si també l’avi els diria ara “...os gusta esta casa grande donde ahora vive el abuelito?". Encara que no estat massa llarga la seua estància, un any i quatre mesos i al carrer! I això que n’eren quatre als que estava condemnat, de moment. Ara mateix, mentre els valencianistes fem manifestacions i festes commemoratives per allò de la batalla d’Almansa, una jutgessa experta en defensar els seus amics delinqüents, militants del Partit Popular o de més a la dreta i tot, ha aconseguit traure de la presó un senyor, també molt expert en allò de manipular jutges i altres molts diversos protagonistes de l’auca de la política espanyola. I si no us ho creieu, pregunteu als nou jutges que el senyor Fabra va aconseguir fer-los fora del seu jutjat fent ús de les seues ‘poderoses habilitats’ al llarg dels deu anys que van durar les seues causes.

És sabut per tot el món que la justícia espanyola és molt lenta, però ho és molt més quan els imputats, perdó, volia dir investigats, són presumptament del mateix partit polític que els jutges que dirigeixen aquella cosa estranya i obscura dels poders judicials. Judicis llargs i condemnes curtes per a ells i judicis curts i condemnes llargues per a la resta dels mortals. Tot depèn del cost de les dietes del gabinet d’advocats i de la simpatia o antipatia ideològica i/o partidista dels encausats, en opinió dels jutges corresponents. És un riure allò de “La Justicia somos todos”, o era “Hacienda somos todos”?... Dóna el mateix, ni Hacienda, ni Justicia, ni Educación, ni Fomento, ni Sanidad, ni na de na, Panamà, com diu el popular Rafael Hernando, l’humorista oficial del Congrés.

La Família de la màfia fabriana castellonenca no es redueix només a la domèstica, però és la més evident: la seua filla Andrea és tot un paradigmàtic exemple de bon aprenentatge de les maneres paternes, no? El seu famós “¡Que se jodan!” dirigit a les persones que percebien la prestació de l'atur, quan Rajoy estava anunciant que se’ls anava a retallar, va horroritzat fins i tot a alguns companyes de militància, que ja és dir. Els repugnants modals d’Andrea Fabra l’havien ja fet mereixedora de ser elegida cap provincial del Partit Popular de Castelló. Llicenciada en dret, no se sap per quins mèrits algú la va colar ben prompte a cobrar de Telefònica S.A, i, igualet com Rita Barberà, va estar senadora designada per les Corts valencianes. La màfia fabriana però, acull una Família molt més gran, els amics, els alcaldes del Partit, Rajoy, les elits madrilenyes, alguns jutges (i jutgesses)...

A mi em costa d’entendre com és possible que uns pares eduquen els seus fills en l’odi, en el menyspreu a les classes treballadores, o en l’ambició de tenir tot el poder polític necessari per a enriquir-se ells (“La Família”, el clan, el partit polític, la pròpia i exclusiva classe social...), a costa de l’empobriment dels altres. ‘Ningú es fa ric sense robar’ ens han dit sempre els nostres majors, exemples d’honradesa i de respecte cap als més humils dels nostres conciutadans.

Semblantment a Carlos, educaria els seus fills l’impresentable Vicente Sanz, aquell que va deixar gravada a l’hemeroteca aquella seua frase cèlebre “Estoy en política para forrarme” i que no se sap si per ser tan desvergonyit o tan reiterativament assetjador de dones tenia tanta autoritat en el PP valencià. Ell havia arribat a ser Diputat a les Corts valencianes, president provincial del PP valencià i, de la mà d’Eduardo Zaplana, va arribar a ser amo i senyor feudal del poder absolut en la RTVV, només per sota del president, el seu amic Eduardo, però tot i això, més poderós que ell.

Un altre que tal, Zaplana, fins fa quatre dies encara no havia aparegut als papers de la Gürtel. Ningú no sap com havia aconseguit esquivar els jutges fins ara. També conegut per aquelles gravacions, la transcripció de les quals apareixien als llibres de text oficials de la ESO, fins que les va fer desaparèixer el seu successor, el no menys famós Francisco Camps, el de los trajes de la Gürtel. Recordeu aquest fragment del cas Naseiro?:

 “Eduardo Zaplana.- Así, pura y simplemente. ¿Eh? Que me dé diversas opciones y me quedo con la más fácil. Pero me tengo que hacer rico, porque estoy arruinado, Boro.

Salvador Palop.- ¿Sí, cómo ha sido eso? Estás trabajando como un cabrón.

Eduardo.- Estoy trabajando mucho, pero estoy arruinado.

Salvador.- ¿Y eso?

Eduardo.- Me lo gasto todo en política. No ves que no tengo sueldo como tú. Que cobras de lo que trabajamos todos los españoles.

Salvador.- Claro.

Eduardo.- Pues eso es lo que pasa. ¡Ay ... !, tengo que ganar mucho dinero, me hace falta mucho dinero para vivir. Ahora me tengo que comprar un coche. ¿Te gusta el Vectra 16 válvulas?...”.

També Zaplana, usuari de la porta rotatòria exclusiva de Telefònica, ens dóna una idea de l’educació rebuda per la seua filla Maria. A hores d’ara, Maria ja ha demostrat haver aprés al peu de la lletra les lliçons de son pare: està investigada pel jutge Pedraz per presumpta comissió de delictes de blanqueig de capitals i contra la Hisenda Pública, en el marc de la causa oberta per irregularitats en l'entramat societari encapçalat pel fill menor de l'expresident de la Generalitat de dalt, Oleguer Pujol. Una altra Família també exemplar la del Pujol! Si és que no acabaríem mai!

Al final haurem d’acceptar la idoneïtat i vigència d’aquell antic proverbi que deia que “En un cau de conill, el que fan els pares fan els fills”.