“Ja no hi ha més que això: Mort.
Est, Oest, Sud i Nord. Mort. Mort només.
Llocs de morts. Uns llarguíssims
rebosts plens de morts…
Morts per totes les bandes,
camuflats darrere unes flors... ”
Vicent Andrés Estellés
què van dir els poetes…? (2)
Vicent Andrés Estellés / david mira gramage / Miguel Hernández / Manuel de Pedrolo / Miquel Dolç / Joan Oliver - ‘Pere Quart’ / Rosa Leveroni / Jaume Vidal Alcover / Henri Pichette / Joan Valls Jordà
Aquelles primeres dècades del segle XX, destructores i, ai, encara enfervorides en guanyar la llibertat i la dignitat en una abraçada fraterna... però feta de lluita contra l’enemic humà, prèviament fet inhumà des d’un o altre bàndol; era el temps, encara, d’una sinceritat en el desig de lluita que semblava ingenu per la seua pròpia idea fixa: combatre cruentament i confiant en la redempció i el triomf de les altes idees, i destruir per reconstruir un món nou!; sí... però eren els poderosos, com sempre, els que llançaven a la lluita fratricida els pobles contra els pobles, i sempre era el Poble, la pobra espècie humana més desposseïda i oprimida i desesperada... qui pagava amb la seua sang i qui rebia l’herència de la terra desfeta i el futur avortat per a la vida somniada... Des de la llum generosa de la Mediterrània, però mirant cap a terra ferma, Oriola tenia en Miguel Hernández, poeta del poble, un arravatament que anava des de la seua veu envers la terra profunda i plena d’il·lusions i d’ignoràncies, i d’esperances... poble entre el poble: “Vientos del pueblo me llevan, / vientos del pueblo me arrastran, / me esparcen el corazón / y me avientan la garganta...”. Quin trist ressò el del poeta, i alhora quina esperança!, quan canta vida i la dóna... abans que la mort la prenga: “Que mi voz suba a los montes / y baje a la tierra y truene, / eso pide mi garganta / desde ahora y desde siempre. / Acércate a mi clamor, / pueblo de mi misma leche, / árbol que con tus raíces / encarcelado me tienes, / que aquí estoy para amarte / y estoy para defenderte / con la sangre y con la boca / como dos fusiles fieles. // Aquí estoy para vivir / mientras el alma me suene, / y aquí estoy para morir, / cuando la hora me llegue...”.
La terrible guerra incivil de 1936-1939. El desesper i la incertesa als fronts i a la reraguarda... I a les trinxeres, aquella vida... i la mort, i la infàmia i la misèria... Manuel de Pedrolo: “Avui, el canó fa carn; / n’ha fet, en fa, / i la metralla retruca / contra la xabola, / contra la cantimplora, / foradada, / que aboca sang sobre la sang / dels morts, / quallada. // Avui em feriran o moriré / sense enviar la carta / on dic: / ‘tot va bé’ / mentre la metralla / escombra la trinxera / i els polls fan festa / perquè són sords / i cecs”. Una guerra entre dues grans guerres: crueldats i ofenses perpetrades contra les gents dels pobles: ells contra ells, atiats pels colpistes i els militars d’etern orgull de salvapàtries... I els soldats, morint o marcats per a tota la vida. I la seua gent, morint en vida i marcats per a tota la mort. I els voluntaris i voluntàries de les Brigades Internacionals, des de tants llocs del món: per a defensar la República, la democràcia, la revolució espanyola que havia de ser la revolució internacional... I l’experimentació bèl·lica per a seguir destruint millor després: els nazis i els feixistes de Hitler i de Mussolini, amb la seua càrrega de mort covarda!, i contra objectius preferentment civils, a les ciutats o als pobles... el bombardeig!, com ho descriu Miquel Dolç: “Sentiu? Des de la trèmula llunyança / la remor s’insinua, brunz, avança / pel cel profund, sever. / Sota l’ala irritant del corb d’acer / la sang, com un martell, al cap ressona; / sanglota, lívida, la dona / estreta al fill amb desesper. / Del subterrani en la penombra muda / ni un crit, ni una demanda, sols l’aguda / angoixa de l’oïda i de l’esguard... / I cau en sec el projectil covard / que xiula, xiula, xiula: i amb veu opaca trona. / Ruixat de plom el poble rialler! / Davant l’incendi del graner / i el trontoll de la casa llegendària, / verdeja encara el comellar, / dels carrers puja un bàlsam de pregària. / I columnes de fum, d’ací i d’allà, / com un nou holocaust a la barbàrie. / Enmig de les ruïnes innocents / han caigut, en una hora d’aflicció infinita, / les víctimes, silents, / ofegades de pols i de trilita: / clapes de sang en galtes i llençol / com una pluja de roselles!”.
I la derrota, immensa, carregada sobre cosssos i ànimes supervivents, morts en vida, malferits, refugiats, fugitius i sempre perseguits per la desolació... i per la guerra, sempre, després de l’abandó de la República per les ‘democràcies occidentals’, arribava també l’abandó de la terra estimada, i profanada... fugir de Catalunya –la més desitjada conquesta pels feixistes– enllà dels Pirineus... amb Joan Oliver, ‘Pere Quart’: “Una nit de lluna plena / tramuntàrem la carena, / lentament, sense dir res... / Si la lluna feia el ple, / també el féu la nostra pena. // Perquè ens perdoni la guerra / que l’ensagna, que l’esguerra, / abans de passar la ratlla, / m’ajec i beso la terra / i l’acarono amb l’espatlla. // A Catalunya deixí / el dia de ma partida / mitja vida condormida; / l’altra meitat vingué amb mi / per no deixar-me sens vida. // Avui en terres de França / i demà més lluny potser, / no em moriré d’enyorança: / ans d’enyorança viuré...”. L’exili... i la separació adolorida: el trencament d’existències deslligades, allargant-se en el temps... fins a l’oblit massa voltes; o la desolació, com el record –encara mig esperançat– de Rosa Leveroni: “Cor desolat, dins sos ulls qui fou nàufrag / sense record de la pàtria llunyana. / Timons ardents de les hores enceses / sense ponent ni desig de cap alba. / Cor desolat, nua roca deserta, / presa del vent i del sol i de l’aigua. / La llibertat si ara és plor serà càntic, / cor desolat, en la vida més alta”. I de vegades, l’exili intern, o la separació propera... però dolguda, empresonada, o buida i plena d’enyorances alhora, retuda ja la vida somorta, esblaimada l’alegria només evocada... del passat, llunyà i buit, de tan propera com és la derrota, dels teus, dels meus, de tothom; comiats i records que s’han d’esborrar, o estimes que s’han d’amagar... Tantes derrotes quotidianes i, per això, més fondes, com des de Mallorca evocant-ho ple d’un condol perplex, Jaume Vidal Alcover: “Poble meu, oh gent meva!, que somrius i m’escoltes / i seus al meu costat i em convides a beure, / Pep el matalasser, Toni el Ros, gent amarga, / que plorau de vegades perquè us fa mal la vida, / Guillem, Biel (oh, tu, Biel meu, que tan d’hora / has vist que t’afuaven els cans de bou de l’ordre!)... // La partida ha girat en contra i l’hem perduda / No cal patir trastorns ni fer esglais: qui perd, paga. / M’han ensenyat de no demanar mai clemència. / Vénc a dir-vos només que me’n vaig, i amb mi vénen / els meus, els qui han estat els meus, vulgui o no vulgui... // Jo me’n vaig amb els meus, que encara riuen, víctimes / d’un termini tan curt que ningú no hi vol creure... ”.
Però només acabada la guerra al sud dels Pirineus, quan els mateixos refugiats de la República espanyola ja eren amuntegats en infames camps vora les platges i serres del Midi, els nazis alemanys ja han posat a punt el seu gran exèrcit i envaeixen o s’annexionen els països del seu voltant, ocupen ràpidament Polònia cap a l’est i, amb una ofensiva llampant tot seguit envaeixen França i els països del Benelux; els francesos i aliats britànics són derrotats i posats en retirada... i els dissortats vençuts espanyols cauen també en la voràgine de la resistència, la col·laboració forçada amb l’exèrcit francés... i el nou captiveri a mans alemanyes, la Gestapo i les terribles SS ja tenien també a punt els seus camps de ‘treball’... i d’extermini! A França no esperaven una invasió tan implacable i es veuen sobtadament desbordats per la màquina bèl·lica que tot ho arrasa, arribant a Paris en unes setmanes, allí on els artistes encara feien els seus cercles creatius i on els poetes conreaven el surrealisme, o més enllà: com Henri Pichette, que fou famós pels seus ‘apoemes’; ell i molts altres companys es llancen als camins i als boscos i a les muntanyes de la resistència popular contra l’exèrcit alemany i els nazis que ho ocupen tot. I s’escriuen encara versos surrealistes –i ‘apoemes’– dins d’aquest món surrealista de guerra i pacífics pobles ara sotmesos i immergits en la tragèdia quotidiana: “...però un vespre l’allau ofegà els nostres pobles. / Hi ha rumors que la Mort ha llançat el seu llaç. / Els estels trauen fum. Les camusses ja sols / són les torxes d’uns elfs abatuts pel llebeig. / Una paraselene ahir encara ben dolça / mira contra les nuvolades. Com una hèlice / la mitjanit escapça una àguila. ‘Plourà’. / Brolla la sang i el dia es posa entre les pedres. / ‘Ja podem dir que aquests van morir per la pàtria’. / La poesia, tot fugint, delira; mentre / s’ensabonen els salvadors. ‘I amunt i avall’. / El cim cansat s’adorm obrint els seus grans llacs. / Ferrada amb glaç, la pau demana ajuda al somni / però el somni s’escapa entre els marges del món... // ...El cel s’ajoca entre grans coltells de plata ardent. / ‘Hem de capgirar Déu’. Espereu que existesca! / Després sona un canó que gronxa el sol pels aires. / Algú es porta les mans als ulls. ‘Això és follia’. / El sol borratxo jura al mig dels àlbers trèmuls / i sagna, fins que ve la Pasqua, a les cireres. / Veient aquest miracle els obrers es commouen. / ‘Fa bo’. Amb els seus refranys porten la candelera. / I la revolta s’obre igual que Crist clavat. / Les llimones de l’alba esclaten a bocins. / Cada temps percudeix. ‘És tot el que recorde’”.
I els que es varen quedar, a l’exili interior, com un eremita urbà, des d’Alcoi, Joan Valls Jordà: “...Persisteix la muralla. Els déus sembla que ho volen. / L’edificaren cíclops de poderiu titànic / i ens cobriren el sol per tindre’ns més submisos. / N’era la llei pristina, el dogal que manava / formar en la renglera registrada. A la fi / sempre hem estat hereus d’una vasta ignomínia, / historiats en mites de mansuetud domèstica / i sovint vertebrats per lleis immensurables / i rituals pandèmics... Predomina la fel / pujant fins a la gorja, minant les galeries / de la por més crispada, tot cercant sobreviure / una mica més lluny del fàstic que ens ofega / el trist residu aspriu de l’esperança”. Això ja ho reconec... diria. Temps d’una fosca por –encara– i la ‘pau’ dels vencedors... arrossegant-se, mísera, i miserable, i dura! La gent major, vençuda, creuant la Nit –encara– només per ensenyar-nos, a nosaltres, gent jove, a guanyar l’esperança. I també la memòria... I és ací on vam nàixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada