Crònica - Hemeroteca

parelles i ‘majorals’ el Set i mig…

d. m. g.

..··Aaas-colteu…! Que, ací les companyes i jo, hem pensat fer la proposta de començar cantant (entre tots i totes) la ‘citació-lliterària-recreativa’ eixa que ens posen al començ… Com vam acabar plorant en l’anterior remesa, a vore si així comencem cantant… i andesprés, anem al gra…

-.-Al gra i, si fa falta, a la palla!

··..Tu calla, bocut! Que ja cantaràs… Bé. Com la proposta l’hem feta unes el tema que el trien uns altres…

···Ah, pos una ‘peça popular’ de la ‘cantata’ del disc eixe de ‘El pardal de Sant Joan i la Bolseria’...

–..Uei!, és que no podeu pensar en una altra co…?

·–Ieehh! Tranquis, traanquis…! Segurament ha volgut dir d’un disc dels Pavesos, i allí hi havia molts temes populars… Què vos sembla ‘La manta al coll’…?

..··Aaah-bé. Jo només me’n recorde de l’astrebillo, però qui la sàpien sencera, tireu-li, que ja s’agarrarem.

·–Au, va pos: “Laa manta al coll / i el cabasseet, / mo n’anireem… -.-…al Cortinglées…!”

·–Que era ‘al Postiguet”, xee! -.-Ai, perdona! ··..Pendona seràs tu! Bo, seguim, i qui sàpia què ve ara…

–../···/..·· “Una volta passejava / un guàrdia ‘monosipal’, / passejant-se per la plaça, / cap amunt i cap avall…

··../-.-/·-· …a la bragueta li faltava / una mançaneta i un botó, / per allí se li mostrava / ‘don Juaquín’ el director! ..··Ja s’tem allà! ··..Que noo, que és així! ..··Dona, si tu ho dius… Vaaa: todos-todas…!

–../··../..·· “Una volta quan tornava / el tio Pep de l’Horta, / es va trobar de casa / auberta la porta…

·–/···/-.- …i pujant per l’ascaleta / es troba un senyoret / que auberta la bragueta / li mostrava el cacauet…!”.

··..Xe, ja n’hi ha prou…! ·–Mera…! Ara eres tu qui no se la sap…? Bo, acabem amb la tornada:

·–/..··/–../···/-.-/··.. “Laa mantaa’l cooll / ieel caabasseett, / moo n’ariireem / aal... (...)

==Aalto! A vore com s’aacaba. I no havíeu de dir allò del Cort(coi!). Cal anar al comerç d’Ontinyent, si estem per ací... o a qualsevol comerç dels pobles de la nostra comarca, refotre!

–..Ma el filòsof nostrat...! No canta, però acaba posant-nos el dit en la consciència...

·-·Pos hi ha que seguir cantant...! A que venia allò de “Les·xicones·de·Xixona / s’hancrompatunaromana / papesar-se les·mamelles / dos·voltes·a·la·setmana. / I·si·vols·que·te·la·faça, / posa’tpanxapacamunt... / i·voràs·què·polseguera / quet’ixpelforatdelcul...!”.

..··El tio collonera este! Sempre se’n va paca la palla i paca l’era!

···Ieh! Si voleu, jo vos en cante una altra amb ritme de marxa mora! És una lletra popular de Beneixida, el poble eixe de donya Teresa Fernández de la Vega (del Júcar), i és diu ‘Picaina’...

··..Sí...? És del poble de la senyo ex-vice-presi...

···Queesí, queesíi...! Però va, jo vos la cante: “Picaaai-na, re-10 picai-na, re-10 picaai-naa, quin’aigua cau!...”.

·–Va bé, va bé! Però a vore si fas ploure! (o nevar!). Tampoc cal que la ‘numeres’, que no’ns espantarem.

···Seguim: “Tot aqueell que ampraa un duuro / un diumengee per l’aspràa / i se’n vaaja a Gandiaaa / a que li calcen l’aixàa...! / Calçaa-mee-la de noou lliiu-ress, / quee sóc faadrí dee ri-goor. / Déu mos lliuree de l’aixaaa-da / en el temps de la caa-lor! // Picaaai-na, redéu picai-na, redéu picaai-naa, quin’aigua cauu...!”.

-.-/·–Braavo, bravoo! ..··/··..No-sé, noo-sé... Bo: divisió d’opinions. Però n’hauríem pogut cantar una altra ‘boniqueta’... -.-Boniquetes ja sou voatros...! ..··Xico, calla! –..Noo!, ’stà bé. Gràaciess!

··..Va, pos “Ja ploora’l xiic / perquè diu que li han furtaaat / laa trompaaal’xiic / que son paare li ha comprat”.

–..Todos-todass: ·–/···/..··/··.. “Tooor-na-liii la trompaa’l xiic, / que li costaa dos diineers, / que li l’haa comprà son paare / iii sa maare no saap res!... Toor-na-l...

-.-I torna-li! A vos cante jo eixa de ‘Tinc un mànec de tres pams i mig’... ..··Cotxino...! -.-Xica, noo, qu’és una d’unaixaeta tamé, que la feia el Sifoner, el Loís, eixe... ..··Tira-tira... Vés tu a fer l’aixaeta...!

·–Aau! Ieep-halaa! Que hi haja pau i harmonia... Qu’estem fotuts i en crisi iii... Ja hem cantat i tot... Ara xarrem un poquet i... per cert: jo volia dir-vos quan cantàvem allò de ‘la manta al coll’ i ‘on anirem’..., que solia ser per ara quan, un bon muntó d’empreses tèxtils, agafaven els seus productes i... cap a València, cap a la Fira Tèxtil...

..··Uuii! La Fiera Tèxtil...! Sembla que allò fóra el segle passat... xico!, que dic!; si era fa quatre dies com qui diu, el segle passat... i ‘el dorado’ del tèxtil passat... Ara ja no ens queden ni telers (és un dir)...

-.-Ei! Que almenys jo conec que en queda un, i prou gros...!

–..Bo, bo... que el cupo de publicitat ja el tenim cobert! I deixem els telers, que ni fàbriques tèxtils d’aquelles grosses sembla que hi haja! Ens pensàvem que açò era ‘la capital del tèxtil valencià’... però ‘la capital’ de deveres va allà on està el capital... i moltes voltes, el capital del tèxtil l’han posat a criar en altres ‘mogudes’, uei!

···El capital del tèxtil –i de tota la indústria i l’agricultura i i...– érem nosaltres! I mireu-nos...

-.-Ah! I ara no hi ha ni allò del ‘textilhogar’ a València! Allí tampoc són ‘la capital’... l’ós-pedrer!

–..Què-quantes...? A vore on se n’ha anat el tèxtil d’ací! I a Ontinyent ens pensem lleuir molt, però... tot aire, com la bufa del bou! Només festetes i festes i festotes, segons qui pague! I un poc de color –que es ‘destinta’ en passar les festes de traspàs d’any–, en això que diem tan ‘alegres’ Nadal, Cap d’Any i Reis...! Uns quants ‘güendos’ –que em sembla molt bé– baixant-se’n per les parets de l’Ajuntament (mentre alguns se’n pugem per les parets... si en tenen!), més coreografies, quatre mascaraes i barbes postisses, ja-vénen-els-Reixos, i amb moolts regals que heu de comprar p’acabar amb els diners que tenim i... panxacontents els de sempre!

···Ei, tampoc és això...! Que els xiquets i les xiquetes han de desfrutar, i eixa il·lusió...

-.-Eixa il·lusió de regals d’usar i tirar! O els angimboris i asturments que s’estilen ara, perquè...

–..Xee! També es compra roba i calçat i coses que fan falta...

-.-Jo, això dels Reixos ho faig per SantAntoni! A les rebaixes...!

···Les rebaixes ja mos les han fetes des de València! I l’Ajuntament de la lideressalcaldessa Insa, què...? Què es paga pal poble? Poc i mal invertit!, perquè s’ho reparteixen entre els de la mateixa banda...!

–..Bé, vaa, prou! Açò ja pareix un diàleg d’aquells de ‘Saoro i Nel·lo’...

-.-Eixos personatges van existir de deveres...?

··..Uui! I tant...! Eren una parella d’amics, majors, que estaven vivint de la caritat, en l’Hospital-Beneficència d’Ontinyent...

·–Mireu, ara vos contarem alguna cosa d’ells, d’aquells teemps...! Així farem el cupo de la ‘contalla-nadalenca-hivernal-entranyable’, que ja feia temps que no...

–..I claar...! Com tu i ella sou com ‘els majorals’ de la colla... se’n sabeu d’històries d’allàa lluuny...

··..Pos, començaré jo: Saoro i Nel·lo eren una parella de cuidao... No feien barrabassades ni res, però, moixos-moixos que semblaven... l’un ‘corasón de buen alma’, l’altre, una ‘ànima de cànter’, però... enlerta!, tot en aparença, que quan un pareixïa bovo, l’altre se n’aprofitava... però venia un altre dia, i la cosa anava al revés...

·–Per exemple, en aquells ja llunyans anys ’60 –del segle passat, clar– encara hi havia la tradició nadalenca de donar-li l’asguilando als guàrdies de trànsit –els ‘urbanos’ que dèiem, amb el seu casc blanc–, però donar-los-ho en ‘espècie’ i al peu del lloc de treball de l’urbano, en ple carrer, o plaça. El cas és que hi havia un guàrdia d’eixos en la plaça de l’Ajuntament, en vespres nadalenques i... allà que anava amuntonant-se-li tota mena de coses: botelles de sidra o licors, torrons, especialitats de Ca Moreta, alguna cistelleta, algun embotit... una caixa de no-se-sap-què...; jo què sé!, de tot i, a voltes, coses del bancal: com un que va ‘ofrenar’ un basquet gran de pomes d’eixes tardanes i bones...

··..Peerò... el guàrdia també tenia un pomeralet prou ben abastit, i ja’stava fart de menjar pomes tots els dies; i allà tens que veu a Saoro i Nel·lo, els dos a l’aguait, col·locats ahí en la font de la Bola, a la vora de l’Ajuntament –sí, ahí on després també solia posar-se ‘Manduca’– i, què fa el bon guàrdia?: els dóna tot el gran basquet de pomes, a condició que se’l partisquen a mitges i com a bons germans; i Saoro i Nel·lo comencen a fer-se el repartiment, traient-se dos ‘coixineres’ grans que dúien ‘per si caia alguna cosa’...

·–I eixe dia pren la iniciativa Saoro, i fa de ‘repartidor’ dient-li al Nel·lo: “Pa que veges que no t’anganye, aniré agarrant les pomes una per una i, quan jo me’n pose una, enseguida te’n pose una a tu, eh?”. Ara bé: el Saoro, astut com un gatorro, feia la següent ‘trampa’: Espaiet i d’una en una, treia les pomes dient “una pa mi / una pa tu / una pa mi”... i feia una breu pausa; i tornava: “una pa mi / una pa tu / una pa mi”; i així, repetint el jo-tu-jo / jo-tu-jo... fins que es va buidar el basquet... i no veges: la coixinerà a rebentar –el doble– que tenia Saoro, i el Nel·lo, tot confús, mirant-se el poc muntonet seu... Saoro tenia tal tafarrà de pomes que, ‘generós’ però pa dissimular un poquet, fins i tot li’n va donar dos o tres a uns petots que estaven per allí... Però, res: al final, els dos acabaven barallant-se com dos galls fers; el Nel·lo dient-li: “poro... si jo ho ha vegilat bé... i, i... com pot ser que, un’a una que contaves, les poquetes que m’han tocat? I Saoro: “Ho has vist tu mateix: jo no t’anganyat”... Però, res: acabaven galtà tu, galtà jo –això anava més regular– i galtà tu, galtà jo i “agollat!, m’has anganyaaat...!”, “noo!”, “que síii!, qu’eres un agollat”... i així fins a la pròxima, que potser era l’engany al contrari.

==Aaah, que divertit, amigues i amics! Peerò... –com dirien els contaires– a que no sabeu que ací es pot trobar una perfecta metàfora de la realitat actual? Que quina...? La del bipartidisme, gràcies a la Llei d’Hont electoral eixa que hi ha –acordada i reforçada amb percentatges després d’haver-se quedat ‘els dos grans’– que, a cada volta més, fa que en realitat vagen quedant o, millor dit, vaja quedant un únic ‘bipartit’ o ‘dos en un’ però aparentment contraris –com Saoro i Nel·lo barallant-se– però després repartint-se en ‘alternancia’ el muntó més gran ‘ara tu / ara jo’... però sempre els dos partits ‘del poder’, només: la perfecta ‘alternància majorista’ combinada amb ‘dualitat per a manar’ i re-combinada –quan poden– amb la ‘majoria absolutista’. Jugà redona.

–..I a més, també està la metàfora de les dos o tres pomes que ‘es deixen’ per als partits ja minoritzats a consciència... i per si els fa falta ajuntar-les –a l’un o l’altre dels ‘dos partits únics’– per a arredonir la majoria: i la representativitat real no val els mateixos vots... Que mal partits que estem!