És innegable que les eleccions generals a l'Estat espanyol han atorgat la majoria absoluta al Partit Popular, però d’això a dir que tot l’estat ha quedat ben pintat de blau, que els espanyols hem donat el vist i plau perquè Rajoy ens reforme i ens anivelle al seu gust i a plaer, va un bon tros de camí. Haurem de patir el retorn dels hereus dels franquisme al poder de Madrid, és cert, hem tornat a ofrenar aquelles glòries a Espanya, quina vergonya, en revalidar una bona colla de valencianets la majoria al PP del País Valencià, 75 anys després de l'Alzamiento Nacional els resultats electorals d'aquest 20 de novembre no són cap bona notícia per al nostre poble i per als treballadors i treballadores en general.
Però anem a pams, si mirem detingudament els resultats electorals podrem comprovar que el PP només ha aconseguit el 30% dels vots del cens electoral, pràcticament el mateix percentatge que fa quatre anys. O el que és el mateix, que el 70% no ha volgut de president a Rajoy. Per tant és una fal•làcia interessada dir que ‘la majoria del poble espanyol ha donat el seu suport al partit popular’. A què ve tanta eufòria de la dreta? Tampoc és cert, com ens volen fer creure els comentaristes de la caverna informativa, que els votants han pegat una passa cap a la dreta. El que ha passat és que ha estat el govern del PSOE qui ha donat uns quantes passes cap a les postures més dretanes, tot i prenent les mesures econòmiques més conservadores contra els treballadors, i per això ha perdut una bona part dels vots socialistes que havien confiat en el partit segrestat fa temps pels Botins i companyia. No és possible que ens vulguen fer creure que els electors han demanat amb el seu vot majoritari al PP que ens castiguen més encara amb uns retalls més grans, quan el que han fet ha estat castigar el PSOE (només ha aconseguit un ridícul 19% del cens) per haver imposat aquells retalls als treballadors.
Una vegada han guanyat les eleccions, els mateixos dirigents populars estan fent comptes, i callen, consulten els banquers, i callen, esperen que Alemanya els done el programa fet pels seus economistes, convenientment traduït del grec o del portugués a la llengua de Cervantes, i callen. Callen perquè saben quina moguda del carrer els espera quan donen a conéixer quina una els espera als confiats en la vareta màgica que els havien mostrat des que s’encetà la crisi financera.
Amb la majoria absoluta del PP veurem un desmantellament progressiu dels ja precaris drets socials i laborals que li queden a la classe treballadora, augmentaran les retallades socials i nacionals, tornarem a saber què és allò del centralisme de l'estat amb l'excusa de reduir dèficits, sabrem com se les gasten les forces repressives (tornarà el color gris als uniformes?) quan hagen de fer callar les protestes socials al carrer.
Que Compromís i EUPV hagen millorat molt els seus resultats respecte els anteriors comicis espanyols és un bon símptoma, és clar, però que no suavitza massa el sentiment de fracàs i d’augment de la indignació en comprovar com els partits majoritaris fan cas omís de les peticions del carrer de canviar les regles del joc electoral que tant els ha beneficiat i els beneficiarà en el futur, perquè això tampoc ho volen canviar els amos de Berlín. Que vagen jugant a aquell joc del més fort, que un dia els pot passar allò del conte, que els forts al final cauen de cul, el cas d’Amaiur n’és un bon exemple, que tant els n’han donat pel darrere que al final han passat de ser els petits revoltats de sempre a ser la força majoritària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada