“—Somnieu!
—Sí, inevitablement, el somni d’avui
com possibilitat del demà.
—Espereu massa!
—És clar que sí, hem aprés a esperar
i ho esperem tot.
—Exigiu...!
—És clar que sí, apassionadament...
I tanmateix, millor així,
amb tota la condició humana,
estranya i senzilla...
Millor així que no un ramat sotmés
Al càlcul dels ordenadors d’interessos!
Per això, si ens diuen, si ens gosen dir
—Somnieu!
—És clar que sí!, constantment.
Sí, somniem sempre...!
i si ens diuen —Voleu massa!
—És clar que sí: és el nostre dret!,
i encara més el nostre deure!
i si ens diuen —Teniu massa pressa!
—És clar que sí. Caminar. Arribar.
Recomençar. Sí: tenim pressa”.
Lluís Llach
(frags. adapt. de ‘Somniem’)
l’associació veïnal del nostre barri
david mira gramage
El Llombo! Ací és on crec que està el futur possible d’un Ontinyent que reequilibre el desficaci urbanístic que patim, i que podria ser model (si els qui manen ho procuren) d’àrea residencial –rural / urbana– d’una nova manera d’integració en el paisatge i alhora en el context de la ciutat: que combine humanització amb serveis accessibles i, lògicament, l’entorn adequat als paratges més emblemàtics d’Ontinyent: Pou Clar / serra de l’Ombria al sudoest; el riu: voltants del Pou de l’Olleta / Pou del Canyís / la Costa i la confluència del barranc de Morera a ponent; i el barranc Gran, amb el Salt del Bou / el Raboser... fins la unió sobre el riu –al nord– a través dels ponts: Santa Maria - Salt del Bou, amb Sant Rafel / les Aigües; i encara, la connexió –entre nordest i llevant– amb el nucli medieval (la Vila i ravals) i el Poble Nou / barri de l’Ermiteta i l’Almaig, tancant el cercle... i obrint la possible recuperació d’aquestes zones –les unes en estat de decadència i les altres en un punt crític– per no destruir l’encant del que queda de les antigues hortes i no acabar com l’aglomeració de l’àrea de Sant Josep. Perquè el Llombo pot combinar el desenvolupament equilibrat d’un barri residencial amb la reserva d’àrees verdes i paisatgístiques i la dotació de serveis: poliesportiu, jutjats, campus universitari, comerços, hostaleria, instituts (de l’Estació i FPO), un possible hotel, revitalització del dipòsit duaner i estació i línia ferroviària, amb recuperació de transport de mercaderies i viable connexió amb el port de València, i també possibles: estació d’autobusos urbans/interurbans, heliport (a la zona idònia, amb la caserna de la guàrdia civil a prop) i, ai, el millor lloc per fer un hospital, tot connectat a través de ronda de circumval·lació i bons accessos, més el pont de quatre carrils –unió fonamental entre les rutes d’interior (bocairent al sud, els Alforins i ruta alternativa a ponent) i les connexions ràpides amb les rutes de l’autovia central València-Alacant, i la de Gandia; i tot en una zona de fàcil accés des de tots els punts i a prop alhora dels paratges naturals (‘protegits’) i de la zona històrica d’Ontinyent... Perquè el Llombo és i serà el lloc ideal i més proper de la ‘perifèria’ al antic i veritable centre de la ciutat, amb les dotacions properes que eixos espais estrets ara no poden fer eficients i, consegüentment, amb el que això suposaria front a l’actual descompensació amb la zona de Sant Josep. L’Ontinyent oest (Sant Rafel-les Aigües i el Llombo) ajudarien a recuperar els nuclis antics i fins fa poc centre de la ciutat... si és que encara estem a temps i l’especulació no ‘mana’ el contrari.
I en aquest àmbit, fundada ara fa dos dècades, 20 anys plens d’activitat: l’associació veïnal del Llombo, un nucli viu de persones que fan barri amb visió de ciutat i de comarca i de país, arrelades al context que vivim, però sense perdre la memòria i amb l’esperança d’aconseguir un espai més habitable, més conscient i més ple de possibilitats per a la gent que ha de vindre darrere nostre: sense acabar de desfer el paisatge però sense deixar que l’essència de la ciutat perda el seu equilibri entre allò que va ser i el que volem que siga la ciutat d’Ontinyent. A l’àrea del Llombo potser està la clau d’una nova era, ací, on comença a obrir-se la Vall... i on es poden frustrar tantes possibilitats de refer un ‘paradís’ humà i habitable. Ací és on vol fer viure els somnis eixa associació veïnal que té unes esperances que ens donen –almenys a les persones que siguem conscients– un motiu de realització vital: uns objectius sempre millorables, per a llegar-los al futur immediat, ja que el present ens l’han ‘fet’ tan fosc i tan infame! Sí, molta gent pot trobar ací una motivació personal per a reconciliar-se amb la societat, a través de l’actuació en el temps i l’espai, que faça mantindre viva la tan difícil il·lusió d’habitar en comunitat veïnal, arrelats a un barri i a una ciutat que ha de demostrar que és cap de comarca, model de dinamització, viver d’idees...; perquè ací hi ha persones que volen –i deuen– saber i poder estimar i fer estimar el bé comú, la sagrada convivència i el respecte a tot i a tothom qui ens envolta, i el dret de poder i saber participar en la seua pròpia construcció vital, digna d’un segle XXI que ha de corregir i millorar allò que, dient-li ‘progrés’ ha acabat frustrat moltes vegades per l’interés d’uns pocs. Una bona iniciativa fou, és, i ha de ser, una associació veïnal com la del Llombo. I jo estic orgullós d’estar en el seu àmbit, en aquest barri, amb eixe nucli veïnal tan meritori. Perquè hi ha mèrit acumulat ahí, sí, amigues i amics. Però el mèrit és –com sol passar– sobretot d’una poca gent, d’unes poques persones que s’han fet càrrec de somniar! Sí, somniar un món millor començant pel que tenim a la porta de casa. Ells i elles, eixe reduït nucli tenen i mereixen el reconeixement del que han anat fent i fan, durant vint anys, amb pocs recursos però amb una immensa capacitat d’imaginació i d’il·lusió en benefici de qui vulga escoltar-los...
Cal remarcar la continuïtat del butlletí trimestral de l’associació des de fa vint anys (!) –al qual s’afegeix a partir d’ara l’espai que l’associació ha obert a internet (http://avllombo.blogspot.com) amb una completa oferta per seccions participatives–; quant al butlletí trimestral és ja una publicació exemplar al llarg de les dos dècades d’edició, pels continguts –aportats des de tot el barri i, sovint des de fora de l’associació i també per col·laboracions vingudes des d’altres àmbits locals i comarcals–; una edició que, sempre fent-se ressò puntual i en primer lloc dels problemes i il·lusions del Llombo, rep també les reflexions de persones de l’associació o el seu entorn: reivindicació i divulgació cultural, trimestralment i en valencià (tot i que ho ignoren certes capelles instituïdes com a defensores de l’ús i la defensa de la nostra llengua, que només solen reconéixer això a altres que, de vegades, entren en l’etern cercle tancat i l’autopremi...). A més, des de l’any 2000, l’associació veïnal del Llombo edita llibres: començà amb un almenys cada any i, després, els títols s’han succeït amb intensitat i qualitat (el catàleg es pot consultar a l’associació) i, passada poc més d’una dècada, es pot dir que des del Llombo s’han divulgat més llibres que durant la mateixa època des del Servei de Publicacions de l’Ajuntament d’Ontinyent i, només en la darrera legislatura, s’han fet més edicions que l’actual equip municipal. Cal afegir que, des de 1994, Edicions Víctor, des d’aquest mateix barri, ha anat publicant constantment llibres, i que aquesta iniciativa editorial i l’associació han tret bastants títols en col·laboració; altres vegades –segons els vents que bufen– s’han fet col·laboracions amb altres entitats (Ajuntament, associacions locals o comarcals, CaixaOntinyent, Mancomunitat de Municipis, Institut d’Estudis Comarcals) i fins i tot empreses i gent a títol personal... Persones: darrere de tota aquesta gran aportació sempre hi ha persones, amb tota la seua càrrega emocional, vital, esperançada, generosa, solidària! I sobretot, darrere d’aquesta iniciativa editorial plena de constància, hi ha un nom: el de Guillem Llin Llopis, i –és clar– bastants més noms que l’han recolzat en l’elaboració d’eixe ja extens treball: des del butlletí fins als llibres, catàlegs, fulls diversos... i els actes que això comporta: una activitat ben dinamitzadora de l’associació veïnal del Llombo! Sí: hi ha, per sort, moltes persones involucrades en aquesta ‘moguda’, incloent autors, patrocinadors, correctors, ‘ajudants’...; activistes, en definitiva, que no és poc! i que no puc, per falta d’espai, esmentar ací... però sabem qui i com estan ahí: treballant des de l’ideal comú, plural i divers que és la pròpia associació i el seu cada volta més ampli entorn d’influència.
Molta reivindicació conscient, i activisme social i cultural, i participació ciutadana –o intents de participació, no sempre facilitada per l’administració local– i molts somnis de contribuir –no de figurar– en la construcció del nostre àmbit; persones que volen intervindre en la seua història i no ser, només, ‘gent’ amb dret de vot quatriennal i delegació absoluta en els representants municipals, que de vegades només s’autorepresenten (ells o els seus partits) erigits en únics intèrprets de tots els papers de la vida social: així és com també s’arriba a eixa ‘desafecció’ política que no du enlloc... Però a l’associació veïnal del Llombo sí que es creu en la participació activa de la vida municipal ‘d’un Poble que no volem en mans de l’Ajuntament, sinó un Ajuntament en mans del Poble’. Ara, almenys, voldria encabir ací –que més extensió no tinc, perdoneu– els noms dels qui han presidit fins ara l’associació en diverses etapes: Antoni Tortosa Silvestre, Carles Margarita Moreno, Robert Sais i Micó, Elies Castelló Cantó, Gaspar Conejero Martínez, Pep Barberà Coll i, des d’ara, Maria Josep Reig Sanchis, amb un grup constant de membres a la Junta Directiva, més els col·laboradors que sempre els acompanyen en eixes reunions al voltant del simbòlic tendur... I els artistes plàstics, músics, literaris, artesans i gent voluntariosa d’esperit generosament abocat al veïnat, a la ciutat, a la societat en general. Però sobretot, la reivindicació i el desig de millorar el barri del Llombo i el context comú de la ciutat, estan i han estat presents i molt vius des d’aquell inici el 20 d’abril de 1991 –i els seus intensos preparatius–, després d’haver començat la llavor a partir de la Festa del 9 d’Octubre de 1990, que el veïnat del Carrer Jaume I va encetar... Una celebració modesta però sempre plena de goig, feta cada any i duta per unes poques persones endavant... fins ara: perquè enguany ‘el nostre’ Ajuntament ha retirat la subvenció a l’Associació, amb la qual es feia front al cost (entre altres) de la Festa... que aquest any no es farà, si res no canvia. Fins i tot, l’últim número del butlletí el llombo (primavera 2011) s’ha editat gràcies a les aportacions de determinades persones. Una injustícia més sobre altres i altres que, no l’Ajuntament legítim, sinó el govern municipal del PP, li ‘concedeix’ al barri (mentre fa la triomfal pre-campanya electoral plena de promeses... que, en el cas del Llombo, van incomplint-se sistemàticament!). En compte de considerar-lo una part de tot l’Ontinyent que representa l’Ajuntament, es margina el nucli d’imaginació, idees i activisme veïnal i ciutadà que hi ha al Llombo... només perquè fa públiques legítimes crítiques, en un exercici propi del debat democràtic que, pel que es veu, no és ‘correcte’; açò demostra la falta de cultura democràtica i el subdesenvolupament social –liderat per molts polítics– que encara ‘trenca’ la participació plena entre institucions, entitats i persones (que no són tractades com a ciutadanes, sinó com a votants, contribuents... o simples ‘enemics’...). I a pesar d’això, fa 20 anys de tota aquesta collita... de somnis, sobretot, que esdevenen realitat moltes voltes gràcies a l’esforç i la insistència d’aquesta gent: des de la seua pluralitat ben avinguda i des de les seues visions fins i tot diferents, però sempre aprofitades per al benefici comú. Bé en podrien aprendre les institucions que ens representen –eixes mateixes que ens volen ofegar... sabent, però, quant d’esforç i quanta raó té aquesta gent. I la volem donar a conéixer... perquè, des del Llombo, somniem apassionadament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada