Ensenyar Ontinyent i plorar

per Ximo Urenya

Mai havia tingut tanta vergonya com ara de mostrar als meus visitants Ontinyent. Què els puc ensenyar als forasters si són unes persones sensibles a la cultura i a les preocupacions socials? Aquest cap de setmana he rebut la visita d’uns amics interessats per les activitats culturals locals i també per com està suportant la ciutat els embats de la crisi. Els he portat a la sessió d’ahir divendres de l’Utiye i han quedat fascinats per la sort que tenim de poder fruir ací de la possibilitat de veure pel·lícules de qualitat amb un dels poquets cine-clubs que funcionen encara al País. Avui dissabte els portaré a l’única activitat cultural programada el cap de setmana, l’audiovisual de Xavier Mollà amb música en directe a càrrec de la pianista Marta Espinós. També estic segur que quedaran satisfets de poder admirar la qualitat dels bons creadors que tenim a la ciutat.

Però què més els puc mostrar de valor cultural avui dia? Els he fet fullejar la programació cultural de l’ajuntament i, francament, han pogut comprovar que, tret de dues cosetes, la pobresa de l’oferta no està a l’alçada d’una ciutat com Ontinyent. Els he mostrat algun número de la revista que editava l’ajuntament, l’Alba, però que no se sap si continuarà. A la nit hem fet tertúlia a una cafeteria de les poquetes que hi ha obertes un divendres a la ciutat. No s’han explicat com és que no hi ha vida nocturna en una ciutat tan important.

Els he fet passejar per la vila i han vist, al costat de moltes cases ben restaurades, les vergonyoses condicions amb que es troba bona part dels racons abandonats pels seus veïns i l’administració: cases a punt de caure –una de propietat municipal-, racons bruts, portes tancades des de fa temps. Només es salva per la seua dignitat el Palau de la Vila, dignament restaurat, però encara ple de runes per sota si es contempla la base del Palau des del pont.

Els he dut al Pou Clar i, això no falla, han admirat el paratge, però, ai, han descobert quin era el panorama de les serres del voltant i hem plorat. I hem tornat a plorar quan els he contat quin és l’estat de contaminació de les aigües que naixen al Pou Clar, una vegada ixen –teòricament depurades-, segons l’anàlisi que estan acabant de fer tècnics independents.

Quan hem parlat de la indústria de la “Capital del tèxtil” i quan els he fet resum del panorama local després de la doble tempesta de la crisi del sector tèxtil i de la general mundial, el plor ha estat major.